Aquí a les nostres contrades la tardor arriba quan li va bé de venir: potser a finals d’octubre o ja ben entrat novembre… mai se sap.
La qüestió és que no em puc sostreure a l’efecte de tristor que em produeix contemplar la seva bellesa esplendorosa i decadent alhora.
En aquests vespres sobtats, els marrons esvaïts de les últimes fulles dels arbres ressalten a contrallum dels cobalts del cel. Són uns pocs minuts abans de la nit dels fanals a la ciutat.
I se m’encongeix el cor sense voler i sense saber per què, com si algú el premés impedint lleument el flux de la vida.
Potser fins i tot em caldrà aturar-me, contemplar l’exterior des del finestral amb una mica de calma, i respirar. Amb una inhalació profunda, i deixant escapar l’aire a poc a poc.
En alguns altres moments voldré sortir a la terrassa, perquè plourà, i voldré constatar novament que la pluja de tardor té una olor pròpia, de molsa, bolets, melangia i fins i tot de llàgrimes.
Potser aquest és un desconsol instintiu, primari, perquè intueix, des de sempre, l’altra tardor. Aquella que ens cau al damunt sense adonar-nos, i va amarant els nostres muscles, i cada os i articulació, a poc a poc però sense treva, fins que arriba a l’esperit que ens sustenta.
Ah, la tardor…
La web de Febe 