És Nadal!
No sé si encara, quan arriben aquestes dates, teniu la facultat de sentir-vos com a criatures, il·lusionades, amb la caloreta de l’expectació al cor, envoltades d’un ambient una mica més dolç, amb els ulls plens de llums de colors i l’esperit de nadales…
Per a la canalla, Nadal és l’espera dels regals… després d’haver demanat i demanat! Per molts de nosaltres és un temps càlid de família i amics. Per altres potser són dies d’enyorança més intensa, de 
solitud, fins i tot de malenconia i depressió. I per molts el Nadal no és res, només unes vacances de propina, amb uns compromisos socials més o menys imposats.
Però tot això no té a veure gaire amb l’origen de la festa. Si anem a les fonts, ens adonem que el que s’hauria de celebrar és una història ben singular, un fet que va més enllà del que hom podria imaginar. Perquè sembla ser…
Sembla que al principi Déu va crear totes les coses, i a l’ésser humà també. I mantenia amb ell una sorprenent relació quotidiana i íntima que omplia el cor de la criatura.
Estaven advertits, aquells primers humans, de que la mort podia recaure damunt d’ells si no es cenyien a les instruccions òptimes, però van qüestionar les paraules amoroses i de protecció del Creador, van desafiar-lo, i donaren així entrada a la desgràcia endèmica i la roïna més absolutes, a la separació irremeiable de qui havia proveït tot un meravellós univers i una rica i bella terra on viure, a causa del mal.
Ja no hi havia marxa enrere, ja no hi havia remei. Però…
Però hem dit que aquest Déu és tot amor, i no es va desentendre d’aquells humans malagraïts i traïdors, i ja tenia preparat un gran pla de vida i plenitud… absolutament immerescut. I aquest pla incloïa el Fill de Déu fent-se ell mateix una criatura limitada, que aquí vam conèixer com a Jesús de Natzaret. La humiliació era tan gran, tan incommensurable, que ni que hagués nascut al palau més magnífic de la terra s’hagués pogut obviar!
I no només això: un cop Jesús ja havia renunciat a la condició de Déu i es trobava en la de servitud, s’humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. El Nadal és el principi d’aquesta
història, de la gran humiliació que voluntàriament i per amor a nosaltres va patir el Fill de Déu.
La qüestió és que fins i tot en aquells primers moments del naixement, la glòria del Senyor traspuava: allà a la muntanya, la resplendor i la multitud d’àngels cantant; a l’orient, la insòlita estrella que va fer decidir als savis a buscar el Rei que havia nascut… I ja després, tots els miracles…
Aquests dies procurem fer una mica de silenci enmig de la festa per recordar i redescobrir. Nadal són les primeres passes d’un camí d’humiliació infinita i de sofriment que conduïa fins a la creu. I tot, per fer possible la nostra reconciliació amb Déu, perquè ens ha estimat des de sempre…
grisos i el cel pesant.
mullida y extensa alfombra de hojas de álamo (creo), en amarillos, verdes y marrones, mientras inhalaba el aire fresco de esa hora apenas estrenada.
de sus abrigos, envuelta en pañuelos y bufandas, que mira y que busca, que ríe, que imagina el momento del regalo.
La web de Febe 