Posts Tagged ‘vida’
Les temptacions
Posted in fe, reflexiones, tagged cristianisme, cristians, Déu, Jesús, Temptacions, vida on Juny 9, 2025| Leave a Comment »
Joan 3:16
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Déu amb nosaltres, E, Emmanuel, Febe Jordà, Jesús, salvació, vida on gener 8, 2025| Leave a Comment »
Cinc anys
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, esperança, familia, fe, Febe Jordà, fills, Jesús, pares, salvació, vida on Mai 13, 2024| 2 Comments »
Estimada Sara,
Com que no sé com arriben les notícies allà on ets tu, te’n faré cinc cèntims, per quan ho puguis llegir. Que sàpigues que estem bé, que el nostre Senyor a qui tu veus cada dia cara a cara no ens ha deixat en cap moment i ens ha sostingut, consolat i beneït.
El que aquí és el teu record omple la casa i els nostres cors com un perfum dolç i agradós: les fotos, el pensament, les flors que em vas regalar, els objectes compartits…
Hi ha dies que no em veig amb cor de parar-m´hi perquè les llàgrimes se m’escapen i el dolor m’aclapara. Però en altres ocasions constatar la teva petjada és justament el que em consola, perquè la sabem preciosa per les vides de moltes altres persones també.
Avui fa cinc anys que ens vas deixar, i també era dilluns, i estàvem tan lluny i tan sols… tots… La boira fosca que ja ens corprenia es va espessir… i només la traspassava la paraula fidel del qui en tot moment i des de l’eternitat és la llum, Jesús, el nostre Salvador.
I et diré que Ell ha abraçat ben fort el teu David, i no l’ha deixat de la ma, i li ha posat qui el cuida de prop. I per aquí s’han casat ja els teus germans petits, i se’ns han regalat un petit noiet i una preciosa nena que ens omplen d’alegries. I hi ha molts dies on llueix el sol als nostres cors, i trobem propòsit en el nostre caminar, i tenim forces per seguir endavant.
Cinc anys menys per retrobar-nos, Sara bonica. A la presència del Senyor que ens ha estimat tant! Quina meravella indescriptible! Desitjo que finalment la teva sigui una mansió amb piscina, com havies somniat. En tot cas, estic segura que serà infinitament millor i més espectacular i magnífica del que mai havies pogut imaginar!
Fins aviat, estimada filla.
La mama
Estimada petitona
Posted in reflexiones, tagged amor, avies, estimada petitona, familia, netes, relacions, vida on febrer 29, 2024| 1 Comment »
Estimada petitona,
Tu no te n’adones, però estic aprofitant aquests dies que encara ets menudeta i no peses massa per agafar-te en braços i fer-te petons i abraçades. Potser ja veus que de seguida haig de deixar-te a terra o passar-te als braços d’algú altre. Però aprofitaré amb gratitud les setmanes que encara pugui alçar-te i potser, fins i tot, dormir-te en braços.
Sí, te n’has adonat, oi? Tots mengen amb forquilla i ganivet, menys tu i jo, que fem servir la cullera per gairebé tot, i tenim al plat les coses tallades amb tisores. Som del mateix equip, boniqueta!
M’encanta que em convidis a jugar amb tu… però això de seure a terra m’ho haig de rumiar una mica. Ja veus que tinc un tamboret on sec, i te n’he comprat un de més baixet a tu, així ens fem còmplices en aquesta nova manera de jugar. Què divertit, oi?
Que sàpigues que m’agrada l’aire lliure, i el sol, i el vent donant-me a la cara. Però em costa de seguir-te quan anem al parc, o a la muntanya. Sempre m’ha agradat també l’aigua, nedar a platges i piscines, i sé que aquest proper estiu tu descobriràs aquesta vida aquàtica. Jo t’acompanyaré… però si faig peu. Tinc por de que em manquin les forces i no poder cuidar-te bé.
Deus pensar que soc la persona que fa més migdiades del món. Un dia t’explicaré que no dormo, que només estiro l’esquena perquè em fa mal tota l’estona, i hi ha moments que el xarop per curar-me una mica és posar-me al llit. I si em vols acompanyar alguns minuts, sàpigues que t’explicaré contes, en sé molts, i estic segura de que t’agradaran.
Per cert, que també sé moltes cançons. Te n’ensenyaré i començarem a ballar-les plegades… i després seuré i veuré com danses i gires i voleies, i el cor se m’omplirà de la teva força i alegria. I sempre podrem cantar, m’agrada molt, a mi. I sé que a tu també.
Vull dir-te que seré aquí, si tu vols, per acompanyar-te mentre creixes i arribes a ser una persona amb les ales preparades per volar. I estaré a prop, només a la distància d’un wasap, d’una trucada. I vine quan vulguis, que soparem, o berenarem… Jo procuraré tenir menges preparades, que les cuinaré els dies que em trobi millor, i les congelaré. I parlarem, del que tu vulguis. I jo sempre t’escoltaré.
T’estima,
La iaia
Déu amb nosaltres!
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, Nadal, pastors, salvació, vida on Desembre 25, 2023| Leave a Comment »
– ‘Mama, mama!’
La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al
camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja
passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu
esperit.
– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’
– ‘Mama…!’
El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla
que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova
d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar
quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi
veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,
d’embadaliment?
– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha
acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona
lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells
castanys.
– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc
ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre
torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo
seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’
El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més
ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona
escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.
– ‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’
– ‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una
resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,
mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La
seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat
molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha
dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de
gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem
-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,
que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó
estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’
El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.
– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més
d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot
el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt
del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després
d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot
callat…’
El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca
del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que
coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa
mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el
veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li
humitegen.
– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és
clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha
passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,
i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i
a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És
que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala
d’hostes.’
La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com
es diu el nen? Quin nom li han posat?’
I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.
I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a
terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.
Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és
vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa
s’ha complert…
– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i
l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus
petits braços al voltant de la mare…
Imagen creada por IA
Total, la salvació no la perdo!
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, La Creu, salvació, vida on Juny 27, 2023| Leave a Comment »
No sé com eren les coses a l’eternitat passada, ni com són ara en el cel on viu el Senyor, ni com es mesura el temps on no n’hi ha.
Tampoc sé quants universos diferents pot haver creat el Totpoderós, ni quins éssers hi deuen viure ni quina és la relació que poden tenir amb el Creador.
El cert és que hi ha moltes qüestions referides a Déu, moltíssimes, que desconec: no pot ser d’una altra manera! Com abastar l’Etern? Com comprendre l’Infinit?
Però malgrat aquesta dificultat innegable i insalvable pels meus propis mitjans, hi ha unes poques coses que sé, perquè Ell ha volgut fer-me-les arribar a través del que ha revelat a la seva Paraula, la Bíblia.
Déu va crear aquest món meravellós, i el va omplir de vida, i aquí va posar l’ésser humà. I en un primer moment tot era bellesa i plenitud i alegria.
I sé que aquest ésser humà va ser creat persona i lliure, igual que altres criatures que habiten el cel. Però va esgarrar la seva història.
Estava dissenyat per viure a prop del seu Creador, que era Sant, i Sant, i Sant, i va escollir el coneixement del mal, la qual cosa el va separar del Senyor automàticament, i instal·lava la mort a dins seu i a tota la creació al voltant.
Sé que el problema va ser el pecat. Potser no puc fer una definició teològica del que significa, però sí conec alguns trets del que implica, com l’hostilitat cap al Senyor, la corrupció del cor, la culpa. I el trencament de la comunió amb Déu, qui és la font de la vida, i el trencament de la relació amb l’altra, i el trencament del propi cor. Quina tragèdia immensa!
Se’ns ha explicat moltes vegades que el pecat és no encertar en el blanc, com si fóssim una fletxa llençada cap a una diana. Això ho entenc. Perquè ho visc.
I a la Bíblia entreveig quin era el pla original. I totes les desviacions, i pedaços, i advertiments i correccions per veure de tornar al rumb.
Com devia ser el problema del pecat davant Déu -que ens volia a prop seu des del principi-, i com devia ser el seu amor cap a nosaltres, que l’única solució trobada implicava la mort del seu Fill… i la va dur a terme!!!
De vegades estic confosa. Veig persones que pateixen. Volen seguir el Senyor… i tenen dificultats. La tasca sembla sobrehumana, els supera. Alguns em semblen fins i tot fàcils d’assenyalar. Aleshores em miro a mi mateixa. Jo conec les meves lluites, les meves febleses, les meves caigudes, la meva hipocresia. I recordo, perquè ho sé, que jo hauré de donar comptes de mi, de ningú més, respecte de la meva fidelitat i santedat.
Sé que si sóc del Senyor -perquè m’he penedit dels meus pecats i li he entregat la meva vida-, no perdré la salvació que em regala, però que és al preu de la sang del seu Fill! Perquè la paga del pecat és la mort. Ho sé.
I alguns cops tinc la temptació de voler minimitzar els meus pecats, encongint les espatlles i pensant: ‘Tampoc no és tan greu’, o ‘no afecta a ningú altre més que a mi’, o ‘què vols, sóc així’…
Però quan m’acosto a la creu i contemplo el Senyor Jesús allà penjat… em quedo sense arguments. No vull ser dels qui s’estaven allà indiferents, mentre el ‘Déu amb nosaltres’ ocupava el meu lloc. No vull ser tampoc dels qui esclafien en riallades en veure la seva aparent derrota. No vull ser dels qui, mirant-lo als ulls, li escopien a la cara.
Jo vull seguir-lo de prop. Per gratitud i per amor.
I que Ell m’ajudi, que ho ha promès.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
—Simó, fill de Joan, m’estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles.
(Joan:21:17)
Tardor
Posted in reflexiones, tagged arbres, bellesa, decandència, Febe Jordà, fulles, malenconia, melangia, tardor, tristor, vida on Desembre 10, 2021| Leave a Comment »
Aquí a les nostres contrades la tardor arriba quan li va bé de venir: potser a finals d’octubre o ja ben entrat novembre… mai se sap.
La qüestió és que no em puc sostreure a l’efecte de tristor que em produeix contemplar la seva bellesa esplendorosa i decadent alhora.
En aquests vespres sobtats, els marrons esvaïts de les últimes fulles dels arbres ressalten a contrallum dels cobalts del cel. Són uns pocs minuts abans de la nit dels fanals a la ciutat.
I se m’encongeix el cor sense voler i sense saber per què, com si algú el premés impedint lleument el flux de la vida.
Potser fins i tot em caldrà aturar-me, contemplar l’exterior des del finestral amb una mica de calma, i respirar. Amb una inhalació profunda, i deixant escapar l’aire a poc a poc.
En alguns altres moments voldré sortir a la terrassa, perquè plourà, i voldré constatar novament que la pluja de tardor té una olor pròpia, de molsa, bolets, melangia i fins i tot de llàgrimes.
Potser aquest és un desconsol instintiu, primari, perquè intueix, des de sempre, l’altra tardor. Aquella que ens cau al damunt sense adonar-nos, i va amarant els nostres muscles, i cada os i articulació, a poc a poc però sense treva, fins que arriba a l’esperit que ens sustenta.
Ah, la tardor…
Tretze de maig
Posted in fe, la vida, reflexiones, Sara, tagged cristianisme, crsitianisme, dol, dolor, duel, fe, Jesús, Pèrdua, vida on Mai 22, 2021| 1 Comment »
Estimades filles i fills,
Avui voldria fer allò que diuen que fan les mares, curar-ho tot amb un petó i una abraçada, i no puc.
El dolor que sento és immens, per la pèrdua de la nostra estimada Sara i pel vostre dolor, que tampoc tocava, tan joves tots, tan jove i amb tantes ganes de viure ella, tan fràgils tots nosaltres.
Com alleujar el dolor del David? Això m’aclapara per l’absoluta impotència de fer alguna cosa que li estalviï una mica de patiment.
No entenc els plans del Senyor, ni pretenc conèixer els coms i els perquès. Total, la Sara ja no és aquí, i segueixo en xoc i no me’n sé avenir.
Però…
I és aquí, en aquest ‘però’ on hi ha la pau i el consol que em permet mirar endavant amb confiança.
Jo sé en Qui he cregut. I el meu consol infinit és que tots vosaltres també ho heu fet, per la seva tendra gràcia i misericòrdia. La Sara és a la casa del Pare, el seu Senyor i Salvador, i està gaudint plenament del que Jesús va prometre. Al David el sosté el Senyor també, i miraculosament li dóna forces per dur a terme una enorme tasca per a l’extensió de l’Evangeli.
I a tots plegats Déu ens segueix beneint i beneint, i beneint. Perquè això és així malgrat tot.
La vida aquí és bonica i té moments tan meravellosos! Però la que ens espera a l’altra banda, a l’eternitat, és millor. I es tracta d’arribar allà quan el Senyor ho disposi havent complert el que Ell tenia previst per nosaltres.
Perdoneu si no puc ser la mare màgica que tot ho cura, ni tan sols la mare perfecta que voldríeu. En tot cas sóc la mare que us estima i, amb el papa, intercedim davant del nostre Senyor per cadascuna i cadascun de vosaltres, per més i més benediccions.
Mil petons i mil abraçades!!!
Imagen de Max Yakovlev en Pixabay
Joséphine
Posted in literatura, reflexiones, tagged esperança, Febe Jordà, Final, Futur, Joséphine, Pèrdua, vida on febrer 11, 2021| Leave a Comment »
El Joséphine es trobava aquí, al costat de la feina, però era d’un altre lloc, d’un altre temps.
El sostre tan alt, la fusta fosca de les parets amb la motllura a la part de més amunt, el marbre blanc de les taules, les cadires de ferro negre, les làmpades de globus que penjaven, els bancs encoixinats del racó, l’elegant taulell dels cambrers, el gran rellotge d’estació de tren, la llum dels grans finestrals tamisada per les cortines…
Jo hi anava quan volia llegir o estudiar i, ja us ho he dit, em semblava traslladar-me a una cafeteria distingida de finals del segle XIX, potser a centre Europa. M’encantava aquest viatge furtiu! I el cafè amb llet i el deliciós croissant de mantega!
Vaig estar uns mesos sense poder anar a treballar i, en tornar, el Joséphine havia tancat.
Aquells dies jo gairebé no m’adonava de res, arrossegant com anava aquell dolor lacerant que ens havia caigut al damunt. Però, en passar davant del Joséphine clos, sempre n’era conscient. Potser perquè també era una pèrdua. Minúscula, però sumava.
I no hi va haver temps de refer-nos de res. Va arribar el següent malson en forma de virus mortífer. I el dol es va instal·lar a totes les llars, a totes les places i carrers, a tots els pobles del món.
Ara encara ens trobem en mig d’aquesta situació d’incertesa i preocupació, de temor i cansament. La tragèdia no s’acaba. I a la ciutat tanca un Joséphine cada dia, tots els dies des de fa molt.
Per totes aquestes coses he decidit que cada cop que trobi un Joséphine miraré d’assaborir-lo. Tant si és un bar refinat o un paratge de colors especials, o una estona càlida de família i amics, o un moment de pau abans de començar la jornada, o en acabar-la.
I miraré enrere i donaré gràcies pel que hauré gaudit de bo i enriquidor, i seguiré a l’expectativa del que, de ben segur, encara ha de venir.
La web de Febe 