Arxivat a fe, reflexiones | Etiquetat cristianisme, cristians, Déu, Jesús, Temptacions, vida | Leave a Comment »
Dos minuts no fan mal a ningú
Arxivat a Evangeli | Etiquetat amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, salvació | Leave a Comment »
Arxivat a YouTube | Etiquetat adoració, Febe Jordà, Jesús, Mags d'orient, mirra, or | Leave a Comment »
Dos minuts no fan mal a ningú
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Déu amb nosaltres, E, Emmanuel, Febe Jordà, Jesús, salvació, vida | Leave a Comment »
Un cop més parlem de l’esport a l’educació dels nostes fills, amb Roger Múñoz
https://www.ivoox.com/player_ej_68749229_6_1.html?c1=5f410a

Arxivat a reflexiones | Leave a Comment »
Estimada Sara,
Com que no sé com arriben les notícies allà on ets tu, te’n faré cinc cèntims, per quan ho puguis llegir. Que sàpigues que estem bé, que el nostre Senyor a qui tu veus cada dia cara a cara no ens ha deixat en cap moment i ens ha sostingut, consolat i beneït.
El que aquí és el teu record omple la casa i els nostres cors com un perfum dolç i agradós: les fotos, el pensament, les flors que em vas regalar, els objectes compartits…
Hi ha dies que no em veig amb cor de parar-m´hi perquè les llàgrimes se m’escapen i el dolor m’aclapara. Però en altres ocasions constatar la teva petjada és justament el que em consola, perquè la sabem preciosa per les vides de moltes altres persones també.
Avui fa cinc anys que ens vas deixar, i també era dilluns, i estàvem tan lluny i tan sols… tots… La boira fosca que ja ens corprenia es va espessir… i només la traspassava la paraula fidel del qui en tot moment i des de l’eternitat és la llum, Jesús, el nostre Salvador.
I et diré que Ell ha abraçat ben fort el teu David, i no l’ha deixat de la ma, i li ha posat qui el cuida de prop. I per aquí s’han casat ja els teus germans petits, i se’ns han regalat un petit noiet i una preciosa nena que ens omplen d’alegries. I hi ha molts dies on llueix el sol als nostres cors, i trobem propòsit en el nostre caminar, i tenim forces per seguir endavant.
Cinc anys menys per retrobar-nos, Sara bonica. A la presència del Senyor que ens ha estimat tant! Quina meravella indescriptible! Desitjo que finalment la teva sigui una mansió amb piscina, com havies somniat. En tot cas, estic segura que serà infinitament millor i més espectacular i magnífica del que mai havies pogut imaginar!
Fins aviat, estimada filla.
La mama
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, esperança, familia, fe, Febe Jordà, fills, Jesús, pares, salvació, vida | 2 Comments »
Estimada petitona,
Tu no te n’adones, però estic aprofitant aquests dies que encara ets menudeta i no peses massa per agafar-te en braços i fer-te petons i abraçades. Potser ja veus que de seguida haig de deixar-te a terra o passar-te als braços d’algú altre. Però aprofitaré amb gratitud les setmanes que encara pugui alçar-te i potser, fins i tot, dormir-te en braços.
Sí, te n’has adonat, oi? Tots mengen amb forquilla i ganivet, menys tu i jo, que fem servir la cullera per gairebé tot, i tenim al plat les coses tallades amb tisores. Som del mateix equip, boniqueta!
M’encanta que em convidis a jugar amb tu… però això de seure a terra m’ho haig de rumiar una mica. Ja veus que tinc un tamboret on sec, i te n’he comprat un de més baixet a tu, així ens fem còmplices en aquesta nova manera de jugar. Què divertit, oi?
Que sàpigues que m’agrada l’aire lliure, i el sol, i el vent donant-me a la cara. Però em costa de seguir-te quan anem al parc, o a la muntanya. Sempre m’ha agradat també l’aigua, nedar a platges i piscines, i sé que aquest proper estiu tu descobriràs aquesta vida aquàtica. Jo t’acompanyaré… però si faig peu. Tinc por de que em manquin les forces i no poder cuidar-te bé.
Deus pensar que soc la persona que fa més migdiades del món. Un dia t’explicaré que no dormo, que només estiro l’esquena perquè em fa mal tota l’estona, i hi ha moments que el xarop per curar-me una mica és posar-me al llit. I si em vols acompanyar alguns minuts, sàpigues que t’explicaré contes, en sé molts, i estic segura de que t’agradaran.
Per cert, que també sé moltes cançons. Te n’ensenyaré i començarem a ballar-les plegades… i després seuré i veuré com danses i gires i voleies, i el cor se m’omplirà de la teva força i alegria. I sempre podrem cantar, m’agrada molt, a mi. I sé que a tu també.
Vull dir-te que seré aquí, si tu vols, per acompanyar-te mentre creixes i arribes a ser una persona amb les ales preparades per volar. I estaré a prop, només a la distància d’un wasap, d’una trucada. I vine quan vulguis, que soparem, o berenarem… Jo procuraré tenir menges preparades, que les cuinaré els dies que em trobi millor, i les congelaré. I parlarem, del que tu vulguis. I jo sempre t’escoltaré.
T’estima,
La iaia
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, avies, estimada petitona, familia, netes, relacions, vida | 1 Comment »
– ‘Mama, mama!’
La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al
camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja
passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu
esperit.
– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’
– ‘Mama…!’
El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla
que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova
d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar
quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi
veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,
d’embadaliment?
– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha
acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona
lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells
castanys.
– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc
ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre
torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo
seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’
El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més
ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona
escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.
– ‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’
– ‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una
resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,
mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La
seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat
molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha
dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de
gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem
-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,
que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó
estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’
El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.
– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més
d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot
el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt
del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després
d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot
callat…’
El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca
del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que
coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa
mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el
veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li
humitegen.
– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és
clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha
passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,
i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i
a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És
que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala
d’hostes.’
La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com
es diu el nen? Quin nom li han posat?’
I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.
I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a
terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.
Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és
vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa
s’ha complert…
– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i
l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus
petits braços al voltant de la mare…
Imagen creada por IA
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, Nadal, pastors, salvació, vida | Leave a Comment »
No fa pas tants anys, en arribar aquestes dates, es rebien postals de felicitació a les cases que desitjaven unes bones festes de Nadal i un pròsper Any Nou. Era una tradició bonica que, en algunes famílies, era tot un esdeveniment, ja que hi havia uns dies on tothom col·laborava en la tasca: uns escrivien el text, d’altres posaven les adreces dels destinataris, algú altre copiava a tooots els sobres el remitent (és possible que si això ho està llegint algú jovenet li sembli que ens estem referint a misteris de l’edat mitjana!), s’havien de posar els segells i, el més important, cadascú signava de pròpia ma totes les missives. Des de l’adquisició de les postals fins que, ja tancades dins el sobre, es dipositaven a les bústies de correus, tot responia a un pla coordinat per tal de portar un somriure a una altra casa, on el missatge principal era ‘ens enrecordem de tu i et desitgem el millor’.
Aquesta tradició ens servirà per recordar per un moment el seu origen: un pla elaborat en l’eternitat passada, tots i cadascun dels passos per dur-lo a terme, i el missatge transcendent que ens arriba net i clar si és que el volem escoltar: ‘Déu ha estimat tant el mon que ha donat el seu Fill únic per què tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna’.

No hi ha una postal de Nadal més bonica que saber que el nen de Betlem va concloure el pla de la nostra salvació arribant fins a la creu. Perquè, la història no va acabar allà, sinó que Jesús va ressuscitar vencedor: sobre la mort, sobre el pecat i sobre tota la dissort humana.
Ah, mira! Aquí a la bústia he trobat la postal d’enguany. Obro el sobre i llegeixo. Diu: ‘Jo soc amb tu cada dia, fins el final. Que ja saps que t’estimo!’.
Benvolguda lectora, benvolgut lector, que has ‘caigut’ en aquest blog potser per casualitat, aquesta petita reflexió és la meva felicitació de Nadal per a tu. Que Déu et beneeixi!
La postal de Navidad
No hace tanto tiempo, cuando llegaban estas fechas, se recibían en las casas postales de felicitación que deseaban unas Felices Navidades y un Próspero Año Nuevo. Era una hermosa tradición que, en algunas familias, se convertía en todo un acontecimiento ya que, durante unos días, todos colaboraban en la tarea: unos escribían el texto, otros ponían las direcciones de los destinatarios, alguien más copiaba el remitente en todos los sobres (¡es posible que, si esto lo está leyendo algún jovencito, le parezca que nos estamos refiriendo a misterios de la edad media!), también había que poner los sellos y, lo más importante, todos y cada uno firmaban de puño y letra cada misiva. Desde la adquisición de las postales hasta que, ya cerrado el sobre, se depositaban en los buzones de correos, todo respondía a un plan coordinado con la finalidad de llevar una sonrisa a otra casa, donde en mensaje principal era: ‘Nos acordamos de ti y te deseamos lo mejor’.
Esta tradición nos servirá para recordar su origen: un plan elaborado en la eternidad pasada, luego todos y cada uno de los pasos para llevarlo a cabo, y finalmente el mensaje trascendente que nos llega alto y claro si es que lo queremos escuchar: ‘Dios ha amado tanto al mundo que ha dado a su único Hijo para que todo aquel que cree en él no se pierda, sino que tenga vida eterna’.
No hay una postal más hermosa que saber que el niño de Belén llevó hasta el final el plan de nuestra salvación, llegando a la cruz. Porque la historia no concluyó allí, sino que Jesús resucitó vencedor: sobre la muerte, sobre el pecado y sobre toda la desdicha y tragedia humanas.
¡Ah, mira! Aquí en el buzón he encontrado la postal de este año. Abro el sobre y leo. Dice: ‘Yo estoy contigo todos los días, hasta el final. ¡Que ya sabes que te amo!’.
Apreciada lectora, apreciado lector, que quizá has ‘caído’ en este blog por casualidad, sepas que esta pequeña reflexión es mi felicitación de Navidad para ti. ¡Que Dios te bendiga!
Fotos de Héctor J. Rivas
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Dios, família, familia, feñlicitació, felicitación, Nadal, navidad | 1 Comment »



