Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘vida’

Aquí a les nostres contrades la tardor arriba quan li va bé de venir: potser a finals d’octubre o ja ben entrat novembre… mai se sap.

La qüestió és que no em puc sostreure a l’efecte de tristor que em produeix contemplar la seva bellesa esplendorosa i decadent alhora.

En aquests vespres sobtats, els marrons esvaïts de les últimes fulles dels arbres ressalten a contrallum dels cobalts del cel. Són uns pocs minuts abans de la nit dels fanals a la ciutat.

I se m’encongeix el cor sense voler i sense saber per què, com si algú el premés impedint lleument el flux de la vida.

Potser fins i tot em caldrà aturar-me, contemplar l’exterior des del finestral amb una mica de calma, i respirar. Amb una inhalació profunda, i deixant escapar l’aire a poc a poc.

En alguns altres moments voldré sortir a la terrassa, perquè plourà, i voldré constatar novament que la pluja de tardor té una olor pròpia, de molsa, bolets, melangia i fins i tot de llàgrimes.

Potser aquest és un desconsol instintiu, primari, perquè intueix, des de sempre, l’altra tardor. Aquella que ens cau al damunt sense adonar-nos, i va amarant els nostres muscles, i cada os i articulació, a poc a poc però sense treva, fins que arriba a l’esperit que ens sustenta.

Ah, la tardor…

Read Full Post »

Estimades filles i fills,

Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.

El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.

Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.

No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.

Però…

I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.

Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.

I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.

La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.

Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.

Mil petons i mil abraçades!!!

Imagen de Max Yakovlev en Pixabay

Read Full Post »

El Joséphine es trobava aquí, al costat de la feina, però era d’un altre lloc, d’un altre temps.

El sostre tan alt, la fusta fosca de les parets amb la motllura a la part de més amunt, el marbre blanc de les taules, les cadires de ferro negre, les làmpades de globus que penjaven, els bancs encoixinats del racó, l’elegant taulell dels cambrers, el gran rellotge d’estació de tren, la llum dels grans finestrals tamisada per les cortines…

Jo hi anava quan volia llegir o estudiar i, ja us ho he dit, em semblava traslladar-me a una cafeteria distingida de finals del segle XIX, potser a centre Europa. M’encantava aquest viatge furtiu! I el cafè amb llet i el deliciós croissant de mantega!

Vaig estar uns mesos sense poder anar a treballar i, en tornar, el Joséphine havia tancat.

Aquells dies jo gairebé no m’adonava de res, arrossegant com anava aquell dolor lacerant que ens havia caigut al damunt. Però, en passar davant del Joséphine clos, sempre n’era conscient. Potser perquè també era una pèrdua. Minúscula, però sumava.

I no hi va haver temps de refer-nos de res. Va arribar el següent malson en forma de virus mortífer. I el dol es va instal·lar a totes les llars, a totes les places i carrers, a tots els pobles del món.

Ara encara ens trobem en mig d’aquesta situació d’incertesa i preocupació, de temor i cansament. La tragèdia no s’acaba. I a la ciutat tanca un Joséphine cada dia, tots els dies des de fa molt.

Per totes aquestes coses he decidit que cada cop que trobi un Joséphine miraré d’assaborir-lo. Tant si és un bar refinat o un paratge de colors especials, o una estona càlida de família i amics, o un moment de pau abans de començar la jornada, o en acabar-la.

I miraré enrere i donaré gràcies pel que hauré gaudit de bo i enriquidor, i seguiré a l’expectativa del que, de ben segur, encara ha de venir.

 


Foto treta de facebook de Josephine Barcelona

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú.

YouTube

Ivoox

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú.

YouTube

 

Ivoox

Read Full Post »

Joan 5:25

Dos minuts no fan mal a ningú.

YouTube

 

Ivoox

Read Full Post »

Dos minuts de reflexió no fan mal a ningú.

