Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Pèrdua’

Estimades filles i fills,

Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.

El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.

Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.

No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.

Però…

I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.

Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.

I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.

La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.

Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.

Mil petons i mil abraçades!!!

Imagen de Max Yakovlev en Pixabay

Read Full Post »

El Joséphine es trobava aquí, al costat de la feina, però era d’un altre lloc, d’un altre temps.

El sostre tan alt, la fusta fosca de les parets amb la motllura a la part de més amunt, el marbre blanc de les taules, les cadires de ferro negre, les làmpades de globus que penjaven, els bancs encoixinats del racó, l’elegant taulell dels cambrers, el gran rellotge d’estació de tren, la llum dels grans finestrals tamisada per les cortines…

Jo hi anava quan volia llegir o estudiar i, ja us ho he dit, em semblava traslladar-me a una cafeteria distingida de finals del segle XIX, potser a centre Europa. M’encantava aquest viatge furtiu! I el cafè amb llet i el deliciós croissant de mantega!

Vaig estar uns mesos sense poder anar a treballar i, en tornar, el Joséphine havia tancat.

Aquells dies jo gairebé no m’adonava de res, arrossegant com anava aquell dolor lacerant que ens havia caigut al damunt. Però, en passar davant del Joséphine clos, sempre n’era conscient. Potser perquè també era una pèrdua. Minúscula, però sumava.

I no hi va haver temps de refer-nos de res. Va arribar el següent malson en forma de virus mortífer. I el dol es va instal·lar a totes les llars, a totes les places i carrers, a tots els pobles del món.

Ara encara ens trobem en mig d’aquesta situació d’incertesa i preocupació, de temor i cansament. La tragèdia no s’acaba. I a la ciutat tanca un Joséphine cada dia, tots els dies des de fa molt.

Per totes aquestes coses he decidit que cada cop que trobi un Joséphine miraré d’assaborir-lo. Tant si és un bar refinat o un paratge de colors especials, o una estona càlida de família i amics, o un moment de pau abans de començar la jornada, o en acabar-la.

I miraré enrere i donaré gràcies pel que hauré gaudit de bo i enriquidor, i seguiré a l’expectativa del que, de ben segur, encara ha de venir.

 


Foto treta de facebook de Josephine Barcelona

Read Full Post »

%d bloggers like this: