No sé com ho veieu, però aquest verset que recull la Bíblia respecte de Jesús és, com a poc, sobtant. ‘Jesús va plorar’. Jesús, el Fill de Déu, com a mínim en una ocasió, va plorar.
Els Evangelis recullen les paraules i els fets de Jesús i també, en ocasions, detalls superflus per a la narració, com per exemple el color de l’herba un dia determinat, o on dormia el Senyor allà a la barca, o què va sortir quan el soldat al peu de la creu li traspassà el costat amb la llança. Aquests detalls donen fe de que qui ens explica la història és un testimoni ocular.
Però a més, hi ha vegades que es constata una determinada mirada seva, un èmfasi en la veu, una actitud de decepció, o d’enuig… I aquí, aquest text de l’evangeli de Joan, recull que Jesús, en un moment concret, va començar a plorar.
Plorava perquè es trobava en un indret de derrota i dolor, un recinte de tombes. I una era la d’un amic seu molt proper que havia traspassat feia quatre dies.
Plorava per l’horror de la mort després del triomf d’una malaltia. Llàtzer era mort de manera rotunda i incontestable.
Jesús plorava pel dolor de Marta i de Maria, aclaparades per la pena de l’absència del germà estimat. Per haver-les fet patir endarrerint la seva arribada… per tal de mostrar la seva glòria. Malgrat que sabia el que es disposava a fer, la lletjor ferotge de la mort el va fer plorar.
Però potser també plorava per la seva pròpia mort, ja imminent, el moment de la veritat de la seva tasca redemptora, la d’acceptar la creu menyspreant la ignomínia, el patiment extrem, i el desconcert i el dolor dels seus companys en aquesta vida.
A nosaltres, de vegades, també se’ns barregen els plors. Ens comencen les llàgrimes per alguna qüestió concreta, però acabem plorant per tot el que tenim al damunt, per les penes endarrerides que se’ns acumulen, i brolla tot junt a bots i barrals o suaument dissolt en les llàgrimes.
El Senyor Jesús recollia també totes aquestes sofrences que ens oprimeixen, i sense badar boca s’encaminava cap a l’escorxador on anava a pagar els nostres pecats, essent traspassat per les nostres infidelitats i trinxat per les nostres culpes.
El panorama que Jesús contemplava dempeus estant davant la tomba de Llàtzer era desolador, però en els moments següents es disposava a guanyar-li temporalment a la mort una batalla. Però la victòria total seria allà al Calvari, uns pocs dies més tard.
Jesús va plorar. Penso que aquest sentir l’arrossegava des de l’eternitat passada, quan ja va decidir oferir-se per deslliurar-nos de la nostra tristíssima condició.
I en ser l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres presencialment aquí a la terra, com no havia de plorar amb tanta desgràcia i atrocitats acumulades?
Ell, aquest Emmanuel mateix, serà qui en el dia final eixugarà tota llàgrima dels ulls del seu poble, i la mort ja no existirà, ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes. I això ja està fet, ja està guanyat. Allà a la creu, i queda confirmat per la seva resurrecció gloriosa.
La web de Febe 