Recordo que aquell dia, en tornar a casa, vaig deixar les dues roses vermelles al costat del teclat de l’ordinador, mentre l’encenia. Però precisament no esperava cap correu nou: cercava correus del Joan. Cada pocs dies ell enviava algun power graciós, o amb alguna curiositat, o per fer reflexionar… Em neguitejava haver esborrat els missatges, perquè ja no me n’enviaria més.
Jo el recordo de petit, quan formàvem la quadrilla de cinc cosins que varem compartir els nostres primers jocs i riures i preguntes i la fascinació per la primera tele i la resta de germans més petits que es van anar afegint al grup i l’escola dominical i l’adolescència plena d’excursions i bromes amb la colla i els nostres casaments i les filles i els fills i aquests últims anys…
Així de ràpid ho recordo tot: des de les fotos en blanc i negre i aquelles primeres de colors que s’esvaeixen en el carabassa fins a la supertecnologia d’avui. (més…)
La web de Febe 