Feeds:
Entrades
Comentaris

La Pasqua jueva o festa dels pans àzims commemorava que el Senyor havia lliurat de la mort als primogènits hebreus allà a l’Egipte i també l’inici de l’èxode, i durava una setmana. Recordeu com va anar tot plegat?

Es feia de nit, però allà a la terra de Goixen hi havia activitat: quatre dies abans cada família havia escollit un xai, segons les instruccions del Senyor, sense cap tara, mascle, d’un any. I a cada casa el van sacrificar i se’n va recollir part de la sang. Les dones el preparaven per menjar-lo, juntament amb uns pans sense llevat i una salsa d’herbes amargues.

Amb la sang recollida van pintar els dos muntants i la llinda de la casa on anaven a sopar. Havien d’estar-s’hi drets, amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà, amb tot empaquetat per sortir de viatge. I havien de menjar de pressa. Perquè era la Pasqua del Senyor.

Mentre la mort s’escampava per la terra d’Egipte, la sang vessada d’un petit anyell va fer que passés de llarg per Goixen. ¿Eren millors els israelites? No. Però quedaven coberts per la sang d’un sacrifici.

Molts segles després, a la ciutat de Jerusalem, un home era sacrificat en una creu. Joan el baptista, tres anys abans, en veure’l allà a la vora del Jordà, havia dit d’ell: “Mireu l’anyell de Déu, que treu el pecat del món”. Es referia a Jesús, i eren les paraules profètiques del qui tenia com a tasca proclamar que es preparés el camí del Senyor.

La setmana santa que nosaltres celebrem es fa coincidir amb la pasqua jueva. Ells segueixen esperant el Salvador, el Messies, i continuen amb tots els ritus prescrits. Però nosaltres sabem que el Senyor es va fer home, que el Fill de Déu ja va venir i va fer allò que ningú altre podia: que la mort ‘passés de llarg’ per a nosaltres. ‘Pasqua’ vol dir això: pas, salt.

Jesús va carregar-se la mort al damunt quan va callar mentre el jutjaven, i camí a la creu, i seguia callant quan li clavaven els claus o aixecaven la fusta. Jesús va amuntegar damunt seu les nostres rebel·lions i infidelitats, els nostres pecats i la nostra culpa, el nostre dolor i el nostre càstig.

¿Som millors nosaltres que la resta dels humans? No. Però quedem coberts per la sang d’un sacrifici. Si volem, si ens hi acollim: alliberats de l’esclavitud del pecat, amb una vida nova aquí i, després, la vida eterna.

La setmana santa comença amb el diumenge de rams amb tot el poble aclamant Jesús com el fill de David, el Messies esperat, i cantant “Hosanna, beneït qui ve en el nom del Senyor”. I segueix amb tota la foscor d’aquest mateix poble cridant “Crucifica’l, crucifica’l!”. En mig, l’angoixa infinita del Getsemaní, l’hora de la veritat, de seguir o no amb el pla etern. I la traïció de l’amic, la detenció i la tortura, l’abandonament de tots, l’execució.

Però… arriba el següent diumenge, el de la resurrecció, la llum de la qual il·lumina la història amb la resplendor de una esperança viva i una fe certa. L’amor etern del Senyor brilla a la creu consentint que el Fill pagui, però l’aixeca de la mort i deixa la tomba buida com a garantia per a nosaltres.

Imagen de PublicDomainPictures en Pixabay

Unes setmanes enrere vaig tenir l’ocasió de fer una bona passejada per l’Empordà. El dia era absolutament radiant, amb un cel clar d’un blau intensíssim, sense cap rastre de la contaminació que patim aquí a ciutat.

Un dels indrets era un camí llarg i recte, flanquejat a banda i banda per uns petits canals d’aigua estancada, damunt dels quals s’hi abocaven multitud de branques grises ben pelades, sense ni una fulla, que sorgien de troncs igual d’erms i secs. I jo, que no distingeixo el arbres a menys que hi tinguin el fruit penjant, em demanava si és que eren morts o només estaven patint els efectes de l’hivern, perquè eren caducifolis.

Quan ja queia el sol i la tarda es transformava en capvespre, va començar a bufar la tramuntana, molt freda, cada cop amb més força, i la sensació de desolació, de vulnerabilitat allà a la intempèrie, anava amarant el meu cor.

I no em vaig poder sostreure al pensament d’aquell altre hivern, el que s’acosta a la vida de les persones, bé per edat o bé per circumstàncies, que fan reservar l’energia, com els arbres, només per a sobreviure fins que passi el fred i el vent, i el desemparament i la soledat. I pensava en la por que pot instal·lar-se’ns a l’esperit, en veure que les forces minven, o la memòria, o les capacitats fins i tot més senzilles…

I en aquell moment vaig reaccionar i em va tornar la perspectiva, i se’m va fer present qui és el meu Senyor i Salvador, que no només camina sempre amb mi, i ben a prop, sinó que és la llum, la resurrecció i la vida.

I vaig recordar un poema escrit per la Sara, que us copio tot seguit:





Cuando todos mis colores

se tiñan de marrón

y los días comiencen

a recortar el sol,

cuando el viento helado me diga

que me quiere abrazar

y mis hojas empiecen

a bailar en el suelo,

sabré que se acerca el invierno.





Cuando quiera gritar

y no tenga voz,

cuando me apetezca bailar

y extrañe mis hojas,

mis ramas mostrarán

mi debilidad,

pero en las raíces

está siempre mi fuerza.





Y cuando empiece a dudar

de si llegará la primavera

tu llama me mantendrá viva

y con perspectiva eterna.





(Sara Rivas Jordà, 7 de desembre de 2018)





I pensava també en el poema de David, el rei, que recull una realitat de prova i dolor, però ho fa amb la bona perspectiva que fins i tot permet el goig i la lloança:





“Canteu salms al Senyor, els seus fidels,

glorifiqueu-lo recordant la seva santedat.

El seu rigor dura un moment,

la seva bondat, tota la vida.

El capvespre allotja el plor,

i al matí esclata l’alegria (…)

Has convertit el meu plany en dansa,

m’has desvestit del dol i m’has vestit de festa,

per tal que et canti glòria i ja no calli mai més.

Senyor, Déu meu, perpètuament et lloaré!





(Salm 30:4-5,11-12)











Foto de Héctor J. Rivas

Tardor

Aquí a les nostres contrades la tardor arriba quan li va bé de venir: potser a finals d’octubre o ja ben entrat novembre… mai se sap.

La qüestió és que no em puc sostreure a l’efecte de tristor que em produeix contemplar la seva bellesa esplendorosa i decadent alhora.

En aquests vespres sobtats, els marrons esvaïts de les últimes fulles dels arbres ressalten a contrallum dels cobalts del cel. Són uns pocs minuts abans de la nit dels fanals a la ciutat.

I se m’encongeix el cor sense voler i sense saber per què, com si algú el premés impedint lleument el flux de la vida.

Potser fins i tot em caldrà aturar-me, contemplar l’exterior des del finestral amb una mica de calma, i respirar. Amb una inhalació profunda, i deixant escapar l’aire a poc a poc.

En alguns altres moments voldré sortir a la terrassa, perquè plourà, i voldré constatar novament que la pluja de tardor té una olor pròpia, de molsa, bolets, melangia i fins i tot de llàgrimes.

Potser aquest és un desconsol instintiu, primari, perquè intueix, des de sempre, l’altra tardor. Aquella que ens cau al damunt sense adonar-nos, i va amarant els nostres muscles, i cada os i articulació, a poc a poc però sense treva, fins que arriba a l’esperit que ens sustenta.

Ah, la tardor…

Vine, que t’ho explico.

Són aquests ulls tan vius que em parlen des de fa mesos.

I aquests braços petits que em reclamen, i aquestes manetes, tan llestes, tan hàbils.

I totes les rialles que m’has regalat. I en són tantes!

I aquells moments més nostres, quan agafes un llibre de la capsa de les joguines i em demanes que seiem còmodes, i tu arrepenges el cap i escoltes el que t’explico. I sembla que m’entens, perquè la teva carona expressa les emocions dels personatges, i copies els gestos que faig.

I la teva confiança en dormir, aquest abandó de qui se sap estimat i protegit.

I aquest interès per descobrir, per aprendre, que tot ho toques, tot ho obres, tot ho mous… que vas, que t’enfiles, que t’ajups…

I tot l’entusiasme per provar nous menjars… I que sempre en demanes!

I aquesta xerrameca, que omple les nostres converses de les paraules que encara no tens. I les que tens, que les fas servir encertadament, cada cop més clares.

I és que tu no ho saps, però tornes a ser aquell miracle, el de la vida, que has arribat a les nostres vides. I ets alegria i promesa, però també consol i bàlsam.

Petit Pau, estem tan contents de que siguis aquí!

Any 29 d.C.

Recordeu aquell escàndol al sopar a casa de Simó el fariseu? Jo no me’l puc treure del cap. Encara no me’n sé avenir, quina vergonya vam passar tots plegats!

Clar que, també, no sé en què pensava l’amfitrió… Sembla que aquest Jesús és una persona conflictiva des que se’l coneix.

Aquell vespre va ser ben sonat! Va entrar una dona a l’estança! I amb aquella reputació! I aquest, que es vol fer passar per profeta, va deixar que la dona li toqués els peus! Un disbarat!

Nosaltres no sabíem on mirar ni què fer. El silenci que es va produir es palpava. Intuíem que la dona plorava, al començament sentíem uns sanglots esmorteïts. Però al cap d’una estona era un plor tranquil, seré, i veiem que, amb els cabells, eixugava les llàgrimes que li deixava caure al damunt…

Ah! I va malbaratar un perfum caríssim que duia en una ampolleta d’alabastre! Es podia haver venut i donat els guanys als pobres. Se n’hagués tret millor profit que ungint els peus de Jesús!

I sabeu qui va ser el primer en dir alguna cosa? Ell mateix, dirigint-se a Simó. “Un prestador tenia dos deutors – li va dir –. L’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?”.

I mentre Simó encara li contestava, Jesús es va girar cap a la dona… i li va parlar!

Any 2021 d.C.

Sí, ja et dic. Ara que està permès més aforament, ells han tornat a obrir l’església. I vam voler anar per veure què hi ha del cert de tot el que ens arriba. I què vols que et digui.

Primer de tot, allò no sembla ben bé una església… Més aviat és un lloc… És igual, no és el que més destaca, de totes maneres.

Hi havia una gent amb unes pintes… De cabells amb rastes, una bona colla. I de tatuatges d’aquells que no es poden amagar ni amb roba d’hivern, un munt també. I persones que no podies dir si eren dones o homes… O d’altres que veies el que eren, però tan afectats… I molt jovent que no voldries pas que s’ajuntés amb el teu. I gent de la que viu al carrer i fa una pudor… A veure, que de gent normal com nosaltres n’hi havia ben poca.

Ah! I durant la reunió se’ls van colar un parell de carteristes! I en lloc de fer-los fora ens van avisar a nosaltres de que anéssim amb compte amb les nostres pertinences! La persona que teníem a la filera del davant es va tombar i ens va dir que era per si mentre intentaven robar escoltaven l’evangeli…

Què vols que et digui. Tot molt pintoresc… i inquietant.

Aquí sí que podem estar tranquil·les. Tot de gent com cal, sense que ningú pertorbi la calma, persones conegudes de sempre. Ui! Que sembla que ja comença. Després t’explico més…

“Bon dia, benvingudes totes i tots a la casa del Senyor! Anem a tenir una lectura de l’evangeli de Mateu. Diu així: ‘En aquell temps Jesús va dir: – T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho… Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc humil de cor, i la vostra ànima trobarà el repòs…”

Imatge d’Annie Spratt a Pixabay

Estimades filles i fills,

Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.

El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.

Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.

No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.

Però…

I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.

Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.

I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.

La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.

Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.

Mil petons i mil abraçades!!!

Imagen de Max Yakovlev en Pixabay

Avui parlem amb Tamar Rodríquez sobre les escoles bressol

Ir a descargar

Imagen de Iris Hamelmann en Pixabay

Dos minuts no fan mal a ningú

YouTube

Ivoox

Ir a descargar

Parlem d’una educació prou delicada. No ens hem de donar per vençuts quan está en joc els nostres fills.

Ir a descargar

Imagen de Ernesto Eslava en Pixabay 

Dos minutos no hacen daño a nadie

A %d bloguers els agrada això: