La web de Febe

Unes setmanes enrere vaig tenir l’ocasió de fer una bona passejada per l’Empordà. El dia era absolutament radiant, amb un cel clar d’un blau intensíssim, sense cap rastre de la contaminació que patim aquí a ciutat.

Un dels indrets era un camí llarg i recte, flanquejat a banda i banda per uns petits canals d’aigua estancada, damunt dels quals s’hi abocaven multitud de branques grises ben pelades, sense ni una fulla, que sorgien de troncs igual d’erms i secs. I jo, que no distingeixo el arbres a menys que hi tinguin el fruit penjant, em demanava si és que eren morts o només estaven patint els efectes de l’hivern, perquè eren caducifolis.

Quan ja queia el sol i la tarda es transformava en capvespre, va començar a bufar la tramuntana, molt freda, cada cop amb més força, i la sensació de desolació, de vulnerabilitat allà a la intempèrie, anava amarant el meu cor.

I no em vaig poder sostreure al pensament d’aquell altre hivern, el que s’acosta a la vida de les persones, bé per edat o bé per circumstàncies, que fan reservar l’energia, com els arbres, només per a sobreviure fins que passi el fred i el vent, i el desemparament i la soledat. I pensava en la por que pot instal·lar-se’ns a l’esperit, en veure que les forces minven, o la memòria, o les capacitats fins i tot més senzilles…

I en aquell moment vaig reaccionar i em va tornar la perspectiva, i se’m va fer present qui és el meu Senyor i Salvador, que no només camina sempre amb mi, i ben a prop, sinó que és la llum, la resurrecció i la vida.

I vaig recordar un poema escrit per la Sara, que us copio tot seguit:

Cuando todos mis colores

se tiñan de marrón

y los días comiencen

a recortar el sol,

cuando el viento helado me diga

que me quiere abrazar

y mis hojas empiecen

a bailar en el suelo,

sabré que se acerca el invierno.

Cuando quiera gritar

y no tenga voz,

cuando me apetezca bailar

y extrañe mis hojas,

mis ramas mostrarán

mi debilidad,

pero en las raíces

está siempre mi fuerza.

Y cuando empiece a dudar

de si llegará la primavera

tu llama me mantendrá viva

y con perspectiva eterna.

(Sara Rivas Jordà, 7 de desembre de 2018)

I pensava també en el poema de David, el rei, que recull una realitat de prova i dolor, però ho fa amb la bona perspectiva que fins i tot permet el goig i la lloança:

“Canteu salms al Senyor, els seus fidels,

glorifiqueu-lo recordant la seva santedat.

El seu rigor dura un moment,

la seva bondat, tota la vida.

El capvespre allotja el plor,

i al matí esclata l’alegria (…)

Has convertit el meu plany en dansa,

m’has desvestit del dol i m’has vestit de festa,

per tal que et canti glòria i ja no calli mai més.

Senyor, Déu meu, perpètuament et lloaré!

(Salm 30:4-5,11-12)

Foto de Héctor J. Rivas

Vine, que t’ho explico.

Són aquests ulls tan vius que em parlen des de fa mesos.

I aquests braços petits que em reclamen, i aquestes manetes, tan llestes, tan hàbils.

I totes les rialles que m’has regalat. I en són tantes!

I aquells moments més nostres, quan agafes un llibre de la capsa de les joguines i em demanes que seiem còmodes, i tu arrepenges el cap i escoltes el que t’explico. I sembla que m’entens, perquè la teva carona expressa les emocions dels personatges, i copies els gestos que faig.

I la teva confiança en dormir, aquest abandó de qui se sap estimat i protegit.

I aquest interès per descobrir, per aprendre, que tot ho toques, tot ho obres, tot ho mous… que vas, que t’enfiles, que t’ajups…

I tot l’entusiasme per provar nous menjars… I que sempre en demanes!

I aquesta xerrameca, que omple les nostres converses de les paraules que encara no tens. I les que tens, que les fas servir encertadament, cada cop més clares.

I és que tu no ho saps, però tornes a ser aquell miracle, el de la vida, que has arribat a les nostres vides. I ets alegria i promesa, però també consol i bàlsam.

Petit Pau, estem tan contents de que siguis aquí!