Són les quatre de la matinada i encara no ens hem adormit. Mentre vigilo, surto a mirar pel finestral. Ha caigut una boira esponjosa que ho desdibuixa tot. Amb prou feines els fanals de llum taronja de la llarga avinguda consegueixen fer-se presents.
Suposo que és aquesta boira la que molts cops ens acompanya tota la jornada, agrisant-ho tot, i encara que comenci a clarejar a quarts de cinc no acaba de permetre que s’aixequi el dia a cap hora.
És també boira, més espessa, més fosca, més enganxosa, la que ens envolta de fa mesos. És la d’una pena fins al moll de l’os, la d’un dol permanent pel patiment tan lacerant i que no s’acaba de la teva filla. És la impotència, és el desconsol, és aquest estrip al cor que no saps com apedaçar. És el sofriment per la incapacitat davant el dolor dels altres fills, del pare, dels cosins, dels qui l’estimen.
Els fanals de l’avinguda, però, no queden enfosquits del tot. I malgrat la boira, sí que es veu que clareja. Ja són gairebé les cinc. Aquesta atmosfera flonja es tenyeix, finalment, del blau del cobalt.
A veure si podem dormir una mica. I, qui sap: igual al matí, contra tot pronòstic, sí que fa sol.
La web de Febe 
Querida Febe. Justo hoy, antes de amanecer, sobre las 5, ya no podía dormir. Estaba orando y con mi corazón cercano al vuestro, clamaba por la vida de la Sara. Se que no tengo palabras, nadie osaría hacer un mínimo discurso. Solo oraciones, gritos silenciosos al cielo que traiga buenas nuevas y aligere vuestra pena. Seguimos con vosotros. Te abrazo
Esther