La web de Febe

L’ entrada anterior també va ser l’anotació d’una pèrdua.

Avui és un company, un pare, un germà, un fill. En tot cas, algú també molt estimat.

El Sergi i jo

El coneixement de la seva partença ens deixa tan colpejats que no sabem ni si estem reaccionant. I ens adonem de l’absoluta inutilitat de les paraules, que no poden ni descriure el què ha passat, així que molt menys encara el què se suposa que sentim, o el què hauríem de sentir o de dir. I les mirades que voldríem que acaronessin, o les abraçades que haurien de protegir, també manifesten la seva limitació, perquè no arriben a pal·liar les múltiples cares del dolor que, en un moment o altre, sí que comencem a intuir, sord, creixent, i no sabem quan s’aturarà, mentre som en mig d’una confusió més fosca i més espessa que les que ens són conegudes. I ens sentim perduts i ens sabem invàlids.

I, per si no n’érem conscients abans, ara coneixem la soledat en uns termes impensables, per profunds i inabastables, i que potser volíem ignorar tots els altres dies, els que no eren avui. Però avui ja no podem: som éssers humans sols en essència. Com edificar primer i travessar després el pont d’un cor a un altre, per portar consol?

Les punxes del dolor tenen a veure amb la pena sense mesura pel qui veu la seva vida truncada, quan encara no tocava, i amb la separació que sabem definitiva i que ens lacera la ment; amb el que hauria pogut ser de bo i no serà, i el que va ocórrer de dolent i no s’esborra; amb els dolços moments i els alegres, tota una infantesa comuna, la joventut, els dinars, les excursions, les festes, els jocs, i la rancúnia acumulada pels altres moments que van ser d’un altre color; amb la consciència del temps perdut, de les paraules amables no dites, del perdó no regalat; del que esperàvem i no vam rebre, i del que no esperàvem i sí vem tenir… I amb un milió de matisos més.

La pèrdua del Sergi la vivim amb consternació i respecte. No el ploraríem menys encara que no hagués estat algú tan destacat en tants dels àmbits en que es va moure. El Dando, el seu germà, diu d’ell que va ser un aventurer apassionat i un portent en molts esports i activitats. I és ben cert.

Tampoc el ploraríem menys encara que la seva mort hagués estat d’una altra manera, i no a mans d’uns malfactors assassins que no van tenir contemplacions per tal d’obtenir un minso botí.

El plorem perquè l’estimàvem, i això no té res a veure amb cap altra cosa. El plorem malgrat els seus defectes i les seves equivocacions. I per la seva joventut i la seva maduresa alhora. I perquè el trobarem a faltar. I per moltes coses més, cadascú les seves.

I perquè el ploren els nostres amics i germans. I encara que no som capaços de sentir per ells, ni d’acostar-nos al seu cor adolorit, també nosaltres hem patit dolor, gairebé el mateix, i sabem quina terrible cara té i què horrorosa és la seva abraçada.

I aleshores no ens calen les paraules inútils, ni els gestos insuficients. Ens quedem a prop, simplement, per si en algun moment som requerits… per a res en particular i per tot plegat alhora.

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120419/54284948852/piloto-catalan-helicopteros-muere-atraco-zambia.html

Read Full Post »