Feeds:
Entradas
Comentarios

Dos minuts de reflexió

Ir a descargar

1 de juny

Del turó estant veig el petit pla de la vora del riu, i les fulles dels arbres reverberen picant-me l’ullet en verd resplendent. La llum de la primavera quan s’acosta l’estiu fa refulgir els colors del bosc, de les flors, del mar, del cel. L’esperit se m’omple de la bellesa que puc contemplar des d’aquí.

 

Sé que si estiguessis amb mi, estimada Sara, possiblement les llàgrimes pujarien també als teus ulls, per l’esclat de vida, pels colors i les aromes, pel murmuri d’aquesta hora primera, per l’encís que sura pertot vestint el moment d’alegria. Ja de ben petita, al campament de L’Arcada, et llevaves abans que ningú, sorties del tipi i contemplaves en recolliment reverent com s’aixecava el dia amb la seva esplendorosa exhibició.

 

Sempre has conegut el valor de les coses senzilles, les de cada dia i les no tan freqüents. Prendre un cafè amb calma, poder guarnir amb una flor la taula del menjador, penjar a la paret un petit quadre amb la paraula ohana, família, preparar amb amor un àpat de diari. Quedar amb els amics, poder sortir de casa a fer un passeig curt, anar a una botiga a badar i potser comprar un petit detall, pensar en la setmana vinent i no veure-la plena de visites a l’hospital.

 

Has sigut molt valenta, Sara, i molt generosa. No has estat una noia que t’embellies amb mocadors i la teva traça per maquillar-te: estaves molt malalta i no ens volies fer patir.

 

Quan la doctora ens va dir, fa poc més d’un any, que tot anava molt malament, en arribar a casa, assegudes al teu llit, em vas dir: ‘Què és el pitjor que em pot passar? Que me’n vagi al cel? Ui, ja veus! M’hagués agradat anar a la platja… Si no em dona temps, em demanaré allà una mansió amb piscina, si pot ser’. I m’ho deies amb un somriure, mostrant-me la teva confiança serena en Jesús i les seves paraules, i volent estalviar-me la tristor.

 

Ha sigut un camí lacerant on cada bona notícia gairebé no ens durava per la malignitat del teu limfoma. Ara sabem el significat de la paraula malson, de dolor, de sofriment. I tu més que ningú! I dissimulaves per amor a nosaltres…

 

Sé de les teves ganes de viure, de la teva manca de forces veient al davant un camí fosc, rocallut i sense final, sé de la teva por al moment mateix de la partença. Oh, la meva princesa coratjosa! Se’m va partir el cor aquell 1 de novembre de 2016 i se’m va anar fent bocinets des d’aleshores!

 

Va arribar un dels dies més temuts, quan ens van dir que s’acostava el final. I tu, Sara, allà al llit de l’hospital, preocupada pels altres. ‘Em sap tan greu pel David, tan greu! Jo m’emporto la millor part…’ I encarregaves que el cuidessin.

 

També sé que els teus somriures lluminosos de tots aquests anys eren autèntics, també els de les últimes setmanes. Molts queden recollits en fotografies que ens consolen i alhora ens colpeixen d’enyorança. Altres queden en la intimitat, en allò que hem pogut parlar amb tu, i se’ns han gravat al cor.

 

Sé que va ser per amor l’aventura final, perquè ja m’havies dit que la nostra oració de que el Senyor tingués misericòrdia de tu potser quedava contestada arribant per fi a la casa del Pare celestial.

 

Quan érem allà lluny tu demanaves que quant quedava per tornar, que volies anar a casa. Nosaltres ho imaginàvem d’una altra manera, vem creure que era possible, el tractament semblava funcionar. I malgrat com va anar tot finalment, veig l’amor tendre del Senyor quan et va recollir amb suavitat per portar-te amb Ell.

 

Sé amb tota seguretat que quan vas arribar a Casa, a l’eterna, vas quedar-te meravellada. Durant aquests últims anys havies intentat visualitzar com seria allò, t’hi veies a prop en ocasions.

