Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 26 abril 2012

Espero que hoy…

Espero que hoy haya amanecido un cielo limpio y azul, y que entre los árboles se filtre la luz de un cálido sol que ilumine este vuestro día tan especial.

Quisiera estar con vosotros, pues los amigos desean acompañar a los que aman en todo momento, y especialmente me gustaría estar a vuestro lado hoy, cuando sé que se cumplen algunos de vuestros sueños, de vuestros anhelos profundos, y me siento feliz y os deseo lo mejor de lo mejor de parte de nuestro común Dios para el camino que emprendéis juntos a partir de ahora. Él hará su parte de bendeciros, fortaleceros y asistiros siempre: vosotros haced la vuestra.

Hoy, tanto si luce el sol como si no, tanto si se ve el cielo azul o lleno de nubes, parece fácil regalaros el uno al otro una sonrisa mirándoos a los ojos, y prometeros el cuidado para todos los días que vendrán, y el esfuerzo que haga falta para sacar vuestra familia adelante, o la fidelidad mutua. Pero sabéis que habrá días más complicados, con vientos racheados, con tormentas oscuras, de noche cerrada.

En esos días, vosotros ya sabéis a dónde tendréis que mirar, dónde deberéis acudir, dónde encontraréis la ayuda segura. Es en el bendito lugar donde comienza la hermosa historia de los que conocemos a Jesús y nos acogemos a su tierno amor. Es a los pies de su cruz.

Allí Él, con la entrega de su vida por cada uno de nosotros, dejó la medida de lo que implica amar, de lo que es querer a otra persona, poniendo siempre el interés y el bienestar del otro por delante del propio, y ponerlo sin pesar, con alegría por el regalo que se hace, sabiendo que es la mejor apuesta por la vida.

Os quiero mucho. Os estoy acompañando, aunque no me veáis, pues mi corazón está con vosotros. Sé que, a pesar de lo que veáis al levantar vuestros ojos al cielo, hoy el cielo es azul, tan azul que ni el mejor pintor podría plasmarlo en su lienzo; y el sol es tan cálido que sentís su calor dentro de vuestros corazones, y que se os apagan las penas y soledades pasadas, y se os encienden las esperanzas y se os abren las sendas futuras; hoy también, entre los árboles, las flores colorean de un modo único el paisaje y lo perfuman todo…

Que tengáis un día fantástico… y una vida plena y maravillosa.

Con cariño, vuestra siempre.

Read Full Post »

L’ entrada anterior també va ser l’anotació d’una pèrdua.

Avui és un company, un pare, un germà, un fill. En tot cas, algú també molt estimat.

El Sergi i jo

El coneixement de la seva partença ens deixa tan colpejats que no sabem ni si estem reaccionant. I ens adonem de l’absoluta inutilitat de les paraules, que no poden ni descriure el què ha passat, així que molt menys encara el què se suposa que sentim, o el què hauríem de sentir o de dir. I les mirades que voldríem que acaronessin, o les abraçades que haurien de protegir, també manifesten la seva limitació, perquè no arriben a pal·liar les múltiples cares del dolor que, en un moment o altre, sí que comencem a intuir, sord, creixent, i no sabem quan s’aturarà, mentre som en mig d’una confusió més fosca i més espessa que les que ens són conegudes. I ens sentim perduts i ens sabem invàlids.

I, per si no n’érem conscients abans, ara coneixem la soledat en uns termes impensables, per profunds i inabastables, i que potser volíem ignorar tots els altres dies, els que no eren avui. Però avui ja no podem: som éssers humans sols en essència. Com edificar primer i travessar després el pont d’un cor a un altre, per portar consol?

Les punxes del dolor tenen a veure amb la pena sense mesura pel qui veu la seva vida truncada, quan encara no tocava, i amb la separació que sabem definitiva i que ens lacera la ment; amb el que hauria pogut ser de bo i no serà, i el que va ocórrer de dolent i no s’esborra; amb els dolços moments i els alegres, tota una infantesa comuna, la joventut, els dinars, les excursions, les festes, els jocs, i la rancúnia acumulada pels altres moments que van ser d’un altre color; amb la consciència del temps perdut, de les paraules amables no dites, del perdó no regalat; del que esperàvem i no vam rebre, i del que no esperàvem i sí vem tenir… I amb un milió de matisos més.

La pèrdua del Sergi la vivim amb consternació i respecte. No el ploraríem menys encara que no hagués estat algú tan destacat en tants dels àmbits en que es va moure. El Dando, el seu germà, diu d’ell que va ser un aventurer apassionat i un portent en molts esports i activitats. I és ben cert.

Tampoc el ploraríem menys encara que la seva mort hagués estat d’una altra manera, i no a mans d’uns malfactors assassins que no van tenir contemplacions per tal d’obtenir un minso botí.

El plorem perquè l’estimàvem, i això no té res a veure amb cap altra cosa. El plorem malgrat els seus defectes i les seves equivocacions. I per la seva joventut i la seva maduresa alhora. I perquè el trobarem a faltar. I per moltes coses més, cadascú les seves.

I perquè el ploren els nostres amics i germans. I encara que no som capaços de sentir per ells, ni d’acostar-nos al seu cor adolorit, també nosaltres hem patit dolor, gairebé el mateix, i sabem quina terrible cara té i què horrorosa és la seva abraçada.

I aleshores no ens calen les paraules inútils, ni els gestos insuficients. Ens quedem a prop, simplement, per si en algun moment som requerits… per a res en particular i per tot plegat alhora.

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120419/54284948852/piloto-catalan-helicopteros-muere-atraco-zambia.html

Read Full Post »

A %d blogueros les gusta esto: