Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 15 agosto 2018

Entre jocs, piscina i menjars a l’aire lliure sota un cobert, cada dia hi ha qui s’encarrega de parlar-nos del Déu del cel i del que diu la seva Paraula. Jo tinc sis anys.

Aquell matí ens expliquen la paràbola de l’ovella perduda: que si un pastor que tenia cent ovelles, en veure que li manca una, deixa les noranta-nou a recer i surt a cercar la que està extraviada, i no s’atura fins que la troba. I quan la troba es posa molt content, se la carrega damunt les espatlles perquè està lesionada i, en arribar a casa, ho celebra amb els amics i veïns.

foto de analogicus by pixbay

I que aquell pastor de la història representa Jesús, que em busca perquè l’importo, que jo sóc l’ovella perduda, i que Ell no només va anar per aquest món buscant les persones, sinó que venia del cel, com a fill de Déu que és, en una humiliació infinita, per pagar el preu del meu rescat, el preu de la seva vida.

Amb sis anys d’edat jo ja sé per què estic perduda, puc entendre el sentit de les paraules, no només perquè els monitors ho expliquen amb traça a les criatures, sinó també per la benedicció d’haver-me criat en una llar cristiana, on amb amor i tendresa se m’ha anat instruint sobre els conceptes que exposa la Bíblia.

I estic perduda pel meu pecat. Algú podrà dubtar, però a sis anys –i abans també!– una nena sap perfectament que hi ha coses que estan bé, i unes altres que estan malament (insultar, mentir, estomacar la germana, sentir ràbia profunda quan les coses no surten com una vol…), i això la Bíblia ho defineix com a pecat.

I m’acaben d’explicar la solució, i em sento concernida de manera clara i directa, i em sembla que el més intel·ligent és deixar-me trobar pel Pastor. I conec el concepte, ja ho he dit abans, perquè sé que el que vull fer és convertir-me, en aquest sentit espiritual que té la paraula.

I plorant de neguit, m’acosto als meus pares, que són allà de monitors, i els dic que em vull convertir. I ells ho entenen, però per apaivagar l’emoció del moment –saben que els cors dels nens són tendres i impressionables– em proposen esperar fins la nit, fins a l’estona d’oració en família d’abans de dormir.

De moment em quedo conformada, però no per molta estona, perquè em ve a la ment que si, per alguna raó imprevista, morís abans de la nit, jo estaria encara perduda i no pas als braços del pastor.

Amb desconsol torno a buscar els meus pares i els dic que res d’esperar fins la nit, que millor ara mateix, i em diuen si em sembla bé de pujar a l’habitació per demanar-li al Senyor el perdó dels meus pecats. És clar que sí!

I pugem tots, la meva germana petita també, i ens agenollem davant d’una de les lliteres, i torno a plorar, perquè no sé com dirigir-me a Déu en un moment tant important. I el meu pare em diu que si em sembla bé que ell digui les paraules, i jo les repeteixo…

“Senyor, gràcies perquè m’estimes tant. Gràcies per enviar Jesús a morir per mi a la creu, per buscar-me. Et demano que em perdonis tots els meus pecats. Des d’avui entrego la meva vida a les teves mans. Moltes gràcies. En el nom del Senyor Jesús, amen.”

Avui, 48 anys després, només puc donar gràcies per la seva fidelitat tot aquest temps, per la miríada de benediccions que m’ha regalat, i perquè no m’ha deixat mai de la seva mà.

Anuncios

Read Full Post »

Nuestra maravillosa familia

En los momentos de dolor, cuando el miedo al sufrimiento nos atenaza y el futuro pinta oscuro, sabemos que solo hay uno que puede sernos consuelo, paz y refugio, y es nuestro tierno Señor y Salvador. Pero es que además, Él es tan bueno y misericordioso con nosotros, que nos regala una familia, una extensísima familia en la fe repartida por todo el mundo.

Y es en estos momentos tan difíciles de tristeza profunda y desamparo cuando cobra especial valor la solidaridad de esta familia que apenas conocemos, su cariño, comunión y empatía, de tal manera que nos sentimos acompañados en nuestro caminar solitario por el desierto.

La palabra hermana o hermano cobra una fuerza especialmente alentadora cuando toma este sentido más allá de la familia natural. Porque entonces es por elección, porque alguien decide estar a tu lado en los momentos menos gratos.

Muchas de estas hermanas y hermanos se acercaron, se identificaron con nuestro dolor y permanecen a nuestro lado casi diariamente desde hace cerca de dos años.

Han supuesto esa compañía y arropo necesarios, y el consuelo de saber que nuestra pequeña historia con nuestra tragedia que a nosotros nos parece inmensa importa. Importa porque se nos ama, y se nos tiene presentes de manera continua delante del Padre en intercesión.

Son personas que se reúnen en lugares tranquilos para orar juntas, o que lo hacen en sus momentos de calma íntima con su Dios al empezar o finalizar el día; que en su gran mayoría reciben las noticias de lo que el Señor está obrando o permitiendo en la vida de nuestra hija a través de grupos de WhatsApp o correos electrónicos. Y que en algún momento de la jornada vuelven a acordarse de nuestra pena, y de nuevo se dirigen al Padre celestial, sabiendo que Él nos ama y que lo puede todo.

Se alegran con cada resultado que indica una mejora, por pequeña que esta sea, y lloran con nosotros cuando las cosas no van bien. ¡Hemos visto lágrimas de amor llenando sus ojos en tantas ocasiones!

Otras veces, en una boda, en una conferencia, en el campo estando de excursión, se te acerca alguien, te mira y te pregunta: “¿Eres la madre de Sara?”. Y cuando les contestas que sí te dicen: “Estamos orando por ella desde el principio. Y por todos vosotros”.

Y entonces sentimos gratitud, una gratitud enorme hacia todos ellos, que se han calzado nuestras sandalias y claman a Dios por nuestra hija, por su marido David, por cada circunstancia. ¡Y gratitud al Señor!

Read Full Post »

A %d blogueros les gusta esto: