– ‘Mama, mama!’
La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al
camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja
passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu
esperit.
– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’
– ‘Mama…!’
El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla
que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova
d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar
quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi
veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,
d’embadaliment?
– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha
acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona
lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells
castanys.
– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc
ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre
torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo
seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’
El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més
ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona
escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.
– ‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’
– ‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una
resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,
mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La
seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat
molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha
dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de
gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem
-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,
que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó
estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’
El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.
– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més
d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot
el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt
del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després
d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot
callat…’
El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca
del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que
coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa
mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el
veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li
humitegen.
– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és
clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha
passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,
i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i
a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És
que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala
d’hostes.’
La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com
es diu el nen? Quin nom li han posat?’
I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.
I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a
terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.
Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és
vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa
s’ha complert…
– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i
l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus
petits braços al voltant de la mare…
Imagen creada por IA
solitud, fins i tot de malenconia i depressió. I per molts el Nadal no és res, només unes vacances de propina, amb uns compromisos socials més o menys imposats.
història, de la gran humiliació que voluntàriament i per amor a nosaltres va patir el Fill de Déu.
La web de Febe 