El Joséphine es trobava aquí, al costat de la feina, però era d’un altre lloc, d’un altre temps.
El sostre tan alt, la fusta fosca de les parets amb la motllura a la part de més amunt, el marbre blanc de les taules, les cadires de ferro negre, les làmpades de globus que penjaven, els bancs encoixinats del racó, l’elegant taulell dels cambrers, el gran rellotge d’estació de tren, la llum dels grans finestrals tamisada per les cortines…
Jo hi anava quan volia llegir o estudiar i, ja us ho he dit, em semblava traslladar-me a una cafeteria distingida de finals del segle XIX, potser a centre Europa. M’encantava aquest viatge furtiu! I el cafè amb llet i el deliciós croissant de mantega!
Vaig estar uns mesos sense poder anar a treballar i, en tornar, el Joséphine havia tancat.
Aquells dies jo gairebé no m’adonava de res, arrossegant com anava aquell dolor lacerant que ens havia caigut al damunt. Però, en passar davant del Joséphine clos, sempre n’era conscient. Potser perquè també era una pèrdua. Minúscula, però sumava.
I no hi va haver temps de refer-nos de res. Va arribar el següent malson en forma de virus mortífer. I el dol es va instal·lar a totes les llars, a totes les places i carrers, a tots els pobles del món.
Ara encara ens trobem en mig d’aquesta situació d’incertesa i preocupació, de temor i cansament. La tragèdia no s’acaba. I a la ciutat tanca un Joséphine cada dia, tots els dies des de fa molt.
Per totes aquestes coses he decidit que cada cop que trobi un Joséphine miraré d’assaborir-lo. Tant si és un bar refinat o un paratge de colors especials, o una estona càlida de família i amics, o un moment de pau abans de començar la jornada, o en acabar-la.
I miraré enrere i donaré gràcies pel que hauré gaudit de bo i enriquidor, i seguiré a l’expectativa del que, de ben segur, encara ha de venir.
La web de Febe 