Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2026

No sé com ho veieu, però aquest verset que recull la Bíblia respecte de Jesús és, com a poc, sobtant. ‘Jesús va plorar’. Jesús, el Fill de Déu, com a mínim en una ocasió, va plorar.

Els Evangelis recullen les paraules i els fets de Jesús i també, en ocasions, detalls superflus per a la narració, com per exemple el color de l’herba un dia determinat, o on dormia el Senyor allà a la barca, o què va sortir quan el soldat al peu de la creu li traspassà el costat amb la llança. Aquests detalls donen fe de que qui ens explica la història és un testimoni ocular.

Però a més, hi ha vegades que es constata una determinada mirada seva, un èmfasi en la veu, una actitud de decepció, o d’enuig… I aquí, aquest text de l’evangeli de Joan, recull que Jesús, en un moment concret, va començar a plorar.

Plorava perquè es trobava en un indret de derrota i dolor, un recinte de tombes. I una era la d’un amic seu molt proper que havia traspassat feia quatre dies.

Plorava per l’horror de la mort després del triomf d’una malaltia. Llàtzer era mort de manera rotunda i incontestable.

Jesús plorava pel dolor de Marta i de Maria, aclaparades per la pena de l’absència del germà estimat. Per haver-les fet patir endarrerint la seva arribada… per tal de mostrar la seva glòria. Malgrat que sabia el que es disposava a fer, la lletjor ferotge de la mort el va fer plorar.

Però potser també plorava per la seva pròpia mort, ja imminent, el moment de la veritat de la seva tasca redemptora, la d’acceptar la creu menyspreant la ignomínia, el patiment extrem, i el desconcert i el dolor dels seus companys en aquesta vida.

A nosaltres, de vegades, també se’ns barregen els plors. Ens comencen les llàgrimes per alguna qüestió concreta, però acabem plorant per tot el que tenim al damunt, per les penes endarrerides que se’ns acumulen, i brolla tot junt a bots i barrals o suaument dissolt en les llàgrimes.

El Senyor Jesús recollia també totes aquestes sofrences que ens oprimeixen, i sense badar boca s’encaminava cap a l’escorxador on anava a pagar els nostres pecats, essent traspassat per les nostres infidelitats i trinxat per les nostres culpes.

El panorama que Jesús contemplava dempeus estant davant la tomba de Llàtzer era desolador, però en els moments següents es disposava a guanyar-li temporalment a la mort una batalla. Però la victòria total seria allà al Calvari, uns pocs dies més tard.

Jesús va plorar. Penso que aquest sentir l’arrossegava des de l’eternitat passada, quan ja va decidir oferir-se per deslliurar-nos de la nostra tristíssima condició.

I en ser l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres presencialment aquí a la terra, com no havia de plorar amb tanta desgràcia i atrocitats acumulades?

Ell, aquest Emmanuel mateix, serà qui en el dia final eixugarà tota llàgrima dels ulls del seu poble, i la mort ja no existirà, ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes. I això ja està fet, ja està guanyat. Allà a la creu, i queda confirmat per la seva resurrecció gloriosa.

Read Full Post »

Cada lloc del planeta té unes característiques: el paisatge, la seva gent, una cultura singular, i tota l’experiència vital és vehiculada per una llengua pròpia

És cert que ningú no escull on néixer, així que ser d’un lloc o d’un altre no és virtut ni mèrit.

Dit això, podem constatar que en aquesta banda del món, en aquesta terra catalana que habitem, gaudim d’una llengua particular que hem heretat de fa segles. És un llegat i un tresor a conservar, i configura tota una cosmovisió.

Però, molt més que tot això, el català és la llengua del cor de moltíssimes persones, perquè és la seva llengua materna.

Per aquest motiu és important que l’experiència de relació amb Déu sigui en l’idioma que permet la intimitat de manera autèntica, tal com brolla de l’ànima.

La lloança en els cultes al Senyor ha de recollir aquesta expressió genuïna des del cor. I la lectura bíblica i l’exposició de la Paraula, per tal que arribin pel camí directe, han de ser, evidentment, en llengua catalana.

¿Quina raó podria haver per destorbar l’alegria i la benedicció de l’Evangeli, quan Déu mateix vol que arribi, i cito: ‘a tota família, i llengua, i poble i nació’?

Foto de Héctor J. Rivas en Unsplash

Read Full Post »

“És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten.” (Salm 24:1)

Fa unes setmanes vem tenir l’oportunitat d’assistir a un fòrum d’apologètica, on reflexionàvem sobre la responsabilitat de compartir la bona notícia del cristianisme a d’altres persones. El primer sopar el vem gaudir, davant per davant, amb un matrimoni que coneixíem virtualment, i va ser un goig trobar-nos en persona.

Una de les primeres coses que ens van comentar és que estaven una mica empipats perquè els havien assignat un dels seminaris de lliure elecció que ells no havien demanat, i no el podien canviar.

Vem seguir sopant i conversant, i ens van comentar que feia poc que, per qüestions familiars, havien estat a Barcelona, que l’havien trobat molt canviada, però molt. Que es van moure pel barri de Verdum i el van trobar ple d’immigrants. L’Héctor i jo els vem comentar que ja fa molts anys que Barcelona rep moltes persones d’altres llocs, que sempre ha estat així, des dels anys de la pobresa i la misèria a l’estat espanyol a principis del segle passat, i sempre.

Aleshores ells ens parlaven de ‘l’equilibri’, de que s’havia perdut, de que a l’institut de la seva filla (fora de Catalunya) hi havia més estrangers que ‘gent normal’, que a més s’emportaven totes les subvencions disponibles, que ells havien de treballar molt per sortir endavant, i que eren persones perilloses perquè fins i tot anaven amb katanes, i hi havia hagut un mort.

L’Héctor i jo ens vem mirar i ja vem veure que era gairebé inútil parlar. Malgrat tot, vem procurar aportar algun argument de solidaritat, d’empatia, de misericòrdia cristiana… Fins que ens van explicar que tampoc tots els immigrants eren iguals, i que els pitjors de tots eren els musulmans (els de la katana, perquè un dia un en duia una), així, tal com sona.

Aquí vem provar de desviar la conversa, era massa escandalós com per mirar de trobar un punt en comú, i vem preguntar quin era el seminari que els havien assignat i que no havien demanat. I la resposta va ser: ‘L’únic al que no volíem anar, el de ‘Com compartir la meva fe amb el meu veí musulmà’.

D’entrada em va semblar justícia poètica (o divina), i em vaig aguantar el somriure. Però després vaig entendre una mica més l’abast de tot plegat: no només professaven animadversió cap a les persones magribines –professessin l’islam o no–, sinó que semblava que no volien que fossin salvades!!

Sé que haig d’acabar aquest escrit, perquè ja he sobrepassat el límit de paraules aconsellades, però: on queden tots aquells manaments específics del Senyor de tenir cura dels estrangers que viuen entre nosaltres? Com es poden obviar tan clamorosament… i dir que segueixes Jesús i el seu cor i els seus braços acollidors?

Nosaltres, que per definició som ‘estrangers i pelegrins’, i que hem llegit a la Paraula que el nostre comportament ha de ser exquisit amb els immigrants, ‘perquè també vosaltres veu ser immigrants al país d’Egipte’… i a Alemanya, Suïssa, Argentina, França, Mèxic…

I, escolta: la terra que habites és teva? De qui és la terra? I tu has escollit on néixer? Ai, Senyor! Perdona’ns i ajuda’ns! Ajuda’ns a estar a l’alçada, a consolar i portar esperança als expatriats en el seu dol de desposseïts de gairebé tot i, sobretot, dona’ns la saviesa per portar amb humilitat el missatge de vida eterna als nostres veïns, que tu ens els has portat aquí i no hem d’anar enlloc a trobar-los. Amén!

Read Full Post »