 

I per fi vas veure al Senyor! Tant l’havies estimat! Tant t’havia estimat Ell… Et va abraçar amb dolcesa, et va eixugar les llàgrimes, totes i cadascuna, i va brollar en tu el somriure més brillant que mai no has tingut! I vas adonar-te que tenies un cos nou, completament sa, per sempre, i la teva preciosa melena…

 

Crec que va ser en aquell moment que vas caure rendida en adoració, sense paraules, perquè la presència de Déu, que ho il·lumina tot, va omplir el teu cor d’alegria, de pau i de lloança.

 

Després, en alçar els ulls, vas veure la magnificència del lloc, i et vas adonar que les paraules que coneixies de la terra no et servien per descriure aquella ciutat meravellosa. En fixar-te una mica més, vas distingir alguns dels habitants d’aquell lloc superb… i els reconeixies! Rut la moabita, la reina Ester, Maria la mare del Senyor… i Job, i Abraham, i Josep, David, Anna, Pau… I vas veure un grup, una mica més a prop i una mica més somrient, que et mirava i semblava que t’esperava. I, en identificar qui eren, vas arrencar a córrer i vas notar que no costava, que era gairebé com volar, i la iaia Marta va obrir els braços, i el Joan, i el besavi Gabriel, ell tan content de que la següent generació també fos del Senyor… i tota la família terrenal que ens ha precedit et va rebre amb un gran goig al cor i amb una lloança bellíssima al Salvador. I tu vas començar a cantar, Sara, sense cap rastre de tants mesos de no poder-ho fer.

 

Potser després, més tard, si és que compteu els moments de manera semblant a com ho fem aquí, vas enrecordar-te de que havies volgut preguntar-li alguna cosa al Senyor quan arribessis… però ja no tenia cap importància, perquè sabies del cert que Ell seguiria estimant i cuidant amorosament als qui havien sigut els teus a la terra.

 

Avui haguessis complert 32 anys. Jo vaig gaudir la benedicció de tenir-te amb mi nou mesos més. Eres tan bonica, tan llesta, tan rosseta! I vem veure la teva sensibilitat, la teva intel·ligència, les teves ganes d’aprendre… I vas conèixer al Senyor als set anys, i això va marcar tota la teva vida i ha determinat la teva eternitat. Vem pretendre ensenyar-te a volar i ho vas fer, amb bon rumb per la gràcia de Déu.

 

Sara, sé del cert que ara estàs bé, no només que no pateixes, sinó que vesses de plenitud i felicitat, i que la teva parcel·la allà és un milió de vegades més bella del que hauries pogut imaginar. Ho sé perquè el nostre Senyor ens ho va dir i Ell sempre ha estat veraç i fidel. Cadascuna de les seves promeses les va complir, fins i tot la d’entregar el seu Fill per amor, per lliurar-nos del pecat i les seves terribles conseqüències. I la garantia és que Jesús va ressuscitar.

 

Sé tot això, i amb tota seguretat.

 

El que no sé, Sara, és com ho farem per viure sense tu, amb aquesta pena fonda per la teva absència anticipada. Oh, Sara, la meva Sareta! La nostra princesa valenta!

Gracias.

 

A los que desde el primer momento, por empatía o por cariño, os sumasteis a nuestro dolor y nos habéis acompañado hasta hoy.

Que enviabais discretamente a alguien a preguntar cuando sabíais que había visita médica, que os alegrabais con las buenas noticias y os entristecíais con las malas. Que procurabais tener palabras de aliento aun en los momentos más complicados.

 

Gracias.

 

A los que en cuanto supisteis de la enfermedad de Sara os pusisteis a orar, pidiendo consuelo, fuerzas y sanidad.

A los que sin conocer a Sara ni a la familia adoptasteis nuestra pena e intercedisteis personalmente o como grupos delante del Señor.

A los que, cuando lo que hizo falta fue dinero, ahí estuvisteis derrochando generosidad: a los que conocemos y a tantos anónimos que contribuyeron a acercar el milagro médico.

 

Gracias.

 

A los que, prudentemente, nos hacíais saber que estáis ahí… y que seguiréis estando ahí ahora también.

A los que nos habéis dicho que nos queréis y lo habéis demostrado hasta el último momento.

A los que habéis tenido sinceras palabras de acompañamiento por la partida de Sara, aun sabiendo que siempre quedan cortas, que no pueden expresar la tristeza ni abarcar el sufrimiento. Pero nos las habéis hecho llegar por cariño, para consolarnos, por el arropo que sabéis que suponen al corazón.

Gracias por cada abrazo regalado, que ha sido recibido como bálsamo y medicina tangible.

 

Gracias.

 

A los que sin medida ni momento nos habéis abrumado con todo lo que habéis sabido: wasaps, llamadas, correos, mensajes en facebook

Gracias por cada flor, por cada foto, por cada comentario que perfilaba a nuestra Sara, por tanto amor hacia ella.

Gracias a la iglesia del Señor Jesucristo, la de casa, la de tantos lugares, a nuestra preciosa familia en China.

 

Xièxiè.

 

Gracias porque a través de tantos de vosotros hemos recibido el consuelo de que la vida de Sara, tan breve a nuestros ojos, no ha sido en vano, pues deja huella en muchos corazones en todo el mundo por haber reflejado claramente el amor de su Señor y Salvador Jesús, y seguirá brillando.

Gracias a los amigos cercanos que regalaron todo por amor a Sara y David, para que la ceremonia de despedida fuera como a Sara le hubiera gustado.

Gracias a los que nos acompañasteis ese día por cariño a alguno de la familia, que os acercasteis o que vinisteis desde la otra punta del país o del planeta.

 

A todos y cada uno, mil millones de gracias. Siempre.

Celebració

Sara

Sara

Sara

Sara

Sara

Sara

Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara 

Sara

Sara

      Sara

      Sara

            Sara

                  Sara

                        Sara

                              Sara

Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara Sara 

Sara

      Sara

            Sara

                                        Sara

                                              Sara

                                                    Sara

La meva preciosa Sareta


.

Aquesta nit se’n va l’àngel que ens va portar el cafè i la cafetera, el sol mediterrani i la seva professionalitat com a infermera.

 

 

Moltes gràcies per haver vingut fins a l’altra punta del món, gastant de les vacances tan preuades després de treballar setmanes seguides sense festa per ajuntar els dies, i fent el viatge més car de la teva vida per les presses!

 

El Senyor prepara els seus àngels per a disposar-ne en el moment oportú. Qui va dir que venia cap aquí sense pensar-s’ho dues vegades? La neboda més decidida i audaç, per qui el món realment és un mocador.

 

Et trobarem a faltar!! Les converses, l’alegria, el coneixement, la tendresa amb la Sara…

 

Que tinguis un bon viatge, que el Senyor et porti amb bé a casa, i que et guardi i et beneeixi sempre!!

 

 

 

¿Que cómo está Sara? Pues ahí va, resistiendo como una campeona con unas fuerzas que no tiene, con el ánimo prestado, con la valentía del que teme pero sigue, en un cuerpo donde, ahora sí, se está librando la batalla que, si Dios quiere, la sanará.

 

Hubo un día en que nos dimos cuenta de que una cosa iba un poco mejor, y al siguiente otra, y al cabo de dos días otra más, de manera que en los últimos quince días hemos constatado micromejorías que, sumadas, hacen que Sara esté más aliviada.

 

Ella sigue muy delicada, postrada en cama, necesitando atención las veinticuatro horas del día. Pero el tratamiento ya está comenzando a trabajar para curarla (lo sabemos porque ya se presentan algunos de los síntomas de los efectos secundarios, y los médicos nos lo confirman).

 

Miramos hacia delante. La semana que viene una prueba de control para constatar la reducción de la enfermedad: eso nos dicen, que ya será muy evidente. De pensarlo se nos saltan las lágrimas. Nosotros esperamos verlo antes en Sara, en cómo se encuentra estos próximos días. ¡Deseamos tanto ver macromejorías!

 

Y a final de mes… Bueno, el Señor dirá, todo sigue en sus manos. Seguimos adelante, con su presencia y su ayuda cercanas, con la convicción de que Él es bueno, nos ama y sabe lo que hace.

A %d blogueros les gusta esto: