Feeds:
Entradas
Comentarios

Estimades, estimats, sigueu benvinguts![i]

És amb alegria que ens apleguem avui aquí alguns dels qui creiem que hi ha futurs millors i més justos per a les persones.

Segurament, siguem o no somniadors de mena, ens hem permès d’imaginar un país on ser el que ets, on ser qui ets, no és mai un problema; on parlar la teva llengua, la que has heretat dels teus pares, dels teus avis, dels besavis, no és menyspreable ni odiós per a ningú; on els fruits del teu esforç i treball reverteixen en primera instància en el teu benestar i el dels teus; on la llibertat i la justícia guien la vida ciutadana de cada dia; on els drets civils fonamentals són reconeguts, acceptats, respectats en la pràctica; on no resta prohibit el color del sol.

I venim amb alegria també perquè tenim la consciència neta: sabem que és lícit de pretendre un país nou, i de mirar d’aconseguir-lo mitjançant vies pacífiques i amb arguments de canvi de voluntat.

La relació històrica fins a un moment determinat, els consensos humans en forma de legalitats vigents, la imposició visceral com a raonament per mantenir uns lligams que encadenen, no tenen valor real davant un poble que vol viure la seva història com a país independent i lliure.

Perquè sabem que el dret a l’autodeterminació és un dels drets fonamentals. Que potser s’han de redefinir els supòsits? Que el que està passant amb Catalunya no s’havia vist mai abans? És possible, però això no ens pot pas aturar. En tot cas, ens convida a treballar amb més coratge i determinació.

La pròpia Bíblia en infinitat d’ocasions ens encoratja a treballar per un món més just, i a fer-ho sense delegar, sense esperar que un altre se n’ocupi. I a procurar una situació particular més favorable, com en el cas dels esclaus, a qui se’ls recomana procurar la seva llibertat[ii].

És per això que som aquí: per presentar el nostre somni davant el Pare, per demanar-li direcció i saviesa, per encomanar-nos a la seva voluntat. I si en el seu rellotge és el moment del país terrenal que li estem demanant, per pregar per pau i bona entesa.

Perquè sabem que ‘si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors’[iii]. Ens és necessari estar fent la seva voluntat!

Perquè hi ha conciutadans nostres que no volen de cap manera ni sentir a parlar d’un nou país, i ens agradaria molt que entenguessin que les millores i beneficis que volem i que, fent els números, veiem que surten, serien també per a ells. Perquè la voluntat és sempre d’inclusió. Aquesta terra sempre ha sigut acollidora d’aquelles i aquells que l’han respectada i estimada.

Perquè és difícil establir un full de ruta, quan el camí està ple de dificultats i no hi ha un model a seguir; dificultats també pels errors comesos pels qui ens dirigeixen, quan a més de vegades observem com estan pensant en clau electoralista de partit i no pas en la meta que volem assolir tots plegats; per persones que amb mala voluntat han criminalitzat el nostre anhel i amb males eines se n’estan sortint de no respectar els drets civils fonamentals, i han empresonat als qui ens guiaven de manera pacífica, també a una part del nostre govern legítim escollit democràticament, i a d’altres els han empès a marxar a l’exili.

Ens hem trobat aquí amb alegria, sí, i amb reverència i preocupació també. Volem demanar ajuda al nostre Senyor per que s’actuï amb justícia, i per que com a creients protestants a Catalunya estiguem a l’alçada d’aquest moment en la història del nostre país. Que el nostre Déu ens dirigeixi, que il·lumini el nostre enteniment i ens doni saviesa, i que no ens deixi perdre el rumb ni comprometre la nostra fe en cap moment.

I que, en la seva voluntat, puguem viure ben aviat en la nova República de Catalunya.

Que el Senyor ens ajudi i ens beneeixi!

 

Febe Jordà

 

[i] 1 de febrer de 2019
[ii] 1ª Corintis 7:21
[iii] Salm 127:1
Anuncios

Entre jocs, piscina i menjars a l’aire lliure sota un cobert, cada dia hi ha qui s’encarrega de parlar-nos del Déu del cel i del que diu la seva Paraula. Jo tinc sis anys.

Aquell matí ens expliquen la paràbola de l’ovella perduda: que si un pastor que tenia cent ovelles, en veure que li manca una, deixa les noranta-nou a recer i surt a cercar la que està extraviada, i no s’atura fins que la troba. I quan la troba es posa molt content, se la carrega damunt les espatlles perquè està lesionada i, en arribar a casa, ho celebra amb els amics i veïns.

foto de analogicus by pixbay

I que aquell pastor de la història representa Jesús, que em busca perquè l’importo, que jo sóc l’ovella perduda, i que Ell no només va anar per aquest món buscant les persones, sinó que venia del cel, com a fill de Déu que és, en una humiliació infinita, per pagar el preu del meu rescat, el preu de la seva vida.

Amb sis anys d’edat jo ja sé per què estic perduda, puc entendre el sentit de les paraules, no només perquè els monitors ho expliquen amb traça a les criatures, sinó també per la benedicció d’haver-me criat en una llar cristiana, on amb amor i tendresa se m’ha anat instruint sobre els conceptes que exposa la Bíblia.

I estic perduda pel meu pecat. Algú podrà dubtar, però a sis anys –i abans també!– una nena sap perfectament que hi ha coses que estan bé, i unes altres que estan malament (insultar, mentir, estomacar la germana, sentir ràbia profunda quan les coses no surten com una vol…), i això la Bíblia ho defineix com a pecat.

I m’acaben d’explicar la solució, i em sento concernida de manera clara i directa, i em sembla que el més intel·ligent és deixar-me trobar pel Pastor. I conec el concepte, ja ho he dit abans, perquè sé que el que vull fer és convertir-me, en aquest sentit espiritual que té la paraula.

I plorant de neguit, m’acosto als meus pares, que són allà de monitors, i els dic que em vull convertir. I ells ho entenen, però per apaivagar l’emoció del moment –saben que els cors dels nens són tendres i impressionables– em proposen esperar fins la nit, fins a l’estona d’oració en família d’abans de dormir.

De moment em quedo conformada, però no per molta estona, perquè em ve a la ment que si, per alguna raó imprevista, morís abans de la nit, jo estaria encara perduda i no pas als braços del pastor.

Amb desconsol torno a buscar els meus pares i els dic que res d’esperar fins la nit, que millor ara mateix, i em diuen si em sembla bé de pujar a l’habitació per demanar-li al Senyor el perdó dels meus pecats. És clar que sí!

I pugem tots, la meva germana petita també, i ens agenollem davant d’una de les lliteres, i torno a plorar, perquè no sé com dirigir-me a Déu en un moment tant important. I el meu pare em diu que si em sembla bé que ell digui les paraules, i jo les repeteixo…

“Senyor, gràcies perquè m’estimes tant. Gràcies per enviar Jesús a morir per mi a la creu, per buscar-me. Et demano que em perdonis tots els meus pecats. Des d’avui entrego la meva vida a les teves mans. Moltes gràcies. En el nom del Senyor Jesús, amen.”

Avui, 48 anys després, només puc donar gràcies per la seva fidelitat tot aquest temps, per la miríada de benediccions que m’ha regalat, i perquè no m’ha deixat mai de la seva mà.

En los momentos de dolor, cuando el miedo al sufrimiento nos atenaza y el futuro pinta oscuro, sabemos que solo hay uno que puede sernos consuelo, paz y refugio, y es nuestro tierno Señor y Salvador. Pero es que además, Él es tan bueno y misericordioso con nosotros, que nos regala una familia, una extensísima familia en la fe repartida por todo el mundo.

Y es en estos momentos tan difíciles de tristeza profunda y desamparo cuando cobra especial valor la solidaridad de esta familia que apenas conocemos, su cariño, comunión y empatía, de tal manera que nos sentimos acompañados en nuestro caminar solitario por el desierto.

La palabra hermana o hermano cobra una fuerza especialmente alentadora cuando toma este sentido más allá de la familia natural. Porque entonces es por elección, porque alguien decide estar a tu lado en los momentos menos gratos.

Muchas de estas hermanas y hermanos se acercaron, se identificaron con nuestro dolor y permanecen a nuestro lado casi diariamente desde hace cerca de dos años.

