Quan, com i en qué han de col·laborar els nens en les tasques domèstiques.
Archive for the ‘la vida’ Category
005 Parlemne: Els nens i les tasques domèstiques
Posted in educación, la vida, tagged col·laboració, educació, Febe Jordà, fills, pares, tasques domèstiques, treball on Setembre 21, 2020| Leave a Comment »
002 Parlemne: Educar en salut amb els nens de pre-escolars
Posted in educación, la vida, tagged aprenentatge, educació, escola, Febe Jordà, mares, mestres, pares, pedagogia, preescolar, relacions, salut on Setembre 8, 2020| Leave a Comment »
Ja estem a punt de començar les escoles. Et deixem aquest podcast de Parlemne, un programa de Ràdio Bona Nova
001 Parlem-ne: l’educador
Posted in educación, fe, la vida, tagged aprendizaje, aprenentatge, educació, educador, educadora, Eva Jordà, Febe Jordà, madres, mares, padres, pares on Setembre 3, 2020| Leave a Comment »
Salm 119:05
Posted in fe, la vida, reflexiones, tagged Bíblia, camí, Febe Jordà, foscor, Jesús, llum, Salms, vida on Setembre 1, 2020| Leave a Comment »
Cases, tempesta i fe
Posted in fe, la vida, tagged adversitat, casa, coronavirus, Febe Jordà, fonament, Jesús, roca, sorra, tempesta, tormenta on Agost 25, 2020| 1 Comment »
No sé si mai us heu trobat en un tràngol prou difícil com per què la vida se us aturi, es remogui el vostre esperit i sembli que no feu peu de tant de trasbals, de tanta desgràcia o dolor. Potser aquests últims mesos han sigut precisament això.
En moments com aquests hi ha persones que s’acosten i, amb bona intenció alhora que impotència per ser de suport real, et diuen alguna cosa semblant a: “Encara sort que tens fe, això t’ajuda”.
No deixa de ser curiós que es doni per bo que, encara que estiguis ben equivocada o enganyada, la teva fe, si et fa un bon servei, és una creença vàlida… al menys per distreure la pena o la preocupació.
Som al segle XXI, i ens interessa la veritat, el que està comprovat, el que la ciència confirma. I això no és només una característica de la nostra generació: al segle XX, al XVIII, al IV abans de Crist, l’ésser humà també aspirava al mateix, a afermar el seu saber, el seu coneixement.
Poden tenir fonament les creences, la fe? Perquè això té una importància cabdal si ets dels qui creu en alguna cosa, ja que determina tant la teva vida ara i com la que hi pot haver després d’aquesta vida. I tothom creu una cosa o una altra.
Imagte de blitzmaerker en Pixabay
I no tot s’hi val. No tot és el mateix. La veritat existeix, i el que no és cert és fals i és mentida.
O Déu existeix, o no. O és un Déu personal que s’interessa per nosaltres, o no ho fa. O Jesús és el fill de Déu, o és un impostor.
Però compte! Perquè si Jesús és el fill de Déu -tal com va quedar demostrat-, hem de parar atenció a les seves paraules.
Per què quan ens arribi l’hora de la veritat, la de la prova, no ens passi com al constructor forassenyat, que no ha escoltat ni posat en pràctica les paraules de Jesús, i ve a ser com el qui edifica la casa sobre la sorra, sense fonaments. I quan venen les pluges i la torrentada, i bufen els vents i envesteixen contra ella, s’esfondra i la seva ruïna és total.
Que en Senyor ens ajudi en aquests dies en que les proves i daltabaixos se sumen. Que l’Esperit Sant doni testimoni al nostre esperit de en Qui hem cregut. Que recordem que el Crucificat va ressuscitar, i ens acompanya cada dia en tot.
Que el Senyor ens beneeixi!
“Per això, tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s’assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s’assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s’esfondrà, i la seva ruïna fou total.” (Mateu 7:24-27)
No me preguntes cómo estoy
Posted in fe, la vida, Sara, tagged ausencia, dolor, Febe Jordà, frivolidad, incomprensión on Març 11, 2020| 9 Comments »
No me preguntes cómo estoy.
No se lo preguntes tampoco al padre de Sara. Ni al marido, ni a los hermanos.
No nos preguntes eso.
Es difícil cargar la ausencia, el dolor, los recuerdos, los objetos, los lugares, los detalles. Y hacer como que no pasa nada, que todo está bien, que la tristeza no aplasta el alma.
No me digas que el tiempo lo cura todo. Tú no ves el muñón que sangra, aún está en carne viva. Es una amputación invisible para ti, y te falla la memoria. Mi cuerpo se duele cada segundo de mi día y de mi noche.
No me digas que la vida sigue. La tuya sigue, desde el momento en que marchaste, cuando saliste de acompañarnos en el tanatorio. La mía está partida.
No comentes que menos mal que no quedaron niños pequeños. No digas disparates. Que ésta es la gran pena que se nos añade, al marido sobre todo. ¿Dónde ver ahora los ojos color trigo maduro? ¿Dónde vislumbrar aquella inteligencia combinada con ternura? ¿Dónde disfrutar de aquella sonrisa infinita y luminosa?
Calla.
No me digas que hay que aceptar la voluntad del Señor. Acéptala tú… cuando se lleve a tu hija. Quizá entonces comprendas que no sabes lo que dices, tan frívolamente, con tanta inmisericordia. Que cuando un corazón está así de dolido no necesita doctrina ni ortodoxia. Necesita cariño.
No me preguntes cómo estoy. Hago lo que puedo, con la ayuda de Dios.
Y tengo paciencia y te perdono, porque sé que me aprecias.
Tú mejor dame un beso, o dos, y un abrazo sentido.
Y no digas nada.
Tinc la sospita
Posted in la vida, reflexiones, trabajo, tagged Febe Jordà, quotidianitat, sospita on Març 10, 2020| Leave a Comment »
Tinc la sospita que quan nosaltres marxem a treballar, el barri es transforma.
Ho dic perquè, quan algun cop hi he estat fora d’hores, no trobo la mateixa gent al carrer, ni és la mateixa llum la que reflecteixen els arbres, les voreres, els edificis, ni s’escolta la mateixa remor.
Crec que el senyal és quan els últims avis deixen els néts a l’escola…
Les cafeteries s’omplen dels habituals, a qui les cambreres atenen per nom i pregunten, per la coneixença, coses quotidianes de salut, de compres, de família, de gestions petites i grans.
La gent que treu el gos ho fa d’una altra manera, amb vocació de passeig llarg, d’estona per jugar, de prendre el sol mentrestant.
Veig senyores grans amb aquells carros de compra que els fan de caminadors anant a les botigues de barri, les poques que encara no han tancat per sempre: la merceria, el rápido pel calçat, la ferreteria, el forn de tota la vida. Són aquestes botigues on hi ha cadires per seure mentre esperes el torn i pots parar-te a parlar amb la veïna, i molt probablement sabràs què pensa fer de dinar.
Tornen amb els carros sense omplir gaire, perquè són pocs… o ningú més a la casa, i perquè volen sortir cada dia al carrer. La perruqueria, potser setmanal, és un altre dels rituals que endevino.
Pels matins, als bancs de la rambla, més aviat seuen els homes. N’hi ha dels que arreglen el país i el futbol, i d’altres que callen, que només hi són, sense poder escollir la companyia, sense triar el lloc, amb tots els anys al damunt sense esperar ja gaire res, només no haver d’anar a l’hospital i que no els portin a una residència.
Sempre em sorprèn veure com carreguen el cotxe per anar d’excursió les persones amb places d’aparcament reservades per a minusvàlids: bosses amb entrepans, canyes de pescar, neveres, calçots, escopetes, bicicletes… Podria dir que segurament sento enveja parcial, no per la discapacitat, és clar…
Trobo també, en poques ocasions, mares afortunades i pares amb els seus nadons, i algun personatge disfressat d’esportista que sembla que en breu començarà l’entrenament.
A qui no he trobat mai, però mai, és als podadors de l’ajuntament que s’anuncia que han d’arreglar l’arbrat perquè no ens trenqui els vidres de les finestres. Alguns dies veiem màquines que suposem que són d’ells, però si cada any les branques són més i més llargues, potser no han tallat prou. No tenen compassió de que escombren i ens arrabassen les nostres flors i cultius que prou que ens costa de fer-los prosperar aquí a la ciutat!
Hi ha un moment al matí
Posted in la vida, tagged Bon dia, endavant, Febe Jordà, optimisme on febrer 3, 2020| 1 Comment »
Quan despunta el dia cap a la banda de mar per damunt dels edificis
i surts al carrer
els fanals estan encesos encara
la fresca es respira neta
i el cafè que t’has pres a la galeria de la cuina t’escalfa l’esperit
El cos el sents amb forces renovades
mentre camines en direcció a la parada del bus
i veus que els carrers van quedant escombrats dels últims vestigis d’una tardor llunyana
pels follets matiners de la neteja
Quan alguns gossos joganers
treuen a passejar als qui tenen un cor compassiu
per la fauna presonera a la ciutat
i potser el dia va aixecant en rosa encès
tenyint els núvols que rellueixen sorpresos després de la foscor de la nit
En aquella hora
per uns instants
sembla que, si no ben bé tot
sí que hi ha moltes coses que seran possibles
Consulado de España en Pekín
Posted in la vida, reflexiones, Sara, tagged amparo, ayuda, consulado, Consulado España Pekín, España, Febe Jordà, hogar, Pekín on Novembre 27, 2019| Leave a Comment »
Voy a hacer esta entrada en mi blog porque el trabajo de los funcionarios y el resto del personal que trabaja en cualquier lugar más o menos perdido del mundo merece ser puesto en valor por quienes hemos sido beneficiarios de su labor. El Consulado de España en Pekín fue para nosotros el lugar donde hacer pie en medio de un país que experimentamos como estar en alta mar en una frágil barca en medio de la tormenta.
La llegada precipitada a China supuso realmente un choque cultural, y gracias a Dios que íbamos prevenidos por una paciente que había sido tratada en el mismo hospital al que llevamos a nuestra Sara. Horarios diferentes, costumbres hospitalarias chocantes (solo trataban a los pacientes, no les daban comida; no limpiaban la habitación, no había auxiliares de clínica ni celadores…), y el idioma. El idioma con su escritura incomprensible también y un código gestual que tampoco coincidía en nada con el que nosotros más o menos manejamos aquí (ayer, después, dónde…). Y el inglés, el que hablaban allí, que era incompatible con el nuestro y apenas había puntos de conexión para entender lo que nos decían[i].
Y todo lo que podía solucionar la tecnología, con traductor de Google o lector de ideogramas chinos, quedaba a expensas de la conexión a Internet, que nos fallaba rato sí, rato también. Así que era difícil comunicarnos con las doctoras y enfermeras, e imposible hacerlo con los familiares de los otros pacientes que estaban allí también todo el día, o en el supermercado, o en el hotel… donde no había nadie que hablara inglés, ni siquiera el suyo. Sí, todo muy sencillo.
Vivíamos aislados en medio de la pena y sufrimiento que llevábamos, hasta que los amigos de España comenzaron a enviarnos contactos en China, que nos asesoraron, visitaron, atendieron y acompañaron hasta el final[ii].
Hubo uno de los contactos, que nos fue facilitado con mucha prevención y misterio (yo creo que era un espía, por lo menos), que nos llamó y nos apremió a que comunicáramos al Consulado nuestra presencia mediante un correo electrónico, mientras no podíamos hacer llegar físicamente el formulario para la inscripción consular en su registro como residentes temporales. Y así lo hicimos.
Y cuando llegó el día tan temido en que Sara nos dejó, en medio del dolor indescriptible de aquellos momentos había que atender cuestiones prácticas para llevarla a casa. Y ahí fue cuando llamamos al Consulado.
Lo que voy a decir a continuación igual no es políticamente muy correcto, pero oír la voz que nos atendía en español de España hizo que nos sintiéramos inmediatamente en territorio amigo. Y cuando les explicamos de qué se trataba, la deferencia, colaboración y celeridad que mostraron ya por teléfono supuso que realmente nos sintiéramos auxiliados.
Al día siguiente fuimos al Consulado a primera hora a la dirección que ya teníamos: 朝阳区三里屯东四街九号, 邮编100600 北京[iii].
Bueno, que llegamos allí, y realmente sentimos que estábamos en España, en una oficina como las nuestras, con personas que hablaban nuestro idioma, con carteles claros y entendibles. Nos 
dieron preferencia en las gestiones y tenían preparada toda la documentación. Vino a darnos sus condolencias el Cónsul en persona, D. Carlos Sáenz de Tejada Gorman, todo muy protocolario pero muy de agradecer, y allí nos lo facilitaron todo con delicadeza y eficiencia, para que no tuviéramos que ocuparnos de nada que no requiriera indispensablemente nuestra atención.
El Consulado de España en Pekín fue el amparo en nuestra desolación, el apoyo necesario para volver a casa con Sara en el menor tiempo posible y sorteando todas las dificultades que teníamos de modo añadido al no comprender nada (ni las costumbres, ni los chantajes amparados por aquella dictadura, ni el qué hacíamos allí en China, ni por qué después de todo Sara nos había dejado…).
[i] https://febejorda.com/2019/05/08/estan-locos-estos-romanos/
[ii] https://febejorda.com/2019/05/04/aqui-tambien-hay-angeles/
[iii] 9 Sanlitun Dongsijie, 100600- Chaoyang, Pekín – Mucho más claro así, ¡pero quien tenía que entenderlo era el taxista!
Sé que avui hem coincidit
Posted in fe, la vida, Sara, tagged adoració, Déu, esperança, eternitat, Febe Jordà, lloança on Novembre 25, 2019| 2 Comments »
És diumenge encara. Al matí jo era al culte, amb el papa i l’Anna al costat, el Josep al davant amb la guitarra, el David amb les altres germanes i germans que es reuneixen al teatre.
Hem tornat a considerar la meravella de que Jesús, que és Déu del cel, es fes home. I que passés per tot com un qualsevol de nosaltres: cansament, calma, gana, pena, expectació, set, decepció, compassió, angoixa, amor, dolor.
I li hem cantat, plens de gratitud per la creu que ens salva, amb lloança sincera, en adoració profunda.
I sé que hem coincidit, Sara: tu eres allà on ets ara, tan a prop d’Ell…! I també cantaves.
Nosaltres aquí agraíem que el Senyor ens ha alliberat del càstig i el poder del pecat. Tu ja agraeixes que no hi ha ni la seva presència ni les malaurades conseqüències a la casa del Pare!
Nosaltres cantàvem amb anhel sentit que volem ser més a prop del Senyor. I tu… tu ja veus el seu rostre gloriós sense vels ni res que l’empal·lideixi!
Nosaltres cantàvem amb molta alegria que sabem que el Senyor ens ha fet lliures. Tu ets lliure plenament!
Sé que avui hem coincidit les dues mentre lloàvem i adoràvem el nostre Senyor. I estic contenta perquè, cada dia que passa, resta menys perquè coincidim allà on ets tu, agafades de la mà novament, davant de la presència del gran Déu del cel i la terra que ens estima. Per a mi, encara una esperança viva; per a tu, ja una realitat plena!
Aquests dies estem celebrant els cumples de la família, com cada tardor, i tenim davant el primer Nadal en que tu et trobes a l’altra banda de l’eternitat… i ens sentim tristos per nosaltres, no per tu, que ho tens tot; perquè et trobarem a faltar profundament, que el nostre cor no s’acostuma a la teva absència d’aquí!
Malgrat això, sé que avui, si posem els ulls en el nostre Salvador, coincidim amb tu en el punt de la mirada. Si agraïm al Senyor com ens estima, coincidim amb tu, però tu tens més dades, ho sabem. Si adorem, coincidim amb tu i amb tot el poble del Senyor arreu del món en el dia que li dediquem, i allà, a la teva casa d’ara, amb tots els qui han cregut i han confiat en el Déu de la glòria i la misericòrdia en el decurs de tota la història.
Sé que avui hem coincidit, estimada filla meva…