YouTube

 

Ivoox

Read Full Post »

Dos minuts de reflexió no fan mal a ningú

Ir a descargar

Read Full Post »

Vespreja

Sento el sopar espetarregant al foc –avui serà pollastre.

La ràdio informa com si res de tristors, tragèdies i decepcions.

La gossa espera, davant la porta del carrer, que arribi algú altre: jo no estic gaire per festes, en aquest moment.

Surto al balcó. L’aire gronxa tota la verdor dels arbres que, des d’aquí estant, semblen un riu mans i amic, les ones del qual ajuden a descansar els ulls castigats de la feina, del dia sencer, de les penes.

Aixeco la mirada cap el cel i, abans d’acabar d’enfosquir, un núvol encés de rosa travessa el blau a la banda de muntanya.

img_1426Respiro. Profundament. La frescor i la tranquil•litat d’aquesta hora reconforta.

El dia ha portat alegries també, gràcies a Déu. I reptes.

La vida segueix.

Vaig a veure com està el pollastre…

Read Full Post »

Dios nos ama y quiere acompañarnos en la batalla de la vida*

devocional-5-enero-2016

“Tuya es, oh Jehová, la magnificencia y el poder, la gloria, la victoria y el honor; porque todas las cosas que están en los cielos y en la tierra son tuyas.” 1º Crónicas 29:11.

El rey David amaba a Dios y quería edificarle un templo, una morada visible en la tierra, en medio de su pueblo. Pero el Señor le dijo que él no era la persona indicada, puesto que era hombre de guerra y había derramado mucha sangre.

David, sin embargo, conocía quién era su Dios, y con el corazón lleno de humildad, gratitud y alegría, y deseoso de hacer un sacrificio de adoración, preparó de todos modos los materiales necesarios, y animó al pueblo a hacer lo mismo. Así juntó oro, plata, materiales de calidad, todo lo que requeriría la construcción de un templo digno del Señor de los cielos y la tierra.

Las palabras de David en el texto que nos ocupa son una declaración impresionante acerca de Dios… pero vemos que se le quedan cortas. Por eso, en su oración, emplea los conceptos más gloriosos y magníficos que encuentra para describir con el máximo honor a su Señor.

¿Cómo podía conocer David a un Dios que, en principio, es invisible? ¿Cómo podía saber de sus atributos infinitos? Por las huellas que de Él descubría en la naturaleza, por su intervención en la historia humana, por su experiencia íntima y personal, y por lo que ese Dios había revelado sobre sí mismo y había tenido interés en que quedara escrito.

Por supuesto que un templo hecho por manos humanas jamás podría emular la morada eterna del Dios vivo y verdadero: todo el esplendor y majestuosidad del edificio apenas serían un pálido reflejo de la realidad original. Pero el deseo de David era honrar de una manera digna a su Señor. Y ésa es la actitud: David ofrendó de lo que tenía con generosidad, y el pueblo también, voluntariamente y con alegría.

Cuando somos conscientes de quién es ese Dios de cielos y tierra, a quien pertenece toda la gloria y todo lo creado, nuestro acercamiento tiene que ser con humildad y gratitud, pues no somos dignos de Él y, sin embargo, no sólo se interesa por nosotros, sino que nos ama. ¡Y esto es asombroso! ¿Por qué debería amarnos un Dios así? A veces damos por sentadas demasiadas cosas…Estamos estrenando un año, y lo que tenemos garantizado es la batalla diaria de la vida. Este Dios que nos ama nos quiere cerca y nos espera con los brazos abiertos. Y quiere acompañarnos en nuestro caminar. Y la victoria es suya.

 

Tema de oración: Acerquémonos a Dios con corazón humilde y alegre, entreguemos nuestra vida en sus manos, y roguemos que nos conceda la victoria en nuestra vida.

 

*Publicado el 5 de enero de 2016 en: http://blog.mitiendaevangelica.com/dios-nos-ama-y-quiere-acompanarnos-en-la-batalla-de-la-vida/

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: