Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘reflexiones’ Category

Aquest nen petit

Vine, que t’ho explico.

Són aquests ulls tan vius que em parlen des de fa mesos.

I aquests braços petits que em reclamen, i aquestes manetes, tan llestes, tan hàbils.

I totes les rialles que m’has regalat. I en són tantes!

I aquells moments més nostres, quan agafes un llibre de la capsa de les joguines i em demanes que seiem còmodes, i tu arrepenges el cap i escoltes el que t’explico. I sembla que m’entens, perquè la teva carona expressa les emocions dels personatges, i copies els gestos que faig.

I la teva confiança en dormir, aquest abandó de qui se sap estimat i protegit.

I aquest interès per descobrir, per aprendre, que tot ho toques, tot ho obres, tot ho mous… que vas, que t’enfiles, que t’ajups…

I tot l’entusiasme per provar nous menjars… I que sempre en demanes!

I aquesta xerrameca, que omple les nostres converses de les paraules que encara no tens. I les que tens, que les fas servir encertadament, cada cop més clares.

I és que tu no ho saps, però tornes a ser aquell miracle, el de la vida, que has arribat a les nostres vides. I ets alegria i promesa, però també consol i bàlsam.

Petit Pau, estem tan contents de que siguis aquí!

Read Full Post »

Any 29 d.C.

Recordeu aquell escàndol al sopar a casa de Simó el fariseu? Jo no me’l puc treure del cap. Encara no me’n sé avenir, quina vergonya vam passar tots plegats!

Clar que, també, no sé en què pensava l’amfitrió… Sembla que aquest Jesús és una persona conflictiva des que se’l coneix.

Aquell vespre va ser ben sonat! Va entrar una dona a l’estança! I amb aquella reputació! I aquest, que es vol fer passar per profeta, va deixar que la dona li toqués els peus! Un disbarat!

Nosaltres no sabíem on mirar ni què fer. El silenci que es va produir es palpava. Intuíem que la dona plorava, al començament sentíem uns sanglots esmorteïts. Però al cap d’una estona era un plor tranquil, seré, i veiem que, amb els cabells, eixugava les llàgrimes que li deixava caure al damunt…

Ah! I va malbaratar un perfum caríssim que duia en una ampolleta d’alabastre! Es podia haver venut i donat els guanys als pobres. Se n’hagués tret millor profit que ungint els peus de Jesús!

I sabeu qui va ser el primer en dir alguna cosa? Ell mateix, dirigint-se a Simó. “Un prestador tenia dos deutors – li va dir –. L’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?”.

I mentre Simó encara li contestava, Jesús es va girar cap a la dona… i li va parlar!

Any 2021 d.C.

Sí, ja et dic. Ara que està permès més aforament, ells han tornat a obrir l’església. I vam voler anar per veure què hi ha del cert de tot el que ens arriba. I què vols que et digui.

Primer de tot, allò no sembla ben bé una església… Més aviat és un lloc… És igual, no és el que més destaca, de totes maneres.

Hi havia una gent amb unes pintes… De cabells amb rastes, una bona colla. I de tatuatges d’aquells que no es poden amagar ni amb roba d’hivern, un munt també. I persones que no podies dir si eren dones o homes… O d’altres que veies el que eren, però tan afectats… I molt jovent que no voldries pas que s’ajuntés amb el teu. I gent de la que viu al carrer i fa una pudor… A veure, que de gent normal com nosaltres n’hi havia ben poca.

Ah! I durant la reunió se’ls van colar un parell de carteristes! I en lloc de fer-los fora ens van avisar a nosaltres de que anéssim amb compte amb les nostres pertinences! La persona que teníem a la filera del davant es va tombar i ens va dir que era per si mentre intentaven robar escoltaven l’evangeli…

Què vols que et digui. Tot molt pintoresc… i inquietant.

Aquí sí que podem estar tranquil·les. Tot de gent com cal, sense que ningú pertorbi la calma, persones conegudes de sempre. Ui! Que sembla que ja comença. Després t’explico més…

“Bon dia, benvingudes totes i tots a la casa del Senyor! Anem a tenir una lectura de l’evangeli de Mateu. Diu així: ‘En aquell temps Jesús va dir: – T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho… Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc humil de cor, i la vostra ànima trobarà el repòs…”

Imatge d’Annie Spratt a Pixabay

Read Full Post »

Estimades filles i fills,

Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.

El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.

Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.

No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.

Però…

I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.

Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.

I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.

La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.

Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.

Mil petons i mil abraçades!!!

Imagen de Max Yakovlev en Pixabay

Read Full Post »

Avui parlem amb Tamar Rodríquez sobre les escoles bressol

Ir a descargar

Imagen de Iris Hamelmann en Pixabay

Read Full Post »

Parlem d’una educació prou delicada. No ens hem de donar per vençuts quan está en joc els nostres fills.

Ir a descargar

Imagen de Ernesto Eslava en Pixabay 

Read Full Post »

Dos minutos no hacen daño a nadie

Read Full Post »

Mateu 12:21

Dos minuts no fan mal a ningú

YouTube

Ivoox

Ir a descargar

Read Full Post »

Ruth Flotats ens explica com afrontar la cirança de bessons

Read Full Post »

Recordeu quan el món sencer es va recollir dins les cases? Vam veure els nostres pobles i ciutats deserts, els llocs més emblemàtics de tot arreu del planeta sense una ànima, i ens sentíem aclaparats. Com podia ser que estigués passant una cosa així? Només havíem vist situacions semblants en pel·lícules, que catalogàvem més aviat de fantasioses.

L’estat d’alarma decretat per les autoritats ens feia conscients de la gravetat de la circumstància, i assistíem amb el cor ple de temor al recompte diari de les desenes, centenars i finalment milers de víctimes de la pandèmia al nostre país. I no només eren xifres: eren amics, eren família, gent propera que traspassava per la nova malaltia que no semblava tenir aturador.

Gràcies al Senyor, encara que van ser tancats els nostres llocs de reunió on fèiem els cultes, vam poder connectar-nos via internet, i des d’aleshores ens hem vist, hem estat ‘junts’, compartint les pors, la tristesa, l’ansietat i preocupació no només per la salut sinó també per les feines, les relacions amb els de casa i els qui enyoràvem… I vam poder escoltar la Paraula del nostre Déu, que ens consolava i encoratjava a seguir endavant, i vam orar junts… i fins avui.

Hem hagut de recordar que el Senyor és amb nosaltres cada dia, tots els dies. Perquè el nostre Déu des de sempre acompanya al seu poble, a les seves filles i fills estimats. Des del principi de la història de la humanitat ha estat així. I no es tant que el sentim a prop, sinó que el creiem quan ens ho diu i sabem que és així.

Hem hagut de recordar també que el Senyor és Sobirà, i que el nostre temps és a les seves mans, com reconeixia el salmista ja en l’antiguitat (31:15), i que res no ens passa si Ell no ho permet. De manera que la nostra oració va ser per què ens donés forces, tota la valentia i l’energia necessàries per seguir endavant en mig de la tragèdia immensa que estàvem vivint. Per què sabem que el Senyor és bo, ens estima i sap el que fa en cadascuna de les nostres vides.

Hem hagut de refermar al nostre cor la certesa de que tenim un gran sacerdot que ens compren, perquè Ell ha passat també dolor i pèrdua, angoixa i ansietat. I ens pot consolar perquè coneix el nostre cor en els seus moments més foscos i perduts, i ens estén la seva ma forta i poderosa per fer el nostre obscur camí agafats de la seva ma amorosa i fidel.

I hem hagut d’aixecar els ulls i veure més enllà, perquè estem convençudes de que la nostra és una esperança viva, amb fonament sòlid. I que, passi el que passi, el nostre destí és etern i de glòria a la casa del Pare celestial, al costat del nostre Senyor i Salvador.

Perquè nosaltres sabem en qui hem cregut.

Read Full Post »

Un segon programa on responem qüestions que hens ha arribar al Parlemne, a l’hora d’educar els nostres fills.

 

Imagen de Arek Socha en Pixabay

Read Full Post »

Older Posts »

%d bloggers like this: