La web de Febe

Dos minuts de reflèxio no fan mal

No me preguntes cómo estoy.

No se lo preguntes tampoco al padre de Sara. Ni al marido, ni a los hermanos.

No nos preguntes eso.

Es difícil cargar la ausencia, el dolor, los recuerdos, los objetos, los lugares, los detalles. Y hacer como que no pasa nada, que todo está bien, que la tristeza no aplasta el alma.

No me digas que el tiempo lo cura todo. Tú no ves el muñón que sangra, aún está en carne viva. Es una amputación invisible para ti, y te falla la memoria. Mi cuerpo se duele cada segundo de mi día y de mi noche.

No me digas que la vida sigue. La tuya sigue, desde el momento en que marchaste, cuando saliste de acompañarnos en el tanatorio. La mía está partida.

No comentes que menos mal que no quedaron niños pequeños. No digas disparates. Que ésta es la gran pena que se nos añade, al marido sobre todo. ¿Dónde ver ahora los ojos color trigo maduro? ¿Dónde vislumbrar aquella inteligencia combinada con ternura? ¿Dónde disfrutar de aquella sonrisa infinita y luminosa?

Calla.

No me digas que hay que aceptar la voluntad del Señor. Acéptala tú… cuando se lleve a tu hija. Quizá entonces comprendas que no sabes lo que dices, tan frívolamente, con tanta inmisericordia. Que cuando un corazón está así de dolido no necesita doctrina ni ortodoxia. Necesita cariño.

No me preguntes cómo estoy. Hago lo que puedo, con la ayuda de Dios.

Y tengo paciencia y te perdono, porque sé que me aprecias.

Tú mejor dame un beso, o dos, y un abrazo sentido.

Y no digas nada.

Tinc la sospita que quan nosaltres marxem a treballar, el barri es transforma.

Ho dic perquè, quan algun cop hi he estat fora d’hores, no trobo la mateixa gent al carrer, ni és la mateixa llum la que reflecteixen els arbres, les voreres, els edificis, ni s’escolta la mateixa remor.

Crec que el senyal és quan els últims avis deixen els néts a l’escola…

Les cafeteries s’omplen dels habituals, a qui les cambreres atenen per nom i pregunten, per la coneixença, coses quotidianes de salut, de compres, de família, de gestions petites i grans.

La gent que treu el gos ho fa d’una altra manera, amb vocació de passeig llarg, d’estona per jugar, de prendre el sol mentrestant.

Veig senyores grans amb aquells carros de compra que els fan de caminadors anant a les botigues de barri, les poques que encara no han tancat per sempre: la merceria, el rápido pel calçat, la ferreteria, el forn de tota la vida. Són aquestes botigues on hi ha cadires per seure mentre esperes el torn i pots parar-te a parlar amb la veïna, i molt probablement sabràs què pensa fer de dinar.

Tornen amb els carros sense omplir gaire, perquè són pocs… o ningú més a la casa, i perquè volen sortir cada dia al carrer. La perruqueria, potser setmanal, és un altre dels rituals que endevino.

Pels matins, als bancs de la rambla, més aviat seuen els homes. N’hi ha dels que arreglen el país i el futbol, i d’altres que callen, que només hi són, sense poder escollir la companyia, sense triar el lloc, amb tots els anys al damunt sense esperar ja gaire res, només no haver d’anar a l’hospital i que no els portin a una residència.

Sempre em sorprèn veure com carreguen el cotxe per anar d’excursió les persones amb places d’aparcament reservades per a minusvàlids: bosses amb entrepans, canyes de pescar, neveres, calçots, escopetes, bicicletes… Podria dir que segurament sento enveja parcial, no per la discapacitat, és clar…

Trobo també, en poques ocasions, mares afortunades i pares amb els seus nadons, i algun personatge disfressat d’esportista que sembla que en breu començarà l’entrenament.

A qui no he trobat mai, però mai, és als podadors de l’ajuntament que s’anuncia que han d’arreglar l’arbrat perquè no ens trenqui els vidres de les finestres. Alguns dies veiem màquines que suposem que són d’ells, però si cada any les branques són més i més llargues, potser no han tallat prou. No tenen compassió de que escombren i ens arrabassen les nostres flors i cultius que prou que ens costa de fer-los prosperar aquí a la ciutat!

Dos minuts de reflexió no fan mal

És diumenge encara. Al matí jo era al culte, amb el papa i l’Anna al costat, el Josep al davant amb la guitarra, el David amb les altres germanes i germans que es reuneixen al teatre.

Hem tornat a considerar la meravella de que Jesús, que és Déu del cel, es fes home. I que passés per tot com un qualsevol de nosaltres: cansament, calma, gana, pena, expectació, set, decepció, compassió, angoixa, amor, dolor.

I li hem cantat, plens de gratitud per la creu que ens salva, amb lloança sincera, en adoració profunda.

I sé que hem coincidit, Sara: tu eres allà on ets ara, tan a prop d’Ell…! I també cantaves.

Nosaltres aquí agraíem que el Senyor ens ha alliberat del càstig i el poder del pecat. Tu ja agraeixes que no hi ha ni la seva presència ni les malaurades conseqüències a la casa del Pare!

Nosaltres cantàvem amb anhel sentit que volem ser més a prop del Senyor. I tu… tu ja veus el seu rostre gloriós sense vels ni res que l’empal·lideixi!

Nosaltres cantàvem amb molta alegria que sabem que el Senyor ens ha fet lliures. Tu ets lliure plenament!

Sé que avui hem coincidit les dues mentre lloàvem i adoràvem el nostre Senyor. I estic contenta perquè, cada dia que passa, resta menys perquè coincidim allà on ets tu, agafades de la mà novament, davant de la presència del gran Déu del cel i la terra que ens estima. Per a mi, encara una esperança viva; per a tu, ja una realitat plena!

Aquests dies estem celebrant els cumples de la família, com cada tardor, i tenim davant el primer Nadal en que tu et trobes a l’altra banda de l’eternitat… i ens sentim tristos per nosaltres, no per tu, que ho tens tot; perquè et trobarem a faltar profundament, que el nostre cor no s’acostuma a la teva absència d’aquí!

Malgrat això, sé que avui, si posem els ulls en el nostre Salvador, coincidim amb tu en el punt de la mirada. Si agraïm al Senyor com ens estima, coincidim amb tu, però tu tens més dades, ho sabem. Si adorem, coincidim amb tu i amb tot el poble del Senyor arreu del món en el dia que li dediquem, i allà, a la teva casa d’ara, amb tots els qui han cregut i han confiat en el Déu de la glòria i la misericòrdia en el decurs de tota la història.

Sé que avui hem coincidit, estimada filla meva…

Dos minuts de reflexió

Ir a descargar

Del turó estant veig el petit pla de la vora del riu, i les fulles dels arbres reverberen picant-me l’ullet en verd resplendent. La llum de la primavera quan s’acosta l’estiu fa refulgir els colors del bosc, de les flors, del mar, del cel. L’esperit se m’omple de la bellesa que puc contemplar des d’aquí.

Sé que si estiguessis amb mi, estimada Sara, possiblement les llàgrimes pujarien també als teus ulls, per l’esclat de vida, pels colors i les aromes, pel murmuri d’aquesta hora primera, per l’encís que sura pertot vestint el moment d’alegria. Ja de ben petita, al campament de L’Arcada, et llevaves abans que ningú, sorties del tipi i contemplaves en recolliment reverent com s’aixecava el dia amb la seva esplendorosa exhibició.

Sempre has conegut el valor de les coses senzilles, les de cada dia i les no tan freqüents. Prendre un cafè amb calma, poder guarnir amb una flor la taula del menjador, penjar a la paret un petit quadre amb la paraula ohana, família, preparar amb amor un àpat de diari. Quedar amb els amics, poder sortir de casa a fer un passeig curt, anar a una botiga a badar i potser comprar un petit detall, pensar en la setmana vinent i no veure-la plena de visites a l’hospital.

Has sigut molt valenta, Sara, i molt generosa. No has estat una noia que t’embellies amb mocadors i la teva traça per maquillar-te: estaves molt malalta i no ens volies fer patir.

Quan la doctora ens va dir, fa poc més d’un any, que tot anava molt malament, en arribar a casa, assegudes al teu llit, em vas dir: ‘Què és el pitjor que em pot passar? Que me’n vagi al cel? Ui, ja veus! M’hagués agradat anar a la platja… Si no em dona temps, em demanaré allà una mansió amb piscina, si pot ser’. I m’ho deies amb un somriure, mostrant-me la teva confiança serena en Jesús i les seves paraules, i volent estalviar-me la tristor.

Ha sigut un camí lacerant on cada bona notícia gairebé no ens durava per la malignitat del teu limfoma. Ara sabem el significat de la paraula malson, de dolor, de sofriment. I tu més que ningú! I dissimulaves per amor a nosaltres…

Sé de les teves ganes de viure, de la teva manca de forces veient al davant un camí fosc, rocallut i sense final, sé de la teva por al moment mateix de la partença. Oh, la meva princesa coratjosa! Se’m va partir el cor aquell 1 de novembre de 2016 i se’m va anar fent bocinets des d’aleshores!

Va arribar un dels dies més temuts, quan ens van dir que s’acostava el final. I tu, Sara, allà al llit de l’hospital, preocupada pels altres. ‘Em sap tan greu pel David, tan greu! Jo m’emporto la millor part…’ I encarregaves que el cuidessin.

També sé que els teus somriures lluminosos de tots aquests anys eren autèntics, també els de les últimes setmanes. Molts queden recollits en fotografies que ens consolen i alhora ens colpeixen d’enyorança. Altres queden en la intimitat, en allò que hem pogut parlar amb tu, i se’ns han gravat al cor.

Sé que va ser per amor l’aventura final, perquè ja m’havies dit que la nostra oració de que el Senyor tingués misericòrdia de tu potser quedava contestada arribant per fi a la casa del Pare celestial.

Quan érem allà lluny tu demanaves que quant quedava per tornar, que volies anar a casa. Nosaltres ho imaginàvem d’una altra manera, vem creure que era possible, el tractament semblava funcionar. I malgrat com va anar tot finalment, veig l’amor tendre del Senyor quan et va recollir amb suavitat per portar-te amb Ell.

Sé amb tota seguretat que quan vas arribar a Casa, a l’eterna, vas quedar-te meravellada. Durant aquests últims anys havies intentat visualitzar com seria allò, t’hi veies a prop en ocasions.

I per fi vas veure al Senyor! Tant l’havies estimat! Tant t’havia estimat Ell… Et va abraçar amb dolcesa, et va eixugar les llàgrimes, totes i cadascuna, i va brollar en tu el somriure més brillant que mai no has tingut! I vas adonar-te que tenies un cos nou, completament sa, per sempre, i la teva preciosa melena…

Crec que va ser en aquell moment que vas caure rendida en adoració, sense paraules, perquè la presència de Déu, que ho il·lumina tot, va omplir el teu cor d’alegria, de pau i de lloança.

Després, en alçar els ulls, vas veure la magnificència del lloc, i et vas adonar que les paraules que coneixies de la terra no et servien per descriure aquella ciutat meravellosa. En fixar-te una mica més, vas distingir alguns dels habitants d’aquell lloc superb… i els reconeixies! Rut la moabita, la reina Ester, Maria la mare del Senyor… i Job, i Abraham, i Josep, David, Anna, Pau… I vas veure un grup, una mica més a prop i una mica més somrient, que et mirava i semblava que t’esperava. I, en identificar qui eren, vas arrencar a córrer i vas notar que no costava, que era gairebé com volar, i la iaia Marta va obrir els braços, i el Joan, i el besavi Gabriel, ell tan content de que la següent generació també fos del Senyor… i tota la família terrenal que ens ha precedit et va rebre amb un gran goig al cor i amb una lloança bellíssima al Salvador. I tu vas començar a cantar, Sara, sense cap rastre de tants mesos de no poder-ho fer.

Potser després, més tard, si és que compteu els moments de manera semblant a com ho fem aquí, vas enrecordar-te de que havies volgut preguntar-li alguna cosa al Senyor quan arribessis… però ja no tenia cap importància, perquè sabies del cert que Ell seguiria estimant i cuidant amorosament als qui havien sigut els teus a la terra.

Avui haguessis complert 32 anys. Jo vaig gaudir la benedicció de tenir-te amb mi nou mesos més. Eres tan bonica, tan llesta, tan rosseta! I vem veure la teva sensibilitat, la teva intel·ligència, les teves ganes d’aprendre… I vas conèixer al Senyor als set anys, i això va marcar tota la teva vida i ha determinat la teva eternitat. Vem pretendre ensenyar-te a volar i ho vas fer, amb bon rumb per la gràcia de Déu.

Sara, sé del cert que ara estàs bé, no només que no pateixes, sinó que vesses de plenitud i felicitat, i que la teva parcel·la allà és un milió de vegades més bella del que hauries pogut imaginar. Ho sé perquè el nostre Senyor ens ho va dir i Ell sempre ha estat veraç i fidel. Cadascuna de les seves promeses les va complir, fins i tot la d’entregar el seu Fill per amor, per lliurar-nos del pecat i les seves terribles conseqüències. I la garantia és que Jesús va ressuscitar.

Sé tot això, i amb tota seguretat.

El que no sé, Sara, és com ho farem per viure sense tu, amb aquesta pena fonda per la teva absència anticipada. Oh, Sara, la meva Sareta! La nostra princesa valenta!

Gracias.

A los que desde el primer momento, por empatía o por cariño, os sumasteis a nuestro dolor y nos habéis acompañado hasta hoy.

Que enviabais discretamente a alguien a preguntar cuando sabíais que había visita médica, que os alegrabais con las buenas noticias y os entristecíais con las malas. Que procurabais tener palabras de aliento aun en los momentos más complicados.

Gracias.

A los que en cuanto supisteis de la enfermedad de Sara os pusisteis a orar, pidiendo consuelo, fuerzas y sanidad.

A los que sin conocer a Sara ni a la familia adoptasteis nuestra pena e intercedisteis personalmente o como grupos delante del Señor.

A los que, cuando lo que hizo falta fue dinero, ahí estuvisteis derrochando generosidad: a los que conocemos y a tantos anónimos que contribuyeron a acercar el milagro médico.

Gracias.

A los que, prudentemente, nos hacíais saber que estáis ahí… y que seguiréis estando ahí ahora también.

A los que nos habéis dicho que nos queréis y lo habéis demostrado hasta el último momento.

A los que habéis tenido sinceras palabras de acompañamiento por la partida de Sara, aun sabiendo que siempre quedan cortas, que no pueden expresar la tristeza ni abarcar el sufrimiento. Pero nos las habéis hecho llegar por cariño, para consolarnos, por el arropo que sabéis que suponen al corazón.

Gracias por cada abrazo regalado, que ha sido recibido como bálsamo y medicina tangible.

Gracias.

A los que sin medida ni momento nos habéis abrumado con todo lo que habéis sabido: wasaps, llamadas, correos, mensajes en facebook…

Gracias por cada flor, por cada foto, por cada comentario que perfilaba a nuestra Sara, por tanto amor hacia ella.

Gracias a la iglesia del Señor Jesucristo, la de casa, la de tantos lugares, a nuestra preciosa familia en China.

Xièxiè.

Gracias porque a través de tantos de vosotros hemos recibido el consuelo de que la vida de Sara, tan breve a nuestros ojos, no ha sido en vano, pues deja huella en muchos corazones en todo el mundo por haber reflejado claramente el amor de su Señor y Salvador Jesús, y seguirá brillando.

Gracias a los amigos cercanos que regalaron todo por amor a Sara y David, para que la ceremonia de despedida fuera como a Sara le hubiera gustado.

Gracias a los que nos acompañasteis ese día por cariño a alguno de la familia, que os acercasteis o que vinisteis desde la otra punta del país o del planeta.

A todos y cada uno, mil millones de gracias. Siempre.