Finals de septembre de 2001, ara fa deu anys
Estimada filla,
Ara que dorms, m’acosto, com tantes nits, a la teva habitació. El teu cos ja fa la llargada de tot el llit: has crescut tantíssim! Aquests dies he tornat a veure els teus ulls plens de por buscar els meus. Ara que ets més gran no t’espantes com quan eres petita (recordes la por què et feia cada nit el soroll del camió de les escombraries?). Però aquest cop la brutalitat i l’horror del que sentíem, primer, a la ràdio, i després veiem a la tele, em sembla que trencava també alguna cosa en la teva dolça realitat d’adolescent.
Vam veure l’avió xocar contra la torra; vam contemplar esglaiats com es desplomaven aquells gegants, com si res; vam saber que també havien destrossat part del Pentàgon; i pensàvem en quanta i quanta gent morta per què sí, en un moment, i quanta i quantíssima gent viva amb la vida desfeta sense cap raó vàlida.
Uns dies més tard em vas preguntar si en els avions hi hauria hagut nens. Et vaig dir que sí, que molt probablement. I que si jo pensava, insisties, que se’n van adonar del que passava, de que anaven a morir. Jo et vaig dir que els petits no, i que tot va ser un moment. “Mama -em vas dir-, m’ho hauries dit, que anava a morir, si haguéssim estat als avions?”. “Tu ets creient, filla, i segurament hauríem estat orant, demanant ajuda al Senyor per aquells moments difícils. Hagués estat un ‘Fins ara, Senyor‘ i un ‘Hola, Senyor‘”. “És veritat!”, vas dir, i vas somriure. Vam callar uns instants, recordo, i vas començar a fer més preguntes i més consideracions, i veia que rumiaves l’abast del què havia passat, i que estaves amoïnada.
Ara et miro dormir tranquil·la, confiada. T’he sentit enraonar per telèfon amb les amigues sobre la possible guerra de la què tothom parla. “Mama, tu creus que hi haurà guerra? A on pensen fer-la?”. He intentat donar-te explicacions que et tranquil·litzin, però sobretot he procurat que entenguis el què és fer teva l’esperança d’una vida amb Crist, siguin quines siguin les circumstàncies que se’t presentin.
Me’n vaig del cuarto, i procuro no fer soroll. I me n’hi vaig rumiant com fer-te entendre que la vida cristiana, abans que una vida de renúncia com molts es pensen, és una vida rica, confiada, emocionant. Perquè hi ha un projecte a dur a terme, perquè hi ha una part especial i concreta que l’has de fer tu, perquè t’estalviaràs fer el camí sola, i no coneixeràs la buidor, la desesperança i la por angoixants dels qui no tenen res. Sé que això no pots entendre-ho ara. No fa pas gaire, en realitat, que jo en sóc conscient d’una manera més cabal. Ja t’ho aniré explicant, a poc a poc, si el Senyor ho permet…
Ara, bona nit, filleta meva. T’estimo.
La mama
La web de Febe 