Entre jocs, piscina i menjars a l’aire lliure sota un cobert, cada dia hi ha qui s’encarrega de parlar-nos del Déu del cel i del que diu la seva Paraula. Jo tinc sis anys.
Aquell matí ens expliquen la paràbola de l’ovella perduda: que si un pastor que tenia cent ovelles, en veure que li manca una, deixa les noranta-nou a recer i surt a cercar la que està extraviada, i no s’atura fins que la troba. I quan la troba es posa molt content, se la carrega damunt les espatlles perquè està lesionada i, en arribar a casa, ho celebra amb els amics i veïns.
foto de analogicus by pixbay
I que aquell pastor de la història representa Jesús, que em busca perquè l’importo, que jo sóc l’ovella perduda, i que Ell no només va anar per aquest món buscant les persones, sinó que venia del cel, com a fill de Déu que és, en una humiliació infinita, per pagar el preu del meu rescat, el preu de la seva vida.
Amb sis anys d’edat jo ja sé per què estic perduda, puc entendre el sentit de les paraules, no només perquè els monitors ho expliquen amb traça a les criatures, sinó també per la benedicció d’haver-me criat en una llar cristiana, on amb amor i tendresa se m’ha anat instruint sobre els conceptes que exposa la Bíblia.
I estic perduda pel meu pecat. Algú podrà dubtar, però a sis anys –i abans també!– una nena sap perfectament que hi ha coses que estan bé, i unes altres que estan malament (insultar, mentir, estomacar la germana, sentir ràbia profunda quan les coses no surten com una vol…), i això la Bíblia ho defineix com a pecat.
I m’acaben d’explicar la solució, i em sento concernida de manera clara i directa, i em sembla que el més intel·ligent és deixar-me trobar pel Pastor. I conec el concepte, ja ho he dit abans, perquè sé que el que vull fer és convertir-me, en aquest sentit espiritual que té la paraula.
I plorant de neguit, m’acosto als meus pares, que són allà de monitors, i els dic que em vull convertir. I ells ho entenen, però per apaivagar l’emoció del moment –saben que els cors dels nens són tendres i impressionables– em proposen esperar fins la nit, fins a l’estona d’oració en família d’abans de dormir.
De moment em quedo conformada, però no per molta estona, perquè em ve a la ment que si, per alguna raó imprevista, morís abans de la nit, jo estaria encara perduda i no pas als braços del pastor.
Amb desconsol torno a buscar els meus pares i els dic que res d’esperar fins la nit, que millor ara mateix, i em diuen si em sembla bé de pujar a l’habitació per demanar-li al Senyor el perdó dels meus pecats. És clar que sí!
I pugem tots, la meva germana petita també, i ens agenollem davant d’una de les lliteres, i torno a plorar, perquè no sé com dirigir-me a Déu en un moment tant important. I el meu pare em diu que si em sembla bé que ell digui les paraules, i jo les repeteixo…
“Senyor, gràcies perquè m’estimes tant. Gràcies per enviar Jesús a morir per mi a la creu, per buscar-me. Et demano que em perdonis tots els meus pecats. Des d’avui entrego la meva vida a les teves mans. Moltes gràcies. En el nom del Senyor Jesús, amen.”
Avui, 48 anys després, només puc donar gràcies per la seva fidelitat tot aquest temps, per la miríada de benediccions que m’ha regalat, i perquè no m’ha deixat mai de la seva mà.
M'agrada S'està carregant...
És Moisès. Clama per guanyar la batalla que estan lliurant Josué i uns quants homes. Es troba a Refidim, al sudoest de la península del Sinaí. Està cansat de conduir un poble rebel que murmura i critica, i alhora lluitar contra els pobles que els volen impedir el pas, els amalequites en aquesta ocasió. I davant la fatiga, allà es troben Aaron i Hur, que li sostenen els braços.
La web de Febe 