Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for the ‘reflexiones’ Category

Al cim del turó hi ha un home vell. Amb els braços alçats dirigeix la seva mirada al cel. A sota, a la vall, es lliura una batalla.

 

És un home vell, i està cansat. No és només la fatiga de la jornada, sinó la d’una pila de dies i d’anys que han estat difícils i feixucs.

 

Tanca els ulls i prega per la victòria. Ja no té forces, no se li sostenen els braços en alt. Necessita reposar.

 

Però allà són els qui el sostindran: li posen una pedra a sota, perquè s’assegui, i li sostenen les mans ben aixecades.

 

 

 

És Moisès. Clama per guanyar la batalla que estan lliurant Josué i uns quants homes. Es troba a Refidim, al sudoest de la península del Sinaí. Està cansat de conduir un poble rebel que murmura i critica, i alhora lluitar contra els pobles que els volen impedir el pas, els amalequites en aquesta ocasió. I davant la fatiga, allà es troben Aaron i Hur, que li sostenen els braços.

 

 

És la Sara. I el David, i els altres. Clamen per la victòria en la batalla que s’està lliurant de nou mitjançant la ciència. Són lluny de casa. Estan cansats de la lluita durant anys contra un limfoma rebel i contumaç. Però allà estàs tu. I tu, i tu, i tu i tu. I tots vosaltres, que en oració mantindreu fermes les nostres mans fins a la posta del sol.

 

I després de guanyar completament la batalla i esborrar per sempre més tot rastre del limfoma, aixecarem un altar i en direm ‘el Senyor és la meva bandera’[i].

 

 

[i] Èxode 17:12,15

Anuncios

Read Full Post »

Ja tenim cafè!

Estimades, estimats, ja tenim cafè! Ens va venir un àngel en forma de neboda des de casa, volant amb ales metàl·liques, i va portar una cafetera i subministrament de cafè per un munt de dies!

 

La cara de felicitat de la Sara i el David en fer la primera degustació us la podeu imaginar! L’olor de cafè a l’habitació era aroma de llar, aquell perfum que per uns instants et transporta a territori amable.

 

També la neboda ens ha portat el sol! És curiós, oi? Aprofitant, ahir vaig anar a donar un tomb pel recinte hospitalari. Hi ha jardinets d’arbustos de diferents colors entre els edificis, i de flors han guarnit amb rosers, només rosers, de color rosa més aviat fosc. També hi ha petites pagodes aquí i allà, per si es vol fer un petit recés en la passejada, i uns quants hivernacles (amb tomaqueres? clavellines? mongetes? buganvíl·lies?) no molt lluïts.

 

Gairebé no hi havia gent, i la que em vaig trobar no somreia. Eren majoritàriament avis i àvies (crec que part de la zona són edificis per a gent gran) amb la pell colrada i seca que els costava de caminar. Potser és que era l’hora inadequada, però es respirava una mala solitud…

 

Read Full Post »

¡Sí! Algunos son la versión en azul celeste de los de Madrid, que vestían de blanco. Llevan cofia, redecilla para recoger la cola y un lazo de color discreto como adorno. Nos sonríen y nos hablan a través del traductor del móvil, pendientes de cualquier detalle de la salud de Sara.

 

Y han llegado otros, cubriendo largas distancias (parece que aquí todo queda lejos), ¡sin hacer uso de las alas!, cargados de cariño y de fruta, de sopas y ternura, de leche, de carne de primera y amor, de pan, jamón, queso y fuet (¡buáaaaa!).

 

Son nuestra familia maravillosa en todo el mundo, caídos aquí desde Perú, desde Costa Rica, de Rusia, de Hong Kong, Cuba, Estados Unidos, Venezuela, Taiwan, que se acercan porque alguien desde España ha hecho correr la voz de que hay que orar y que hay que ayudar, y nuestra necesidad les ha llegado al corazón. Y son ángeles dispuestos a mostrar el amor de nuestro común Dios de manera entregada.

 

Ellos son el idioma conocido que hace hogar, el oído atento que es amigo, la oración intercesora que cubre con la protección del Padre.

