Feeds:
Entrades
Comentaris

Explicar contes als nostres fills.

Imagen de Tumisu en Pixabay

Parlemne es un programa de Radio Bona Nova

Joan 19:30

Dos minuts de reflexió no fan mal a ningú

 

Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat – TDAH, amb Sara Jordà

Parlemne es un programa de Ràdio Bona Nova

 

Ja estem a punt de començar les escoles. Et deixem aquest podcast de Parlemne, un programa de Ràdio Bona Nova

 

Podcast programa de Ràdio Bona Nova

 

 

 

Salm 119:05

Dos minuts de reflexió no fan mal a ningú

No sé si mai us heu trobat en un tràngol prou difícil com per què la vida se us aturi, es remogui el vostre esperit i sembli que no feu peu de tant de trasbals, de tanta desgràcia o dolor. Potser aquests últims mesos han sigut precisament això.

En moments com aquests hi ha persones que s’acosten i, amb bona intenció alhora que impotència per ser de suport real, et diuen alguna cosa semblant a: “Encara sort que tens fe, això t’ajuda”. 

No deixa de ser curiós que es doni per bo que, encara que estiguis ben equivocada o enganyada, la teva fe, si et fa un bon servei, és una creença vàlida… al menys per distreure la pena o la preocupació.

Som al segle XXI, i ens interessa la veritat, el que està comprovat, el que la ciència confirma. I això no és només una característica de la nostra generació: al segle XX, al XVIII, al IV abans de Crist, l’ésser humà també aspirava al mateix, a afermar el seu saber, el seu coneixement.

Poden tenir fonament les creences, la fe? Perquè això té una importància cabdal si ets dels qui creu en alguna cosa, ja que determina tant la teva vida ara i com la que hi pot haver després d’aquesta vida. I tothom creu una cosa o una altra.

Imagte de blitzmaerker en Pixabay

 

I no tot s’hi val. No tot és el mateix. La veritat existeix, i el que no és cert és fals i és mentida.

O Déu existeix, o no. O és un Déu personal que s’interessa per nosaltres, o no ho fa. O Jesús és el fill de Déu, o és un impostor.

Però compte! Perquè si Jesús és el fill de Déu -tal com va quedar demostrat-, hem de parar atenció a les seves paraules.

Per què quan ens arribi l’hora de la veritat, la de la prova, no ens passi com al constructor forassenyat, que no ha escoltat ni posat en pràctica les paraules de Jesús, i ve a ser com el qui edifica la casa sobre la sorra, sense fonaments. I quan venen les pluges i la torrentada, i bufen els vents i envesteixen contra ella, s’esfondra i la seva ruïna és total.

Que en Senyor ens ajudi en aquests dies en que les proves i daltabaixos se sumen. Que l’Esperit Sant doni testimoni al nostre esperit de en Qui hem cregut. Que recordem que el Crucificat va ressuscitar, i ens acompanya cada dia en tot.

Que el Senyor ens beneeixi!

 

“Per això, tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s’assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s’assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s’esfondrà, i la seva ruïna fou total.”  (Mateu 7:24-27)

 

 

Dos minuts de reflexió no fan mal a ningú

 

No me preguntes cómo estoy.

No se lo preguntes tampoco al padre de Sara. Ni al marido, ni a los hermanos.

No nos preguntes eso.

Es difícil cargar la ausencia, el dolor, los recuerdos, los objetos, los lugares, los detalles. Y hacer como que no pasa nada, que todo está bien, que la tristeza no aplasta el alma.

 

No me digas que el tiempo lo cura todo. Tú no ves el muñón que sangra, aún está en carne viva. Es una amputación invisible para ti, y te falla la memoria. Mi cuerpo se duele cada segundo de mi día y de mi noche.

No me digas que la vida sigue. La tuya sigue, desde el momento en que marchaste, cuando saliste de acompañarnos en el tanatorio. La mía está partida.

 

No comentes que menos mal que no quedaron niños pequeños. No digas disparates. Que ésta es la gran pena que se nos añade, al marido sobre todo. ¿Dónde ver ahora los ojos color trigo maduro? ¿Dónde vislumbrar aquella inteligencia combinada con ternura? ¿Dónde disfrutar de aquella sonrisa infinita y luminosa?

Calla.

 

No me digas que hay que aceptar la voluntad del Señor. Acéptala tú… cuando se lleve a tu hija. Quizá entonces comprendas que no sabes lo que dices, tan frívolamente, con tanta inmisericordia. Que cuando un corazón está así de dolido no necesita doctrina ni ortodoxia. Necesita cariño.

 

No me preguntes cómo estoy. Hago lo que puedo, con la ayuda de Dios.

Y tengo paciencia y te perdono, porque sé que me aprecias.

Tú mejor dame un beso, o dos, y un abrazo sentido.

Y no digas nada.

Tinc la sospita que quan nosaltres marxem a treballar, el barri es transforma.

Ho dic perquè, quan algun cop hi he estat fora d’hores, no trobo la mateixa gent al carrer, ni és la mateixa llum la que reflecteixen els arbres, les voreres, els edificis, ni s’escolta la mateixa remor.

Crec que el senyal és quan els últims avis deixen els néts a l’escola…

Les cafeteries s’omplen dels habituals, a qui les cambreres atenen per nom i pregunten, per la coneixença, coses quotidianes de salut, de compres, de família, de gestions petites i grans.

La gent que treu el gos ho fa d’una altra manera, amb vocació de passeig llarg, d’estona per jugar, de prendre el sol mentrestant.

Veig senyores grans amb aquells carros de compra que els fan de caminadors anant a les botigues de barri, les poques que encara no han tancat per sempre: la merceria, el rápido pel calçat, la ferreteria, el forn de tota la vida. Són aquestes botigues on hi ha cadires per seure mentre esperes el torn i pots parar-te a parlar amb la veïna, i molt probablement sabràs què pensa fer de dinar.

Tornen amb els carros sense omplir gaire, perquè són pocs… o ningú més a la casa, i perquè volen sortir cada dia al carrer. La perruqueria, potser setmanal, és un altre dels rituals que endevino.

Pels matins, als bancs de la rambla, més aviat seuen els homes. N’hi ha dels que arreglen el país i el futbol, i d’altres que callen, que només hi són, sense poder escollir la companyia, sense triar el lloc, amb tots els anys al damunt sense esperar ja gaire res, només no haver d’anar a l’hospital i que no els portin a una residència.

Sempre em sorprèn veure com carreguen el cotxe per anar d’excursió les persones amb places d’aparcament reservades per a minusvàlids: bosses amb entrepans, canyes de pescar, neveres, calçots, escopetes, bicicletes… Podria dir que segurament sento enveja parcial, no per la discapacitat, és clar…

Trobo també, en poques ocasions, mares afortunades i pares amb els seus nadons, i algun personatge disfressat d’esportista que sembla que en breu començarà l’entrenament.

A qui no he trobat mai, però mai, és als podadors de l’ajuntament que s’anuncia que han d’arreglar l’arbrat perquè no ens trenqui els vidres de les finestres. Alguns dies veiem màquines que suposem que són d’ells, però si cada any les branques són més i més llargues, potser no han tallat prou. No tenen compassió de que escombren i ens arrabassen les nostres flors i cultius que prou que ens costa de fer-los prosperar aquí a la ciutat!

%d bloggers like this: