Una vista magnífica del mar, des d’aquí dalt, i a mà dreta, allà lluny, el castell de Blanes; i badia rere badia, al fons de tot, entre una broma persistent –per més clar que sigui el dia-, Montjuïc.
En general, riures i veus alegres, i guitarres, ukeleles i aprenents de cantaires; i gossos enjogassats i llenyataires vocacionals, i timbes improvisades amb concentració de professionals.
És temps de fotos, de menjar tot el que es deixi cuinar a la brasa, de fer el llangardaix prenent el sol o d’abrigar-se com una esquimal, segons el caprici del cel; de caminar, de llegir, de no fer res… De pensar, de recordar, fins i tot de sommiar…
Trobem a faltar la nostra cronista de vacances, la família escampada per tot arreu, els estimats que tenim mig adoptats i aquells que amorosament ens han acollit amb els braços oberts.
És temps de bandes sonores diverses, segons qui connecti el mòbil als altaveus.
És temps de respirar profundament.
És temps de parlar, de descobrir, d’aprofundir, de perdonar, d’estimar.
És temps de vacances, és temps de família.
La web de Febe 