La web de Febe

“És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten.” (Salm 24:1)

Fa unes setmanes vem tenir l’oportunitat d’assistir a un fòrum d’apologètica, on reflexionàvem sobre la responsabilitat de compartir la bona notícia del cristianisme a d’altres persones. El primer sopar el vem gaudir, davant per davant, amb un matrimoni que coneixíem virtualment, i va ser un goig trobar-nos en persona.

Una de les primeres coses que ens van comentar és que estaven una mica empipats perquè els havien assignat un dels seminaris de lliure elecció que ells no havien demanat, i no el podien canviar.

Vem seguir sopant i conversant, i ens van comentar que feia poc que, per qüestions familiars, havien estat a Barcelona, que l’havien trobat molt canviada, però molt. Que es van moure pel barri de Verdum i el van trobar ple d’immigrants. L’Héctor i jo els vem comentar que ja fa molts anys que Barcelona rep moltes persones d’altres llocs, que sempre ha estat així, des dels anys de la pobresa i la misèria a l’estat espanyol a principis del segle passat, i sempre.

Aleshores ells ens parlaven de ‘l’equilibri’, de que s’havia perdut, de que a l’institut de la seva filla (fora de Catalunya) hi havia més estrangers que ‘gent normal’, que a més s’emportaven totes les subvencions disponibles, que ells havien de treballar molt per sortir endavant, i que eren persones perilloses perquè fins i tot anaven amb katanes, i hi havia hagut un mort.

L’Héctor i jo ens vem mirar i ja vem veure que era gairebé inútil parlar. Malgrat tot, vem procurar aportar algun argument de solidaritat, d’empatia, de misericòrdia cristiana… Fins que ens van explicar que tampoc tots els immigrants eren iguals, i que els pitjors de tots eren els musulmans (els de la katana, perquè un dia un en duia una), així, tal com sona.

Aquí vem provar de desviar la conversa, era massa escandalós com per mirar de trobar un punt en comú, i vem preguntar quin era el seminari que els havien assignat i que no havien demanat. I la resposta va ser: ‘L’únic al que no volíem anar, el de ‘Com compartir la meva fe amb el meu veí musulmà’.

D’entrada em va semblar justícia poètica (o divina), i em vaig aguantar el somriure. Però després vaig entendre una mica més l’abast de tot plegat: no només professaven animadversió cap a les persones magribines –professessin l’islam o no–, sinó que semblava que no volien que fossin salvades!!

Sé que haig d’acabar aquest escrit, perquè ja he sobrepassat el límit de paraules aconsellades, però: on queden tots aquells manaments específics del Senyor de tenir cura dels estrangers que viuen entre nosaltres? Com es poden obviar tan clamorosament… i dir que segueixes Jesús i el seu cor i els seus braços acollidors?

Nosaltres, que per definició som ‘estrangers i pelegrins’, i que hem llegit a la Paraula que el nostre comportament ha de ser exquisit amb els immigrants, ‘perquè també vosaltres veu ser immigrants al país d’Egipte’… i a Alemanya, Suïssa, Argentina, França, Mèxic…

I, escolta: la terra que habites és teva? De qui és la terra? I tu has escollit on néixer? Ai, Senyor! Perdona’ns i ajuda’ns! Ajuda’ns a estar a l’alçada, a consolar i portar esperança als expatriats en el seu dol de desposseïts de gairebé tot i, sobretot, dona’ns la saviesa per portar amb humilitat el missatge de vida eterna als nostres veïns, que tu ens els has portat aquí i no hem d’anar enlloc a trobar-los. Amén!

Read Full Post »