Han supuesto esa compañía y arropo necesarios, y el consuelo de saber que nuestra pequeña historia con nuestra tragedia que a nosotros nos parece inmensa importa. Importa porque se nos ama, y se nos tiene presentes de manera continua delante del Padre en intercesión.

Son personas que se reúnen en lugares tranquilos para orar juntas, o que lo hacen en sus momentos de calma íntima con su Dios al empezar o finalizar el día; que en su gran mayoría reciben las noticias de lo que el Señor está obrando o permitiendo en la vida de nuestra hija a través de grupos de WhatsApp o correos electrónicos. Y que en algún momento de la jornada vuelven a acordarse de nuestra pena, y de nuevo se dirigen al Padre celestial, sabiendo que Él nos ama y que lo puede todo.

Se alegran con cada resultado que indica una mejora, por pequeña que esta sea, y lloran con nosotros cuando las cosas no van bien. ¡Hemos visto lágrimas de amor llenando sus ojos en tantas ocasiones!

Otras veces, en una boda, en una conferencia, en el campo estando de excursión, se te acerca alguien, te mira y te pregunta: “¿Eres la madre de Sara?”. Y cuando les contestas que sí te dicen: “Estamos orando por ella desde el principio. Y por todos vosotros”.

Y entonces sentimos gratitud, una gratitud enorme hacia todos ellos, que se han calzado nuestras sandalias y claman a Dios por nuestra hija, por su marido David, por cada circunstancia. ¡Y gratitud al Señor!

Joan 19:30

*Del programa “Nèixer de nou”

Salm 119:05

 

*Del programa de TV3 “Nèixer de nou”

 

 

Bon Nadal!

 

*Del programa de TV3 “Nèixer de nou”

“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que Ell estima” (Lluc 2:14)

 

Aquest és un dels textos clàssics que ens transporten al Nadal, a la mateixa nit del naixement del Senyor. Durant tota la història de la humanitat la promesa de la benaurança quedava lluny, en el futur… just fins aquella nit.

Sabem dels entrebancs de Maria i Josep. Primer l’obligació de fer el viatge per empadronar-se a Betlem, d’on era la família; després que no trobaven on hostatjar-se, i el nen que estava a punt de néixer.

I encara que semblava que no hi havia res preparat per a la vinguda del Fill etern, el cel estava pendent del gran esdeveniment, i se’n va fer ressò. Allà on vetllaven uns pastors, un àngel els va donar la bona notícia, la que els creients d’aleshores esperaven: “Us ha nascut a Betlem el Salvador, Crist, el Senyor”. I en acabar, tota una multitud d’àngels se li va afegir i cantaven les belles paraules que estem considerant.

“Glòria a Déu a dalt del cel!”. És a dir, per a Ell el màxim honor, el reconeixement absolut de la seva grandesa i majestat, i de la fidelitat amb el seu poble.

Confesso que m’hagués agradat ser aquella nit allà al ras, amb els ramats, amb els companys, després d’haver estat conversant d’això i d’allò altre… i de sobte haver sentit l’harmonia indescriptible enmig d’una resplendor espectacular!

Perquè el cel irrompia a la terra, el fill de Déu es presentava físicament, i començava la història definitiva per a cadascun de nosaltres.

L’altra part del càntic que recull el text fa referència a la pau, la tant desitjada pau al món, que ve a ser atorgada a les persones que el Senyor estima. I qui són aquestes persones? Totes, totes i cadascuna! Tu també, si l’acceptes

Durant aquestes festes és bo parar atenció al significat original del Nadal: és una meravellosa història de pau entre Déu i l’ésser humà -a preu de sang vessada-, que possibilita una pau real entre les persones. Perquè es fonamenta en l’amor.

¿Pots començar a intuir com deu estimar-te el Senyor, que va protagonitzar una història tan estranya i, alhora humiliant per Ell, com aquesta?

Durant aquest Nadal i pel nou any que ve, t’animo a redescobrir i celebrar aquesta història d’alegria i fer-la teva, personal.

Bon Nadal, i que el Senyor et beneeixi!

 

 

 

 

A %d blogueros les gusta esto: