La web de Febe

Al cim del turó hi ha un home vell. Amb els braços alçats dirigeix la seva mirada al cel. A sota, a la vall, es lliura una batalla.

És un home vell, i està cansat. No és només la fatiga de la jornada, sinó la d’una pila de dies i d’anys que han estat difícils i feixucs.

Tanca els ulls i prega per la victòria. Ja no té forces, no se li sostenen els braços en alt. Necessita reposar.

Però allà són els qui el sostindran: li posen una pedra a sota, perquè s’assegui, i li sostenen les mans ben aixecades.

És Moisès. Clama per guanyar la batalla que estan lliurant Josué i uns quants homes. Es troba a Refidim, al sudoest de la península del Sinaí. Està cansat de conduir un poble rebel que murmura i critica, i alhora lluitar contra els pobles que els volen impedir el pas, els amalequites en aquesta ocasió. I davant la fatiga, allà es troben Aaron i Hur, que li sostenen els braços.

És la Sara. I el David, i els altres. Clamen per la victòria en la batalla que s’està lliurant de nou mitjançant la ciència. Són lluny de casa. Estan cansats de la lluita durant anys contra un limfoma rebel i contumaç. Però allà estàs tu. I tu, i tu, i tu i tu. I tots vosaltres, que en oració mantindreu fermes les nostres mans fins a la posta del sol.

I després de guanyar completament la batalla i esborrar per sempre més tot rastre del limfoma, aixecarem un altar i en direm ‘el Senyor és la meva bandera’[i].

[i] Èxode 17:12,15