Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘dolor’

Estimades filles i fills,

Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.

El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.

Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.

No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.

Però…

I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.

Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.

I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.

La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.

Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.

Mil petons i mil abraçades!!!

Imagen de Max Yakovlev en Pixabay

Read Full Post »

No me preguntes cómo estoy.

No se lo preguntes tampoco al padre de Sara. Ni al marido, ni a los hermanos.

No nos preguntes eso.

Es difícil cargar la ausencia, el dolor, los recuerdos, los objetos, los lugares, los detalles. Y hacer como que no pasa nada, que todo está bien, que la tristeza no aplasta el alma.

 

No me digas que el tiempo lo cura todo. Tú no ves el muñón que sangra, aún está en carne viva. Es una amputación invisible para ti, y te falla la memoria. Mi cuerpo se duele cada segundo de mi día y de mi noche.

No me digas que la vida sigue. La tuya sigue, desde el momento en que marchaste, cuando saliste de acompañarnos en el tanatorio. La mía está partida.

 

No comentes que menos mal que no quedaron niños pequeños. No digas disparates. Que ésta es la gran pena que se nos añade, al marido sobre todo. ¿Dónde ver ahora los ojos color trigo maduro? ¿Dónde vislumbrar aquella inteligencia combinada con ternura? ¿Dónde disfrutar de aquella sonrisa infinita y luminosa?

Calla.

 

No me digas que hay que aceptar la voluntad del Señor. Acéptala tú… cuando se lleve a tu hija. Quizá entonces comprendas que no sabes lo que dices, tan frívolamente, con tanta inmisericordia. Que cuando un corazón está así de dolido no necesita doctrina ni ortodoxia. Necesita cariño.

 

No me preguntes cómo estoy. Hago lo que puedo, con la ayuda de Dios.

Y tengo paciencia y te perdono, porque sé que me aprecias.

Tú mejor dame un beso, o dos, y un abrazo sentido.

Y no digas nada.

Read Full Post »

Del turó estant veig el petit pla de la vora del riu, i les fulles dels arbres reverberen picant-me l’ullet en verd resplendent. La llum de la primavera quan s’acosta l’estiu fa refulgir els colors del bosc, de les flors, del mar, del cel. L’esperit se m’omple de la bellesa que puc contemplar des d’aquí.

 

Sé que si estiguessis amb mi, estimada Sara, possiblement les llàgrimes pujarien també als teus ulls, per l’esclat de vida, pels colors i les aromes, pel murmuri d’aquesta hora primera, per l’encís que sura pertot vestint el moment d’alegria. Ja de ben petita, al campament de L’Arcada, et llevaves abans que ningú, sorties del tipi i contemplaves en recolliment reverent com s’aixecava el dia amb la seva esplendorosa exhibició.

 

Sempre has conegut el valor de les coses senzilles, les de cada dia i les no tan freqüents. Prendre un cafè amb calma, poder guarnir amb una flor la taula del menjador, penjar a la paret un petit quadre amb la paraula ohana, família, preparar amb amor un àpat de diari. Quedar amb els amics, poder sortir de casa a fer un passeig curt, anar a una botiga a badar i potser comprar un petit detall, pensar en la setmana vinent i no veure-la plena de visites a l’hospital.

 

Has sigut molt valenta, Sara, i molt generosa. No has estat una noia que t’embellies amb mocadors i la teva traça per maquillar-te: estaves molt malalta i no ens volies fer patir.

 

Quan la doctora ens va dir, fa poc més d’un any, que tot anava molt malament, en arribar a casa, assegudes al teu llit, em vas dir: ‘Què és el pitjor que em pot passar? Que me’n vagi al cel? Ui, ja veus! M’hagués agradat anar a la platja… Si no em dona temps, em demanaré allà una mansió amb piscina, si pot ser’. I m’ho deies amb un somriure, mostrant-me la teva confiança serena en Jesús i les seves paraules, i volent estalviar-me la tristor.

 

Ha sigut un camí lacerant on cada bona notícia gairebé no ens durava per la malignitat del teu limfoma. Ara sabem el significat de la paraula malson, de dolor, de sofriment. I tu més que ningú! I dissimulaves per amor a nosaltres…

 

Sé de les teves ganes de viure, de la teva manca de forces veient al davant un camí fosc, rocallut i sense final, sé de la teva por al moment mateix de la partença. Oh, la meva princesa coratjosa! Se’m va partir el cor aquell 1 de novembre de 2016 i se’m va anar fent bocinets des d’aleshores!

 

Va arribar un dels dies més temuts, quan ens van dir que s’acostava el final. I tu, Sara, allà al llit de l’hospital, preocupada pels altres. ‘Em sap tan greu pel David, tan greu! Jo m’emporto la millor part…’ I encarregaves que el cuidessin.

 

També sé que els teus somriures lluminosos de tots aquests anys eren autèntics, també els de les últimes setmanes. Molts queden recollits en fotografies que ens consolen i alhora ens colpeixen d’enyorança. Altres queden en la intimitat, en allò que hem pogut parlar amb tu, i se’ns han gravat al cor.

 

Sé que va ser per amor l’aventura final, perquè ja m’havies dit que la nostra oració de que el Senyor tingués misericòrdia de tu potser quedava contestada arribant per fi a la casa del Pare celestial.

 

Quan érem allà lluny tu demanaves que quant quedava per tornar, que volies anar a casa. Nosaltres ho imaginàvem d’una altra manera, vem creure que era possible, el tractament semblava funcionar. I malgrat com va anar tot finalment, veig l’amor tendre del Senyor quan et va recollir amb suavitat per portar-te amb Ell.

 

Sé amb tota seguretat que quan vas arribar a Casa, a l’eterna, vas quedar-te meravellada. Durant aquests últims anys havies intentat visualitzar com seria allò, t’hi veies a prop en ocasions.

 

I per fi vas veure al Senyor! Tant l’havies estimat! Tant t’havia estimat Ell… Et va abraçar amb dolcesa, et va eixugar les llàgrimes, totes i cadascuna, i va brollar en tu el somriure més brillant que mai no has tingut! I vas adonar-te que tenies un cos nou, completament sa, per sempre, i la teva preciosa melena…

 

Crec que va ser en aquell moment que vas caure rendida en adoració, sense paraules, perquè la presència de Déu, que ho il·lumina tot, va omplir el teu cor d’alegria, de pau i de lloança.

 

Després, en alçar els ulls, vas veure la magnificència del lloc, i et vas adonar que les paraules que coneixies de la terra no et servien per descriure aquella ciutat meravellosa. En fixar-te una mica més, vas distingir alguns dels habitants d’aquell lloc superb… i els reconeixies! Rut la moabita, la reina Ester, Maria la mare del Senyor… i Job, i Abraham, i Josep, David, Anna, Pau… I vas veure un grup, una mica més a prop i una mica més somrient, que et mirava i semblava que t’esperava. I, en identificar qui eren, vas arrencar a córrer i vas notar que no costava, que era gairebé com volar, i la iaia Marta va obrir els braços, i el Joan, i el besavi Gabriel, ell tan content de que la següent generació també fos del Senyor… i tota la família terrenal que ens ha precedit et va rebre amb un gran goig al cor i amb una lloança bellíssima al Salvador. I tu vas començar a cantar, Sara, sense cap rastre de tants mesos de no poder-ho fer.

 

Potser després, més tard, si és que compteu els moments de manera semblant a com ho fem aquí, vas enrecordar-te de que havies volgut preguntar-li alguna cosa al Senyor quan arribessis… però ja no tenia cap importància, perquè sabies del cert que Ell seguiria estimant i cuidant amorosament als qui havien sigut els teus a la terra.

 

Avui haguessis complert 32 anys. Jo vaig gaudir la benedicció de tenir-te amb mi nou mesos més. Eres tan bonica, tan llesta, tan rosseta! I vem veure la teva sensibilitat, la teva intel·ligència, les teves ganes d’aprendre… I vas conèixer al Senyor als set anys, i això va marcar tota la teva vida i ha determinat la teva eternitat. Vem pretendre ensenyar-te a volar i ho vas fer, amb bon rumb per la gràcia de Déu.

 

Sara, sé del cert que ara estàs bé, no només que no pateixes, sinó que vesses de plenitud i felicitat, i que la teva parcel·la allà és un milió de vegades més bella del que hauries pogut imaginar. Ho sé perquè el nostre Senyor ens ho va dir i Ell sempre ha estat veraç i fidel. Cadascuna de les seves promeses les va complir, fins i tot la d’entregar el seu Fill per amor, per lliurar-nos del pecat i les seves terribles conseqüències. I la garantia és que Jesús va ressuscitar.

 

Sé tot això, i amb tota seguretat.

 

El que no sé, Sara, és com ho farem per viure sense tu, amb aquesta pena fonda per la teva absència anticipada. Oh, Sara, la meva Sareta! La nostra princesa valenta!

Read Full Post »


Sí los hay, a estas alturas del siglo XXI. Nunca los había visto antes, pero están entre nosotros.

El Madrid de otros tiempos era familia y risas de niños, edificios imponentes, vacaciones, luces, encuetros con amigos y actividades docentes, espacios amplios, la plaza Mayor, una cañita y bocadillos de calamares, historia familiar en el Hotel Palace, recuerdos en la iglesia de Chamberí…

El de ahora es otro Madrid. Es el Madrid del dolor, la incertidumbre, la espera de la sentencia, el pánico. Y es en este Madrid donde los ángeles se han mostrado de manera inesperada, porque se encuentran de incógnito repartidos por la ciudad. Pero los hemos identificado.

En esta época siguen vistiendo de blanco, aunque no con túnicas. Lucen uniforme de camisa y pantalón de algodón o batas hasta la rodilla por encima de la ropa, blanco todo, y sábanas y esponjas jabonosas en las manos, o termómetros en los bolsillos, o jeringas y sueros en carros ruidosos, o fonendos colgados del cuello.

Y sabes que son ellos por esa mirada de calor tierno cuando te saben vulnerable, o la palabra dulce que te regalan en el momento más terrible, o por el apretón en el brazo cuando ya no tienes fuerzas para contener las lágrimas.

Uno de los ángeles está en la planta quinta, se hace pasar por doctora, y deseaba de corazón que lo que le pasa a mi niña no fuera de su incumbencia, pareciendo incluso que luchaba por un diagnóstico más favorable de la especialidad de la segunda planta.

Otro de los que hemos identificado lucía una melena pelirroja, y apareció por la noche con la excusa de tomar la tensión a la chiquilla, y nos vio el susto incluso a oscuras, y se quedó hablando con nosotras y explicándonos lo que necesitábamos oir. Justo antes de retirarse, nos dijo con una sonrisa pícara: “Por cierto, me llamo Esperanza”.

Hemos conocido algunos más. Uno se hacía pasar por paciente y se interesaba genuinamente por la salud y los progresos del tratamiento de mi hija.

Y durante todo este tiempo difícil, uno que, desde la discreción, seguía todas las incidencias desde el principio, los resultados de las pruebas, subía a dar ánimos y explicaciones claras, y a hacernos reir si era necesario, y que se presentó sin más disimulo y de manera inmediata en el día más oscuro, cuando la soledad abrumaba ya tanto que sentías sobrepasadas tus fuerzas, tu ánimo y casi todas tus reservas frente a lo que estaba ocurriendo. Y vino con refuerzos, y nos regalaron el abrazo acogedor, los besos, las palabras de bálsamo para el espíritu.

He cogido tanta práctica en la identificación de estos seres maravillosos, ¡que soy capaz de detectar a los que ni siquiera visten de blanco! Algunos te preparan una tila doble en la madrugada o, con su apariencia de casi 70 años, son capaces de bajar volando dos pisos para preguntarte por la niña antes de que tomes el ascensor.

Ahora, sobre todo, necesito ver los ojos de ese otro ángel que duerme en algún lugar que deseo de todo corazón que sea plácido; necesito su dulzura y sus sonrisas, su ánimo sereno, y necesito, necesitamos, que sea pronto, cuanto antes muchísimo mejor.



Read Full Post »

L’ entrada anterior també va ser l’anotació d’una pèrdua.

Avui és un company, un pare, un germà, un fill. En tot cas, algú també molt estimat.

El Sergi i jo

El coneixement de la seva partença ens deixa tan colpejats que no sabem ni si estem reaccionant. I ens adonem de l’absoluta inutilitat de les paraules, que no poden ni descriure el què ha passat, així que molt menys encara el què se suposa que sentim, o el què hauríem de sentir o de dir. I les mirades que voldríem que acaronessin, o les abraçades que haurien de protegir, també manifesten la seva limitació, perquè no arriben a pal·liar les múltiples cares del dolor que, en un moment o altre, sí que comencem a intuir, sord, creixent, i no sabem quan s’aturarà, mentre som en mig d’una confusió més fosca i més espessa que les que ens són conegudes. I ens sentim perduts i ens sabem invàlids.

I, per si no n’érem conscients abans, ara coneixem la soledat en uns termes impensables, per profunds i inabastables, i que potser volíem ignorar tots els altres dies, els que no eren avui. Però avui ja no podem: som éssers humans sols en essència. Com edificar primer i travessar després el pont d’un cor a un altre, per portar consol?

Les punxes del dolor tenen a veure amb la pena sense mesura pel qui veu la seva vida truncada, quan encara no tocava, i amb la separació que sabem definitiva i que ens lacera la ment; amb el que hauria pogut ser de bo i no serà, i el que va ocórrer de dolent i no s’esborra; amb els dolços moments i els alegres, tota una infantesa comuna, la joventut, els dinars, les excursions, les festes, els jocs, i la rancúnia acumulada pels altres moments que van ser d’un altre color; amb la consciència del temps perdut, de les paraules amables no dites, del perdó no regalat; del que esperàvem i no vam rebre, i del que no esperàvem i sí vem tenir… I amb un milió de matisos més.

La pèrdua del Sergi la vivim amb consternació i respecte. No el ploraríem menys encara que no hagués estat algú tan destacat en tants dels àmbits en que es va moure. El Dando, el seu germà, diu d’ell que va ser un aventurer apassionat i un portent en molts esports i activitats. I és ben cert.

Tampoc el ploraríem menys encara que la seva mort hagués estat d’una altra manera, i no a mans d’uns malfactors assassins que no van tenir contemplacions per tal d’obtenir un minso botí.

El plorem perquè l’estimàvem, i això no té res a veure amb cap altra cosa. El plorem malgrat els seus defectes i les seves equivocacions. I per la seva joventut i la seva maduresa alhora. I perquè el trobarem a faltar. I per moltes coses més, cadascú les seves.

I perquè el ploren els nostres amics i germans. I encara que no som capaços de sentir per ells, ni d’acostar-nos al seu cor adolorit, també nosaltres hem patit dolor, gairebé el mateix, i sabem quina terrible cara té i què horrorosa és la seva abraçada.

I aleshores no ens calen les paraules inútils, ni els gestos insuficients. Ens quedem a prop, simplement, per si en algun moment som requerits… per a res en particular i per tot plegat alhora.

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120419/54284948852/piloto-catalan-helicopteros-muere-atraco-zambia.html

Read Full Post »

6 de diciembre de 1995 – 25 de marzo de 2012

Se incorpora el compañero al trabajo después de dos días de ausencia. “¿Ya te encuentras bien?” –le preguntamos. Y se le descompone totalmente la expresión. Vemos que hace un esfuerzo por hablar, y que nos lo va a decir. Lo que sea, que no es bueno, que ya lo vemos. Que pinta a tragedia. “Mi sobrino –comienza-, el hijo de mi hermana, de dieciséis años, ha muerto”. Se le rompe la voz, y le tiembla el labio inferior, y los ojos, que ya lleva colorados, se le humedecen. Y nos busca la mirada, y no añade nada más por el momento, porque no puede, porque no hace falta, porque no hay palabras que puedan describir toda su desolación aunque lo intente.

Alguno de nosotros enmudece, alguna no puede contener una exclamación de aflicción, y mientras el compañero intenta contarnos su pena a través de los pensamientos oscuros e incrédulos que le han rondado estos tres días, vamos rompiendo a llorar, uno por uno, uno tras otro.

“Fue con la bicicleta, una mala caída, el manillar le golpeó el corazón. No se pudo hacer nada… Me llamó un amigo, diciendo que estaba muy grave, y cuando llegué al hospital… -aquí se detiene, llora, vuelve-. Ya estaba muerto… No podía ser. No podía ser, que yo le había visto esa semana hablando, riendo, en sus cosas. Y estaba allí, en un box, tan guapo… dormido…”.

Y nos sigue hablando de la desesperación del padre, de los tíos, de los momentos de llanto de la abuela y de muchos otros familiares y amigos, del estado de shock de la hermana, de los primos… Nadie se lo cree, porque no puede ser. Todos miran al joven, al niño, más guapo que nunca, tan dormido… Y la madre serena, que le contempla, que quiere verlo hasta el último momento, que no se aparta de su lado. Su dolor no se puede calibrar, es la madre.

“¡Qué vida tan corta!” –le dicen. Y ella responde: “¡Pero qué intensa!”. “Qué muerte tan rápida”. “Sí, qué suerte. Sin sufrir, sin agonía…”. Es una madre. Que hará por salir hacia delante a pesar de su terrible pérdida. Por su hija, por su marido, por ella misma. Por su hijo que se ha ido. Para honrar su memoria, porque su vida fue un regalo para ella, y para intentar que haya merecido la pena para otros. Porque hay que valorar bien las cosas, y tener un buen orden de prioridades, y no andar corriendo de un lado para otro, y disfrutar de las personas, de los nuestros sobre todo mientras están cerca…

A esa madre, al padre, a la hermana, a la familia entera, les esperan días muy difíciles en los que la ausencia del niño será lacerante, angustiosa, enloquecedora tal vez. Pero se tendrán unos a otros, su cariño mutuo, estando pendientes más o menos discretamente, aportando sonrisas en cuanto se pueda, por los otros niños, por los mayores, por la vida.

Escribe mi compañero en una nota para los amigos y compañeros del trabajo: “Como de costumbre, no echamos de menos a nuestros seres queridos hasta que nos faltan. Me he perdido muchos momentos buenos por no estar más cerca de mi sobrino Jordi. No dejéis que os pase a vosotros. De aquí en adelante no voy a perder el tiempo con  palabras: prefiero abrazos y besos. Los que no le pude dar a él, aquí los tenéis…”.

 

Para ver el video En memoria de Jordi

Read Full Post »

%d bloggers like this: