Feeds:
Entrades
Comentaris

Al cim del turó hi ha un home vell. Amb els braços alçats dirigeix la seva mirada al cel. A sota, a la vall, es lliura una batalla.

 

És un home vell, i està cansat. No és només la fatiga de la jornada, sinó la d’una pila de dies i d’anys que han estat difícils i feixucs.

 

Tanca els ulls i prega per la victòria. Ja no té forces, no se li sostenen els braços en alt. Necessita reposar.

 

Però allà són els qui el sostindran: li posen una pedra a sota, perquè s’assegui, i li sostenen les mans ben aixecades.

 

 

 

És Moisès. Clama per guanyar la batalla que estan lliurant Josué i uns quants homes. Es troba a Refidim, al sudoest de la península del Sinaí. Està cansat de conduir un poble rebel que murmura i critica, i alhora lluitar contra els pobles que els volen impedir el pas, els amalequites en aquesta ocasió. I davant la fatiga, allà es troben Aaron i Hur, que li sostenen els braços.

 

 

És la Sara. I el David, i els altres. Clamen per la victòria en la batalla que s’està lliurant de nou mitjançant la ciència. Són lluny de casa. Estan cansats de la lluita durant anys contra un limfoma rebel i contumaç. Però allà estàs tu. I tu, i tu, i tu i tu. I tots vosaltres, que en oració mantindreu fermes les nostres mans fins a la posta del sol.

 

I després de guanyar completament la batalla i esborrar per sempre més tot rastre del limfoma, aixecarem un altar i en direm ‘el Senyor és la meva bandera’[i].

 

 

[i] Èxode 17:12,15

Estimades, estimats, ja tenim cafè! Ens va venir un àngel en forma de neboda des de casa, volant amb ales metàl·liques, i va portar una cafetera i subministrament de cafè per un munt de dies!

 

La cara de felicitat de la Sara i el David en fer la primera degustació us la podeu imaginar! L’olor de cafè a l’habitació era aroma de llar, aquell perfum que per uns instants et transporta a territori amable.

 

També la neboda ens ha portat el sol! És curiós, oi? Aprofitant, ahir vaig anar a donar un tomb pel recinte hospitalari. Hi ha jardinets d’arbustos de diferents colors entre els edificis, i de flors han guarnit amb rosers, només rosers, de color rosa més aviat fosc. També hi ha petites pagodes aquí i allà, per si es vol fer un petit recés en la passejada, i uns quants hivernacles (amb tomaqueres? clavellines? mongetes? buganvíl·lies?) no molt lluïts.

 

Gairebé no hi havia gent, i la que em vaig trobar no somreia. Eren majoritàriament avis i àvies (crec que part de la zona són edificis per a gent gran) amb la pell colrada i seca que els costava de caminar. Potser és que era l’hora inadequada, però es respirava una mala solitud…

 

¡Sí! Algunos son la versión en azul celeste de los de Madrid, que vestían de blanco. Llevan cofia, redecilla para recoger la cola y un lazo de color discreto como adorno. Nos sonríen y nos hablan a través del traductor del móvil, pendientes de cualquier detalle de la salud de Sara.

 

Y han llegado otros, cubriendo largas distancias (parece que aquí todo queda lejos), ¡sin hacer uso de las alas!, cargados de cariño y de fruta, de sopas y ternura, de leche, de carne de primera y amor, de pan, jamón, queso y fuet (¡buáaaaa!).

 

Son nuestra familia maravillosa en todo el mundo, caídos aquí desde Perú, desde Costa Rica, de Rusia, de Hong Kong, Cuba, Estados Unidos, Venezuela, Taiwan, que se acercan porque alguien desde España ha hecho correr la voz de que hay que orar y que hay que ayudar, y nuestra necesidad les ha llegado al corazón. Y son ángeles dispuestos a mostrar el amor de nuestro común Dios de manera entregada.

 

Ellos son el idioma conocido que hace hogar, el oído atento que es amigo, la oración intercesora que cubre con la protección del Padre.

 

Claro, sí, ya lo he dicho: es que son ángeles…

La boira

Són les quatre de la matinada i encara no ens hem adormit. Mentre vigilo, surto a mirar pel finestral. Ha caigut una boira esponjosa que ho desdibuixa tot. Amb prou feines els fanals de llum taronja de la llarga avinguda consegueixen fer-se presents.

 

Suposo que és aquesta boira la que molts cops ens acompanya tota la jornada, agrisant-ho tot, i encara que comenci a clarejar a quarts de cinc no acaba de permetre que s’aixequi el dia a cap hora.

 

És també boira, més espessa, més fosca, més enganxosa, la que ens envolta de fa mesos. És la d’una pena fins al moll de l’os, la d’un dol permanent pel patiment tan lacerant i que no s’acaba de la teva filla. És la impotència, és el desconsol, és aquest estrip al cor que no saps com apedaçar. És el sofriment per la incapacitat davant el dolor dels altres fills, del pare, dels cosins, dels qui l’estimen.

 

Els fanals de l’avinguda, però, no queden enfosquits del tot. I malgrat la boira, sí que es veu que clareja. Ja són gairebé les cinc. Aquesta atmosfera flonja es tenyeix, finalment, del blau del cobalt.

 

A veure si podem dormir una mica. I, qui sap: igual al matí, contra tot pronòstic, sí que fa sol.

Imagen de Free-Photos en Pixabay

Què no hi ha, aquí? Cafè. Al menys a unes quantes iardes a la rodona.

 

Al restaurant (seré generosa i en diré així) de l’hospital? No n’hi ha.

Al restaurant dels estudiants i personal sanitari, a un altre dels edificis, que un dia que anava perduda vaig ensopegar, i que no sabria tornar a trobar? No n’hi ha.

Màquines de cafè? No n’hi ha.

Al restaurant més occidental de tot el complex hospitalari? No n’hi ha.

A fora del recinte? No hi ha res. Són terrenys erms o amb restes de material de construcció, i el petit planter d’arbres.

 

La meva última oportunitat de prendre cafè – jo no n’era conscient – va ser a l’avió, aquell cafè de mielita, aigualit pel meu gust, i contraidicat si el que pretens és dormir. De totes maneres, ara ja és tard per lamentar-se…

 

No us ho creureu, però fa dies que somio starbucks.

 

*Imagen de Free-Photos en Pixabay

Avui, en sotir al carrer, feia olor de pollastre amb cicuta. Immediatament he mirat de tapar-me el nas amb el mocador de coll! El cel gris i pesant (oh!) no donava cap pista de a què devíem l’honor.

 

He apressat el pas per arribar a l’hospital i, en obrir la porta de servei que molts fem servir per no donar tota la volta a l’edifici, sortia olor a tabac. Mare meva.

 

Finalment he arribat a la planta. Abans que s’obrís la porta de l’ascensor ja he arrufat el nas. Et colpeja una olor de… de… potser productes de neteja podrits barrejats amb la flaire acumulada als passadissos de mil menjars d’aquí… i una dosi indeterminada de tristesa i desempar.

 

Trobo a faltar les olors del territori conegut de sol i flors i mar i llibertat, de la llar íntima de roba neta i menjars quotidians i ràdio engegada i sofà en família.

Ahir va ploure tot el dia. D’entrada, en llevar-me, que el dia estigués gris no em deia res. Però no, és que plovia. Primer era un plugim fi, d’una olor àcida i de socarrimat. Després va continuar amb força tota l’estona, fins la nit, i amb molt de vent i fred.

 

Avui feia sol! I l’atmosfera estava neta, i he pogut veure que som a una zona plana fins allà on m’arriba la vista. Aquí davant, al costat d’un camí ample, hi ha un planter d’arbres, de tres o quatre tipus. Més enllà hi ha unes construccions baixes, i al fons de tot, ben lluny, uns gratacels grisos (oh, sorpresa!), que semblen amuntegats sense massa criteri. I encara es descobreixen més cases al darrere!

 

Jo volia agafar el camí de la vora dels arbres i veure on va. Era tan encisadora la fresca d’aquest matí! A veure si podré demà…

Plora un nen

Plora un nen a l’habitació del costat. És un plor de malestar i indefensió, d’incomprensió i enuig. És el plor d’un nen petit. Se sent gairebé tot el dia, tots els dies.

Plora una mare a l’habitació del costat. És un plor de dolor i impotència. És un plor que no se sent, cada dia, tots els dies.

 

És gris el dia, sempre és gris. Ni que faci sol, no pot traspassar aquesta atmosfera espessa de verí en suspensió. S’han d’endevinar en mig de la broma fins i tot els edificis més propers, d’alçades i formes desconegudes.

 

Aquí també plora una dona jove, alguns cops se sent, la majoria no.

Plora un home jove que estima la dona malalta.

Plora el cor d’una mare pel dolor d’una filla i d’un fill.

 

Malgrat tot, hi ha consol i esperança. Consol per tots els qui ens fan costat en aquests dies grisos de fora i per dins. Esperança perquè el nostre Déu és l’Autor de la Vida.

Estimades, estimats, sigueu benvinguts![i]

És amb alegria que ens apleguem avui aquí alguns dels qui creiem que hi ha futurs millors i més justos per a les persones.

Segurament, siguem o no somniadors de mena, ens hem permès d’imaginar un país on ser el que ets, on ser qui ets, no és mai un problema; on parlar la teva llengua, la que has heretat dels teus pares, dels teus avis, dels besavis, no és menyspreable ni odiós per a ningú; on els fruits del teu esforç i treball reverteixen en primera instància en el teu benestar i el dels teus; on la llibertat i la justícia guien la vida ciutadana de cada dia; on els drets civils fonamentals són reconeguts, acceptats, respectats en la pràctica; on no resta prohibit el color del sol.

I venim amb alegria també perquè tenim la consciència neta: sabem que és lícit de pretendre un país nou, i de mirar d’aconseguir-lo mitjançant vies pacífiques i amb arguments de canvi de voluntat.

La relació històrica fins a un moment determinat, els consensos humans en forma de legalitats vigents, la imposició visceral com a raonament per mantenir uns lligams que encadenen, no tenen valor real davant un poble que vol viure la seva història com a país independent i lliure.

Perquè sabem que el dret a l’autodeterminació és un dels drets fonamentals. Que potser s’han de redefinir els supòsits? Que el que està passant amb Catalunya no s’havia vist mai abans? És possible, però això no ens pot pas aturar. En tot cas, ens convida a treballar amb més coratge i determinació.

La pròpia Bíblia en infinitat d’ocasions ens encoratja a treballar per un món més just, i a fer-ho sense delegar, sense esperar que un altre se n’ocupi. I a procurar una situació particular més favorable, com en el cas dels esclaus, a qui se’ls recomana procurar la seva llibertat[ii].

És per això que som aquí: per presentar el nostre somni davant el Pare, per demanar-li direcció i saviesa, per encomanar-nos a la seva voluntat. I si en el seu rellotge és el moment del país terrenal que li estem demanant, per pregar per pau i bona entesa.

Perquè sabem que ‘si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors’[iii]. Ens és necessari estar fent la seva voluntat!

Perquè hi ha conciutadans nostres que no volen de cap manera ni sentir a parlar d’un nou país, i ens agradaria molt que entenguessin que les millores i beneficis que volem i que, fent els números, veiem que surten, serien també per a ells. Perquè la voluntat és sempre d’inclusió. Aquesta terra sempre ha sigut acollidora d’aquelles i aquells que l’han respectada i estimada.

Perquè és difícil establir un full de ruta, quan el camí està ple de dificultats i no hi ha un model a seguir; dificultats també pels errors comesos pels qui ens dirigeixen, quan a més de vegades observem com estan pensant en clau electoralista de partit i no pas en la meta que volem assolir tots plegats; per persones que amb mala voluntat han criminalitzat el nostre anhel i amb males eines se n’estan sortint de no respectar els drets civils fonamentals, i han empresonat als qui ens guiaven de manera pacífica, també a una part del nostre govern legítim escollit democràticament, i a d’altres els han empès a marxar a l’exili.

Ens hem trobat aquí amb alegria, sí, i amb reverència i preocupació també. Volem demanar ajuda al nostre Senyor per que s’actuï amb justícia, i per que com a creients protestants a Catalunya estiguem a l’alçada d’aquest moment en la història del nostre país. Que el nostre Déu ens dirigeixi, que il·lumini el nostre enteniment i ens doni saviesa, i que no ens deixi perdre el rumb ni comprometre la nostra fe en cap moment.

I que, en la seva voluntat, puguem viure ben aviat en la nova República de Catalunya.

Que el Senyor ens ajudi i ens beneeixi!

 

Febe Jordà

 

[i] 1 de febrer de 2019
[ii] 1ª Corintis 7:21
[iii] Salm 127:1

Entre jocs, piscina i menjars a l’aire lliure sota un cobert, cada dia hi ha qui s’encarrega de parlar-nos del Déu del cel i del que diu la seva Paraula. Jo tinc sis anys.

Aquell matí ens expliquen la paràbola de l’ovella perduda: que si un pastor que tenia cent ovelles, en veure que li manca una, deixa les noranta-nou a recer i surt a cercar la que està extraviada, i no s’atura fins que la troba. I quan la troba es posa molt content, se la carrega damunt les espatlles perquè està lesionada i, en arribar a casa, ho celebra amb els amics i veïns.

foto de analogicus by pixbay

I que aquell pastor de la història representa Jesús, que em busca perquè l’importo, que jo sóc l’ovella perduda, i que Ell no només va anar per aquest món buscant les persones, sinó que venia del cel, com a fill de Déu que és, en una humiliació infinita, per pagar el preu del meu rescat, el preu de la seva vida.

Amb sis anys d’edat jo ja sé per què estic perduda, puc entendre el sentit de les paraules, no només perquè els monitors ho expliquen amb traça a les criatures, sinó també per la benedicció d’haver-me criat en una llar cristiana, on amb amor i tendresa se m’ha anat instruint sobre els conceptes que exposa la Bíblia.

I estic perduda pel meu pecat. Algú podrà dubtar, però a sis anys –i abans també!– una nena sap perfectament que hi ha coses que estan bé, i unes altres que estan malament (insultar, mentir, estomacar la germana, sentir ràbia profunda quan les coses no surten com una vol…), i això la Bíblia ho defineix com a pecat.

I m’acaben d’explicar la solució, i em sento concernida de manera clara i directa, i em sembla que el més intel·ligent és deixar-me trobar pel Pastor. I conec el concepte, ja ho he dit abans, perquè sé que el que vull fer és convertir-me, en aquest sentit espiritual que té la paraula.

I plorant de neguit, m’acosto als meus pares, que són allà de monitors, i els dic que em vull convertir. I ells ho entenen, però per apaivagar l’emoció del moment –saben que els cors dels nens són tendres i impressionables– em proposen esperar fins la nit, fins a l’estona d’oració en família d’abans de dormir.

De moment em quedo conformada, però no per molta estona, perquè em ve a la ment que si, per alguna raó imprevista, morís abans de la nit, jo estaria encara perduda i no pas als braços del pastor.

Amb desconsol torno a buscar els meus pares i els dic que res d’esperar fins la nit, que millor ara mateix, i em diuen si em sembla bé de pujar a l’habitació per demanar-li al Senyor el perdó dels meus pecats. És clar que sí!

I pugem tots, la meva germana petita també, i ens agenollem davant d’una de les lliteres, i torno a plorar, perquè no sé com dirigir-me a Déu en un moment tant important. I el meu pare em diu que si em sembla bé que ell digui les paraules, i jo les repeteixo…

“Senyor, gràcies perquè m’estimes tant. Gràcies per enviar Jesús a morir per mi a la creu, per buscar-me. Et demano que em perdonis tots els meus pecats. Des d’avui entrego la meva vida a les teves mans. Moltes gràcies. En el nom del Senyor Jesús, amen.”

Avui, 48 anys després, només puc donar gràcies per la seva fidelitat tot aquest temps, per la miríada de benediccions que m’ha regalat, i perquè no m’ha deixat mai de la seva mà.