 

Claro, sí, ya lo he dicho: es que son ángeles…

Read Full Post »

La boira

Són les quatre de la matinada i encara no ens hem adormit. Mentre vigilo, surto a mirar pel finestral. Ha caigut una boira esponjosa que ho desdibuixa tot. Amb prou feines els fanals de llum taronja de la llarga avinguda consegueixen fer-se presents.

 

Suposo que és aquesta boira la que molts cops ens acompanya tota la jornada, agrisant-ho tot, i encara que comenci a clarejar a quarts de cinc no acaba de permetre que s’aixequi el dia a cap hora.

 

És també boira, més espessa, més fosca, més enganxosa, la que ens envolta de fa mesos. És la d’una pena fins al moll de l’os, la d’un dol permanent pel patiment tan lacerant i que no s’acaba de la teva filla. És la impotència, és el desconsol, és aquest estrip al cor que no saps com apedaçar. És el sofriment per la incapacitat davant el dolor dels altres fills, del pare, dels cosins, dels qui l’estimen.

 

Els fanals de l’avinguda, però, no queden enfosquits del tot. I malgrat la boira, sí que es veu que clareja. Ja són gairebé les cinc. Aquesta atmosfera flonja es tenyeix, finalment, del blau del cobalt.

 

A veure si podem dormir una mica. I, qui sap: igual al matí, contra tot pronòstic, sí que fa sol.

Read Full Post »

Imagen de Free-Photos en Pixabay

Què no hi ha, aquí? Cafè. Al menys a unes quantes iardes a la rodona.

 

Al restaurant (seré generosa i en diré així) de l’hospital? No n’hi ha.

Al restaurant dels estudiants i personal sanitari, a un altre dels edificis, que un dia que anava perduda vaig ensopegar, i que no sabria tornar a trobar? No n’hi ha.

Màquines de cafè? No n’hi ha.

Al restaurant més occidental de tot el complex hospitalari? No n’hi ha.

A fora del recinte? No hi ha res. Són terrenys erms o amb restes de material de construcció, i el petit planter d’arbres.

 

La meva última oportunitat de prendre cafè – jo no n’era conscient – va ser a l’avió, aquell cafè de mielita, aigualit pel meu gust, i contraidicat si el que pretens és dormir. De totes maneres, ara ja és tard per lamentar-se…

 

No us ho creureu, però fa dies que somio starbucks.

 

*Imagen de Free-Photos en Pixabay

Read Full Post »

Aquesta olor…

Avui, en sotir al carrer, feia olor de pollastre amb cicuta. Immediatament he mirat de tapar-me el nas amb el mocador de coll! El cel gris i pesant (oh!) no donava cap pista de a què devíem l’honor.

 

He apressat el pas per arribar a l’hospital i, en obrir la porta de servei que molts fem servir per no donar tota la volta a l’edifici, sortia olor a tabac. Mare meva.

 

Finalment he arribat a la planta. Abans que s’obrís la porta de l’ascensor ja he arrufat el nas. Et colpeja una olor de… de… potser productes de neteja podrits barrejats amb la flaire acumulada als passadissos de mil menjars d’aquí… i una dosi indeterminada de tristesa i desempar.

 

Trobo a faltar les olors del territori conegut de sol i flors i mar i llibertat, de la llar íntima de roba neta i menjars quotidians i ràdio engegada i sofà en família.

Read Full Post »

Ahir va ploure tot el dia. D’entrada, en llevar-me, que el dia estigués gris no em deia res. Però no, és que plovia. Primer era un plugim fi, d’una olor àcida i de socarrimat. Després va continuar amb força tota l’estona, fins la nit, i amb molt de vent i fred.

 

Avui feia sol! I l’atmosfera estava neta, i he pogut veure que som a una zona plana fins allà on m’arriba la vista. Aquí davant, al costat d’un camí ample, hi ha un planter d’arbres, de tres o quatre tipus. Més enllà hi ha unes construccions baixes, i al fons de tot, ben lluny, uns gratacels grisos (oh, sorpresa!), que semblen amuntegats sense massa criteri. I encara es descobreixen més cases al darrere!

 

Jo volia agafar el camí de la vora dels arbres i veure on va. Era tan encisadora la fresca d’aquest matí! A veure si podré demà…

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »

A %d blogueros les gusta esto: