La web de Febe

“És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten.” (Salm 24:1)

Fa unes setmanes vem tenir l’oportunitat d’assistir a un fòrum d’apologètica, on reflexionàvem sobre la responsabilitat de compartir la bona notícia del cristianisme a d’altres persones. El primer sopar el vem gaudir, davant per davant, amb un matrimoni que coneixíem virtualment, i va ser un goig trobar-nos en persona.

Una de les primeres coses que ens van comentar és que estaven una mica empipats perquè els havien assignat un dels seminaris de lliure elecció que ells no havien demanat, i no el podien canviar.

Vem seguir sopant i conversant, i ens van comentar que feia poc que, per qüestions familiars, havien estat a Barcelona, que l’havien trobat molt canviada, però molt. Que es van moure pel barri de Verdum i el van trobar ple d’immigrants. L’Héctor i jo els vem comentar que ja fa molts anys que Barcelona rep moltes persones d’altres llocs, que sempre ha estat així, des dels anys de la pobresa i la misèria a l’estat espanyol a principis del segle passat, i sempre.

Aleshores ells ens parlaven de ‘l’equilibri’, de que s’havia perdut, de que a l’institut de la seva filla (fora de Catalunya) hi havia més estrangers que ‘gent normal’, que a més s’emportaven totes les subvencions disponibles, que ells havien de treballar molt per sortir endavant, i que eren persones perilloses perquè fins i tot anaven amb katanes, i hi havia hagut un mort.

L’Héctor i jo ens vem mirar i ja vem veure que era gairebé inútil parlar. Malgrat tot, vem procurar aportar algun argument de solidaritat, d’empatia, de misericòrdia cristiana… Fins que ens van explicar que tampoc tots els immigrants eren iguals, i que els pitjors de tots eren els musulmans (els de la katana, perquè un dia un en duia una), així, tal com sona.

Aquí vem provar de desviar la conversa, era massa escandalós com per mirar de trobar un punt en comú, i vem preguntar quin era el seminari que els havien assignat i que no havien demanat. I la resposta va ser: ‘L’únic al que no volíem anar, el de ‘Com compartir la meva fe amb el meu veí musulmà’.

D’entrada em va semblar justícia poètica (o divina), i em vaig aguantar el somriure. Però després vaig entendre una mica més l’abast de tot plegat: no només professaven animadversió cap a les persones magribines –professessin l’islam o no–, sinó que semblava que no volien que fossin salvades!!

Sé que haig d’acabar aquest escrit, perquè ja he sobrepassat el límit de paraules aconsellades, però: on queden tots aquells manaments específics del Senyor de tenir cura dels estrangers que viuen entre nosaltres? Com es poden obviar tan clamorosament… i dir que segueixes Jesús i el seu cor i els seus braços acollidors?

Nosaltres, que per definició som ‘estrangers i pelegrins’, i que hem llegit a la Paraula que el nostre comportament ha de ser exquisit amb els immigrants, ‘perquè també vosaltres veu ser immigrants al país d’Egipte’… i a Alemanya, Suïssa, Argentina, França, Mèxic…

I, escolta: la terra que habites és teva? De qui és la terra? I tu has escollit on néixer? Ai, Senyor! Perdona’ns i ajuda’ns! Ajuda’ns a estar a l’alçada, a consolar i portar esperança als expatriats en el seu dol de desposseïts de gairebé tot i, sobretot, dona’ns la saviesa per portar amb humilitat el missatge de vida eterna als nostres veïns, que tu ens els has portat aquí i no hem d’anar enlloc a trobar-los. Amén!

Qui s’enrecorda d’aquells dies, de com va anar tot plegat? Com anàvem sentint d’unes morts estranyes a Itàlia, que després van connectar amb la Xina, que van arribar a casa nostra primer en compta gotes i desprès en un gran grup a Òdena… Com des de l’Estat finalment se’ns va confinar a tots a casa i vem començar a sentir diàriament la xifra de persones mortes…

Tot era inversemblant però real, i el món sencer, atemorit, feia més o menys bondat del que recomanaven les autoritats, i vem tenir imatges dels llocs més emblemàtics i turístics del planeta buits absolutament, i allò encara ens encongia més el cor.

I vem emmalaltir, i alguns de nosaltres no se’n van sortir, i els ploràvem i seguíem espantats, i no veiem el final del malson, ja que els números que ens donaven anaven dia a dia a l’alça…

I l’angoixa, la reclusió i la soledat anaven deixant petjada als nostres cors, i necessitàvem donar i rebre unes abraçades prohibides aleshores, i ens entreteníem, si ens veiem amb ànim, amb les activitats més diverses i que potser mai no haguéssim dut a terme, i patíem pels nostres avis i àvies, tan sols i espantats també.

Els infants van viure en aïllament, amb un empresonament i unes pors que els han deixat seqüeles, i encara se’n senten i han d’atendre el mal psicològic que van patir… Tot era tan complicat!

Recordeu? Al començament tot eren misteris, teories, instruccions (algunes ben sorprenents –recordeu que les perruqueries es van considerar com a servei essencial?). En fi, que vem viure unes situacions que només els més cinèfils, apocalíptics o creatius haurien imaginat com a possibles autènticament. Els programes de televisió i ràdio es gravaven des de casa, els músics del món s’aplegaven virtualment per regalar-nos interpretacions precioses…

El trasbals econòmic va ser majúscul, i va portar a la pèrdua de la feina de molts empleats, a la fallida de moltes empreses, i molts negocis encara a dia d’avui no s’han recuperat.

Cada dia, al vespre, aclamàvem des dels balcons al personal sanitari, i vem incorporar el Zoom a la nostra vida d’església i, si feu memòria, recordareu que, acabada la reunió d’oració, ens quedàvem molta i molta estona xerrant les germanes i els germans, de tan sols i enyorats que estàvem.

I la Paraula del Senyor ens confortava, en l’esperança certa que les seves filles i fills tenim en Jesús, encara que la malaltia ens atrapés, o en aquell abandó tan dramàtic en els hospitals, on no es podien rebre visites.

Recordo que en aquells primers dies de la tragèdia, se sentia dir: ‘Després d’això, en sortirem millors persones’. No sé què en penseu vosaltres.

Malgrat això, els creients vem haver de repassar el que ja sabíem: que el nostre temps està a les mans del Senyor (Salm 31:15), que Ell sempre és amb nosaltres i mai no ens deixa (Mateu 28:20); li demanàvem que ens ensenyés a comptar els nostres dies de tal manera que la saviesa ens penetrés al cor (Salm 90:12); recordàvem les paraules de l’apòstol Pau per no entristir-nos com els qui no tenen esperança (1ª Tessalonicencs 4:13-18); i miràvem l’incert futur sabent que, cas de que lliuréssim l’esperit perquè ja fos la nostra hora, en aquell mateix dia ens trobaríem amb Jesús al paradís, perquè vem ser perdonats, igual que aquell malfactor de la creu (Lluc 23:43).

Seria bo que, en recordar aquells dies, sí que féssim una reflexió de si, a més a més de la por i el trauma, va quedar-nos algun ensenyament personal de part del Senyor, que molt possiblement serà que sí. Que Ell ens guardi i ens beneeixi!

_{^{Foto de Jameson Wu en Unsplash}}

Quan pensem en un regne, en regnes d’aquest món, actuals o del passat que coneixem, sigui d’indrets propers o llunyans, potser ens venen a la ment palaus, luxes, supèrbia, excessos… guerres d’expansió, dominació violenta, súbdits sotmesos…

Però hi ha un Regne radicalment diferent i és el del Senyor del cel, el qual contrasta de manera absoluta. La Bíblia ens explica, en primer lloc, que el Rei és el Senyor etern, i no hi ha ningú ni res que pugui tenir més d’honor i glòria. I, curiosament, el seu és un Regne on els valors diaris queden trastocats, ja que els humils, els pobres, els afligits, els compassius… seran els més feliços, on els darrers seran els primers.

Li acabaven de preguntar a Jesús qui és el més important en el Regne del cel, i Ell els va respondre: “Us ben asseguro que si no canvieu i us feu com els infants, NO HI ENTRAREU PAS”.

És un regne de justícia i pau, de veritat i d’amor. Allà governa Déu mateix, que ha mostrat des de l’eternitat un interès entranyable vers l’ésser humà. Aquests trets de pau, justícia i veritat ens són atractius, sobretot per l’abismal diferència amb el món que habitem.

I Jesús ens diu que la condició per entrar en aquest Regne és la senzillesa de cor. Senzills, nosaltres? Els orgullosos residents del segle XXI? Els creients, que tenim la veritat? Doncs resulta que és NECESSARI.

Sentim l’anhel de saber-nos estimats, i en Jesús veiem un amor tan gran, explicitat allà a la creu, on moria al nostre lloc per resoldre el tema del nostre pecat… Molts ens hi hem albergat, en ser conscients de la nostra irremeiable situació davant la santedat del Déu. Amb senzillesa i humilitat de cor, ens vem penedir i vem entregar la nostra vida al Senyor, acollint-nos a les seves infinites gràcia i misericòrdia.

Però potser, en transcórrer els anys, ens hem oblidat de fer-nos com els infants i se’ns ha instal·lat al cor la supèrbia, o la cerca de la preeminència, o el menysteniment dels altres. Això no ha de ser així, primer perquè ens arruïna la vida i la dels altres i, segon, perquè comprometem el Nom del Rei i l’honorabilitat del seu Regne.

Que el Senyor ens ajudi a CANVIAR, si cal, per ser i fer les coses segons la seva bona voluntat.

“… Us ben asseguro que si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel…” (Mateu 18:3)

^{_{Foto de Héctor Rivas en Unsplash}}

“Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que porta a la perdició; per això molts hi entren. Però la porta que duu a la vida és estreta, i el camí és angost; per això pocs la troben.” (Mateu 7:13-14)

Aquestes són paraules de Jesús, del dia del Sermó de la Muntanya. Es parla de dos camins, només dos, i dos destins.

Hi ha una porta ampla i un camí espaiós, i una porta estreta i un camí angost.

I Jesús ens indica que, malgrat sembli el contrari, la bona elecció és la porta petita i el camí estret. I ens convida a entrar-hi.

La porta ampla i el camí espaiós representen la via on es prescindeix de Déu:

Hi ha molta llibertat de maniobra… malgrat ens sigui destructiva; hi caben tots els defectes, errors i maldats, que s’acumulen; hi ha moltes ofertes per malbaratar el temps i la vida; no hi haurà fre… i tindrem molta companyia.

És el camí per on circulen les multituds, sense pensar-hi gaire, seguint el corrent –com els peixos morts– i, atenció: porta a la perdició!

La porta estreta és l’inici del seguiment a Jesús amb penediment i conversió. És el néixer de nou per a transitar un camí potser angost i costerut… però que porta a la vida!

Sí, és nedar contracorrent, suportar menyspreu, conflictes, oposició… És negar-se un mateix, carregar la pròpia creu cada dia, lidiar amb les dificultats i temptacions. És un camí angost, però perquè encara no és el cel!

Com que la porta és estreta, hi ha qui no la troba. Però també hi ha qui la passa de llarg, sense donar-hi importància i subestimant-ne la transcendència eterna. A alguns els fa enrere haver de desmarcar-se de la gentada i caminar més sols.

Però Jesús ens diu: “Entreu per la porta estreta, que és la que porta a la vida!”. I el camí serà ple també de consol i esperança, malgrat els entrebancs.

Les persones que hem escollit Jesús, tenir-lo com a Salvador i company de vida, estem certes, per la fe, de que el que ens espera superarà amb escreix el que hàgim pogut imaginar que representen les promeses, de tan meravellós, espectacular i gloriós que serà tot allà! Així que no defallim, i animem-nos mútuament, que anem pel camí de la vida.

_{^{Foto de Héctor Rivas en Unsplash}}

“Eren constants a assistir cada dia al temple tots junts, a partir el pa per les cases i a fer els àpats amb alegria i senzillesa de cor, lloant Déu, i eren ben vistos de tot el poble. I el Senyor cada dia afegia a l’església els qui s’anaven salvant.” (Fets 2:46-47)

Als qui de vosaltres us agrada la història, i teniu especial interès en la història de l’església de Jesucrist, haureu constatat que, en els dos mil anys de la seva trajectòria i arreu de tot món, s’han produït moments on la presència del Senyor s’ha fet manifesta de manera evident entre els creients, i ha impactat amb una força indiscutible dins l’església i en mig de la societat que l’envoltava.

Aquestes èpoques s’han conegut com avivaments, i han comportat un despertar espiritual, moltes conversions i un retornar a la Paraula del Senyor amb goig i voluntat de fidelitat. I han suposat canvis radicals en les vides de les filles i fills de Déu, reformes en l’església, i una bona i contundent influència en l’entorn social.

La Pentecosta, quan l’Esperit Sant de la promesa va davallar damunt l’església i en un sol dia es van convertir unes tres mil persones, va ser l’inici. Però després trobem l’anacoretisme a principis del segle IV al desert, i el monasticisme. O a principis del segle V, trobem a Patrici d’Irlanda, que va influir amb l’evangeli de manera decisiva en la història, més enllà de la seva zona geogràfica.

La Reforma protestant del segle XVI, el pietisme i el puritanisme al segle XVII, el metodisme al XVIII amb noms destacats com John Wesley. Altres moments d’avivament, als EUA des del segle XVIII i fins el XX, i més recentment a Corea del Sud, on va començar a principis del segle XX i va esclatar fa unes poques dècades.

¿Es donen algunes característiques comunes que afavoreixen aquesta renaixença espiritual? Doncs sí! Resumint-les, serien aquestes: un penediment sincer davant el Senyor per la vida ‘despistada’ que potser portem com a creients; una cerca intensa de la seva presència i la seva voluntat a través de l’oració; la predicació fidel de la Paraula; una entrega conscient i completa a la guia de l’Esperit Sant en les nostres vides, amb un ferm compromís de viure en santedat.

El Senyor actua com li sembla millor i en el moment oportú segons els seus temps, però sabem que la benedicció arriba quan el seu poble el busca, i ho fa de tot cor.

Us confesso que, de sempre, he volgut viure en primera persona un avivament. Ja sé que no és un anhel que determini com hem de comportar-nos en el dia a dia però, ¿oi que seria meravellós veure el Senyor actuant poderosament aquí, a casa nostra, i que la presència de l’Esperit fes tremolar el nostre local quan ens reunim i que els nostres veïns, tan desorientats i perduts, trobessin Jesús i la pau que Ell dona?

Si enfoquem i deixem fixada la nostra mirada en Jesús, si ens penedim de tot cor pel que no estem fent bé, si tenim passió per l’oració (quina cosa ineludible fem a l’hora de la reunió d’oració comunitària? On més se’ns requereix que no pugui esperar unes desenes de minuts?), si estem amb fam de la Paraula; si sentim aquella càrrega d’amor i misericòrdia per als perduts… aquest és l’escenari. Com és que no estem fent tot això? Què ens està passant?

Ara, avui, volia proposar-vos un pacte. Perquè l’avivament comença en tu, comença en mi: podem facilitar o entorpir l’obra del Senyor i l’establiment del seu Regne.

Què? Sí, oi?

Signem l’acord: preparem els nostres cors. Tornem allà a la creu i caiguem de genolls i, mirant Jesús, renovem el nostre compromís de seguiment fidel… i a treballar. I el Senyor farà la seva part.

Que Déu ens beneeixi!

^{_{Foto de Tania Mirón en Unsplash}}

“Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu…” (Romans 1:16)

D’un temps ençà i de manera recurrent, no paro de sentir com de malament està el món, què allunyada de la Paraula viu la societat que ens envolta, com les lleis dels països reflecteixen realitats que ens costen de digerir… i, en definitiva, que tot plegat va pel pedregar. Des dels púlpits, les germanes i germans també, fins i tot la gent ‘del carrer’ en ocasions subscriu aquesta idea.

Un dels avantatges d’aquest pensament és poder considerar ‘mira què bona gent que som nosaltres’. En fi, pot ser una ajuda pelegrina per l’autoestima…

Però on jo volia que m’acompanyéssiu és al verset on diu “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tota criatura. El qui cregui i sigui batejat, serà salvat…”. Fixeu-vos que no diu: “Quedeu-vos a casa i jutgeu el món pel seu mal comportament, i aboqueu-lo a la condemnació”. Quin disbarat, oi?

¿És l’evangeli poder de Déu per a salvar tothom qui creu? Sí o no? El jueu, i el no jueu; dones, homes, qui sigui; els rics i els desheretats de la terra; persones exemplars i les despulles més abjectes… Tothom pot ser salvat en l’evangeli de Jesucrist!

I el Nadal és pur evangeli: és la constatació més clara d’aquell Déu etern que s’acosta als éssers humans. Fixeu-vos-hi bé, perquè celebrem l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, no el “Déu contra nosaltres”!

Aleshores, menys jutjar i condemnar, i més proclamar les notícies magnífiques del Senyor per a les persones. “Perquè, com creuran en Jesús si no n’han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si no se’l predica?”.

Això per una banda. I per l’altra, si hem arribat fins aquí, si la situació que ens circumda és tan desastrosa, no creieu que seria pertinent preguntar-nos quan vem deixar de ser la llum que brilla en mig de la foscor del món, i quan vem deixar de ser la sal que preserva?  

No siguem com els fariseus, sinó com Jesús, el nostre Mestre, que acollia tothom, que anava a la casa dels proscrits, que tocava els malalts i els impurs, que obria els seus braços amics a cada persona. Com podrien haver-lo conegut si hagués aixecat un mur de separació i estigma? Com?

Us proposo, com a reflexió final, meditar no tant sobre en què s’allunyen els altres de la Paraula, sinó en què t’allunyes tu i m’allunyo jo, i redreçar el camí. Que el Senyor ens doni fe i saviesa, i la seva benedicció!

A mi m’arriba que aquells dies les coses podrien haver anat així. O potser no, no ho podem assegurar. Sembla que l’equip creatiu ja sabia que s’acostava un dels dies més estranys amb que s’havien trobat allà a l’eternitat, però que seria el primer d’uns quants, i havien preparat una lloança magnífica. El Fill de Déu… ¡el Fill de Déu! … naixeria en aquell minúscul planeta anomenat Terra. On s’és vist! Però és que allà el Senyor hi tenia interessos personals.

Es va saber que el seu cap, l’arcàngel Gabriel, nou mesos abans havia baixat a parlar amb una noia anomenada Maria, per dir-li que ella seria la benaurada mare d’aquell nadó. Els àngels, a mesura que s’anaven assabentant d’aquest fet extraordinari, quedaven atònits i admirats.

Van sorprendre’s quan van saber que el públic seria un grup de pastors que estarien vetllant de nit el seu ramat. Alguns havien pensat que tot aquell esforç inusual seria per presentar-se davant de persones amb més renom i autoritat, però de seguida van recordar que el Senyor sempre havia valorat la senzillesa i la integritat dels habitants d’aquell planeta remot.

Alguns dels àngels estaven una mica amoïnats perquè van saber que no adoptarien una aparença humana, com havien fet en algunes intervencions en el passat, sinó que es mostrarien amb la seva bellesa i esplendor habituals, i pensaven en l’ensurt majúscul que podria endur-se aquella gent. Aleshores se’ls va explicar que un d’ells apareixeria primer, sol, per donar la informació cabdal: “No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor”. Es veu que els àngels, durant tota la nostra història, han desitjat contemplar l’obra del Senyor amb nosaltres, i es deleixen per aquest missatge de salvació per a tots els humans!

La setmana del dia en qüestió (bé, s’ha de dir que ho expresso així, però a l’eternitat no hi ha temps, o en tot cas no es mesura com nosaltres acostumem), el cor angelical va intensificar el temps d’assaigs. Mai havien preparat un recital d’aquella magnitud, amb tantes i tantes veus plegades! I el director, que no parava d’insistir: La lletra, fixeu-vos en la lletra!

 “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que Ell estima”. Els àngels comprenien més cabalment que nosaltres, segurament, el que és la glòria del Senyor, la seva magnificència i santedat, la seva presència aclaparadora, i el seu amor generós fins a l’extrem de donar el seu Fill, l’Unigènit. ¡Glòria al Senyor, l’honor més gran i excels sigui per sempre a un Déu com el nostre!

I a la terra, pau. D’això sí que en necessitem, i els àngels ho sabien. I el missatge de la lloança era que la pau fos per a la humanitat que Ell estima. La seva bona voluntat envers l’ésser humà és el que propicia la pau. ¿I a qui estima el Senyor, i amb quina magnitud? Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna.

_{Imagen de Arnie Bragg en Pixabay}

Dos minuts no fan mal a ningú