Feeds:
Entradas
Comentarios

Aquesta nit se’n va l’àngel que ens va portar el cafè i la cafetera, el sol mediterrani i la seva professionalitat com a infermera.

 

 

Moltes gràcies per haver vingut fins a l’altra punta del món, gastant de les vacances tan preuades després de treballar setmanes seguides sense festa per ajuntar els dies, i fent el viatge més car de la teva vida per les presses!

 

El Senyor prepara els seus àngels per a disposar-ne en el moment oportú. Qui va dir que venia cap aquí sense pensar-s’ho dues vegades? La neboda més decidida i audaç, per qui el món realment és un mocador.

 

Et trobarem a faltar!! Les converses, l’alegria, el coneixement, la tendresa amb la Sara…

 

Que tinguis un bon viatge, que el Senyor et porti amb bé a casa, i que et guardi i et beneeixi sempre!!

 

 

 

¿Que cómo está Sara? Pues ahí va, resistiendo como una campeona con unas fuerzas que no tiene, con el ánimo prestado, con la valentía del que teme pero sigue, en un cuerpo donde, ahora sí, se está librando la batalla que, si Dios quiere, la sanará.

 

Hubo un día en que nos dimos cuenta de que una cosa iba un poco mejor, y al siguiente otra, y al cabo de dos días otra más, de manera que en los últimos quince días hemos constatado micromejorías que, sumadas, hacen que Sara esté más aliviada.

 

Ella sigue muy delicada, postrada en cama, necesitando atención las veinticuatro horas del día. Pero el tratamiento ya está comenzando a trabajar para curarla (lo sabemos porque ya se presentan algunos de los síntomas de los efectos secundarios, y los médicos nos lo confirman).

 

Miramos hacia delante. La semana que viene una prueba de control para constatar la reducción de la enfermedad: eso nos dicen, que ya será muy evidente. De pensarlo se nos saltan las lágrimas. Nosotros esperamos verlo antes en Sara, en cómo se encuentra estos próximos días. ¡Deseamos tanto ver macromejorías!

 

Y a final de mes… Bueno, el Señor dirá, todo sigue en sus manos. Seguimos adelante, con su presencia y su ayuda cercanas, con la convicción de que Él es bueno, nos ama y sabe lo que hace.

Sí, aquí todo es distinto. ¿Quieres entrar en el ascensor y sois un millón esperando? Ni por orden de llegada, ni por preferencia por situaciones especiales como sillas de ruedas, ni dejar salir a los que quieren bajar. O haces por entrar en un esfuerzo que incluso puede que violente alguno de tus endebles principios al respecto, o te quedas.

¿Estás admirando la parte más moderna del hospital, con paneles luminosos y pantallas de vídeo gigantes? Recepción con música de aquí de estilo triunfante.Todo perfectamente indicado con carteles amplios en su idioma simplificado (¡menos mal, jaja!). El suelo, pulido, parece un espejo. Y la gente escupe, sí, en el suelo.

¿Crees que por ser peatona en un recinto hospitalario sin aceras y sin calle, los vehículos que se disponen a aparcar se desplazarán a una velocidad que denote algo de prudencia? ¡Ja! Los cochazos no, claro, ellos tienen preferencia total en la vida y en la vía, y parece que hacen carreras por conseguir alguno de los pocos estacionamientos libres. Los coches más normales, tampoco. Ni las motos, ni unas furgonetillas diminutas con un montón de plazas (es verdad que aquí mi altura y tamaño normalitos me hacen estar por encima de la media), ni las bicis, ni unas motillos pequeñas con anorak que encima no hacen ruido. Si quieres sobrevivir en tus desplazamientos a pie debes andarte con mil ojos.

¿Los hospitales que tú conoces son como una especie de hotel donde además cuidan a las personas enfermas que se hospedan? Aquí cuidan a los pacientes… pero no hay servicio de limpieza de habitaciones, ni auxiliares de planta ni celadores, ¡ni servicio de comida para los hospitalizados!

Están locos estos romanos…

Al cim del turó hi ha un home vell. Amb els braços alçats dirigeix la seva mirada al cel. A sota, a la vall, es lliura una batalla.

 

És un home vell, i està cansat. No és només la fatiga de la jornada, sinó la d’una pila de dies i d’anys que han estat difícils i feixucs.

 

Tanca els ulls i prega per la victòria. Ja no té forces, no se li sostenen els braços en alt. Necessita reposar.

 

Però allà són els qui el sostindran: li posen una pedra a sota, perquè s’assegui, i li sostenen les mans ben aixecades.

 

 

 

És Moisès. Clama per guanyar la batalla que estan lliurant Josué i uns quants homes. Es troba a Refidim, al sudoest de la península del Sinaí. Està cansat de conduir un poble rebel que murmura i critica, i alhora lluitar contra els pobles que els volen impedir el pas, els amalequites en aquesta ocasió. I davant la fatiga, allà es troben Aaron i Hur, que li sostenen els braços.

 

 

És la Sara. I el David, i els altres. Clamen per la victòria en la batalla que s’està lliurant de nou mitjançant la ciència. Són lluny de casa. Estan cansats de la lluita durant anys contra un limfoma rebel i contumaç. Però allà estàs tu. I tu, i tu, i tu i tu. I tots vosaltres, que en oració mantindreu fermes les nostres mans fins a la posta del sol.

 

I després de guanyar completament la batalla i esborrar per sempre més tot rastre del limfoma, aixecarem un altar i en direm ‘el Senyor és la meva bandera’[i].

 

 

[i] Èxode 17:12,15

Estimades, estimats, ja tenim cafè! Ens va venir un àngel en forma de neboda des de casa, volant amb ales metàl·liques, i va portar una cafetera i subministrament de cafè per un munt de dies!

 

La cara de felicitat de la Sara i el David en fer la primera degustació us la podeu imaginar! L’olor de cafè a l’habitació era aroma de llar, aquell perfum que per uns instants et transporta a territori amable.

 

També la neboda ens ha portat el sol! És curiós, oi? Aprofitant, ahir vaig anar a donar un tomb pel recinte hospitalari. Hi ha jardinets d’arbustos de diferents colors entre els edificis, i de flors han guarnit amb rosers, només rosers, de color rosa més aviat fosc. També hi ha petites pagodes aquí i allà, per si es vol fer un petit recés en la passejada, i uns quants hivernacles (amb tomaqueres? clavellines? mongetes? buganvíl·lies?) no molt lluïts.

 

Gairebé no hi havia gent, i la que em vaig trobar no somreia. Eren majoritàriament avis i àvies (crec que part de la zona són edificis per a gent gran) amb la pell colrada i seca que els costava de caminar. Potser és que era l’hora inadequada, però es respirava una mala solitud…

 

¡Sí! Algunos son la versión en azul celeste de los de Madrid, que vestían de blanco. Llevan cofia, redecilla para recoger la cola y un lazo de color discreto como adorno. Nos sonríen y nos hablan a través del traductor del móvil, pendientes de cualquier detalle de la salud de Sara.

 

Y han llegado otros, cubriendo largas distancias (parece que aquí todo queda lejos), ¡sin hacer uso de las alas!, cargados de cariño y de fruta, de sopas y ternura, de leche, de carne de primera y amor, de pan, jamón, queso y fuet (¡buáaaaa!).

 

Son nuestra familia maravillosa en todo el mundo, caídos aquí desde Perú, desde Costa Rica, de Rusia, de Hong Kong, Cuba, Estados Unidos, Venezuela, Taiwan, que se acercan porque alguien desde España ha hecho correr la voz de que hay que orar y que hay que ayudar, y nuestra necesidad les ha llegado al corazón. Y son ángeles dispuestos a mostrar el amor de nuestro común Dios de manera entregada.

 

Ellos son el idioma conocido que hace hogar, el oído atento que es amigo, la oración intercesora que cubre con la protección del Padre.

 

Claro, sí, ya lo he dicho: es que son ángeles…

La boira

Són les quatre de la matinada i encara no ens hem adormit. Mentre vigilo, surto a mirar pel finestral. Ha caigut una boira esponjosa que ho desdibuixa tot. Amb prou feines els fanals de llum taronja de la llarga avinguda consegueixen fer-se presents.

 

Suposo que és aquesta boira la que molts cops ens acompanya tota la jornada, agrisant-ho tot, i encara que comenci a clarejar a quarts de cinc no acaba de permetre que s’aixequi el dia a cap hora.

 

És també boira, més espessa, més fosca, més enganxosa, la que ens envolta de fa mesos. És la d’una pena fins al moll de l’os, la d’un dol permanent pel patiment tan lacerant i que no s’acaba de la teva filla. És la impotència, és el desconsol, és aquest estrip al cor que no saps com apedaçar. És el sofriment per la incapacitat davant el dolor dels altres fills, del pare, dels cosins, dels qui l’estimen.

 

Els fanals de l’avinguda, però, no queden enfosquits del tot. I malgrat la boira, sí que es veu que clareja. Ja són gairebé les cinc. Aquesta atmosfera flonja es tenyeix, finalment, del blau del cobalt.

 

A veure si podem dormir una mica. I, qui sap: igual al matí, contra tot pronòstic, sí que fa sol.

A %d blogueros les gusta esto: