Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘salvació’

Marc 9:2-7

Dos minuts no fan mal a ningú

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú

Read Full Post »

Estimada Sara,

Com que no sé com arriben les notícies allà on ets tu, te’n faré cinc cèntims, per quan ho puguis llegir. Que sàpigues que estem bé, que el nostre Senyor a qui tu veus cada dia cara a cara no ens ha deixat en cap moment i ens ha sostingut, consolat i beneït.

El que aquí és el teu record omple la casa i els nostres cors com un perfum dolç i agradós: les fotos, el pensament, les flors que em vas regalar, els objectes compartits…

Hi ha dies que no em veig amb cor de parar-m´hi perquè les llàgrimes se m’escapen i el dolor m’aclapara. Però en altres ocasions constatar la teva petjada és justament el que em consola, perquè la sabem preciosa per les vides de moltes altres persones també.

Avui fa cinc anys que ens vas deixar, i també era dilluns, i estàvem tan lluny i tan sols… tots… La boira fosca que ja ens corprenia es va espessir… i només la traspassava la paraula fidel del qui en tot moment i des de l’eternitat és la llum, Jesús, el nostre Salvador.

I et diré que Ell ha abraçat ben fort el teu David, i no l’ha deixat de la ma, i li ha posat qui el cuida de prop. I per aquí s’han casat ja els teus germans petits, i se’ns han regalat un petit noiet i una preciosa nena que ens omplen d’alegries. I hi ha molts dies on llueix el sol als nostres cors, i trobem propòsit en el nostre caminar, i tenim forces per seguir endavant.

Cinc anys menys per retrobar-nos, Sara bonica. A la presència del Senyor que ens ha estimat tant! Quina meravella indescriptible! Desitjo que finalment la teva sigui una mansió amb piscina, com havies somniat. En tot cas, estic segura que serà infinitament millor i més espectacular i magnífica del que mai havies pogut imaginar!

Fins aviat, estimada filla.

La mama

Read Full Post »

– ‘Mama, mama!’

La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al

camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja

passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu

esperit.

– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’

– ‘Mama…!’

El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla

que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova

d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar

quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi

veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,

d’embadaliment?

– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha

acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona

lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells

castanys.

– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc

ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre

torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo

seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’

El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més

ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona

escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.

‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’

‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una

resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,

mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La

seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat

molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha

dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de

gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem

-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,

que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó

estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’

El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.

– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més

d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot

el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt

del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després

d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot

callat…’

El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca

del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que

coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa

mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el

veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li

humitegen.

– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és

clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha

passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,

i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i

a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És

que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala

d’hostes.’

La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com

es diu el nen? Quin nom li han posat?’

I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.

I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a

terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.

Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és

vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa

s’ha complert…

– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i

l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus

petits braços al voltant de la mare…

Imagen creada por IA

Read Full Post »

No sé com eren les coses a l’eternitat passada, ni com són ara en el cel on viu el Senyor, ni com es mesura el temps on no n’hi ha.
Tampoc sé quants universos diferents pot haver creat el Totpoderós, ni quins éssers hi deuen viure ni quina és la relació que poden tenir amb el Creador.
El cert és que hi ha moltes qüestions referides a Déu, moltíssimes, que desconec: no pot ser d’una altra manera! Com abastar l’Etern? Com comprendre l’Infinit?

Però malgrat aquesta dificultat innegable i insalvable pels meus propis mitjans, hi ha unes poques coses que sé, perquè Ell ha volgut fer-me-les arribar a través del que ha revelat a la seva Paraula, la Bíblia.
Déu va crear aquest món meravellós, i el va omplir de vida, i aquí va posar l’ésser humà. I en un primer moment tot era bellesa i plenitud i alegria.
I sé que aquest ésser humà va ser creat persona i lliure, igual que altres criatures que habiten el cel. Però va esgarrar la seva història.
Estava dissenyat per viure a prop del seu Creador, que era Sant, i Sant, i Sant, i va escollir el coneixement del mal, la qual cosa el va separar del Senyor automàticament, i instal·lava la mort a dins seu i a tota la creació al voltant.

Sé que el problema va ser el pecat. Potser no puc fer una definició teològica del que significa, però sí conec alguns trets del que implica, com l’hostilitat cap al Senyor, la corrupció del cor, la culpa. I el trencament de la comunió amb Déu, qui és la font de la vida, i el trencament de la relació amb l’altra, i el trencament del propi cor. Quina tragèdia immensa!

Se’ns ha explicat moltes vegades que el pecat és no encertar en el blanc, com si fóssim una fletxa llençada cap a una diana. Això ho entenc. Perquè ho visc.

I a la Bíblia entreveig quin era el pla original. I totes les desviacions, i pedaços, i advertiments i correccions per veure de tornar al rumb.

Com devia ser el problema del pecat davant Déu -que ens volia a prop seu des del principi-, i com devia ser el seu amor cap a nosaltres, que l’única solució trobada implicava la mort del seu Fill… i la va dur a terme!!!

De vegades estic confosa. Veig persones que pateixen. Volen seguir el Senyor… i tenen dificultats. La tasca sembla sobrehumana, els supera. Alguns em semblen fins i tot fàcils d’assenyalar. Aleshores em miro a mi mateixa. Jo conec les meves lluites, les meves febleses, les meves caigudes, la meva hipocresia. I recordo, perquè ho sé, que jo hauré de donar comptes de mi, de ningú més, respecte de la meva fidelitat i santedat.

Sé que si sóc del Senyor -perquè m’he penedit dels meus pecats i li he entregat la meva vida-, no perdré la salvació que em regala, però que és al preu de la sang del seu Fill! Perquè la paga del pecat és la mort. Ho sé.

I alguns cops tinc la temptació de voler minimitzar els meus pecats, encongint les espatlles i pensant: ‘Tampoc no és tan greu’, o ‘no afecta a ningú altre més que a mi’, o ‘què vols, sóc així’…

Però quan m’acosto a la creu i contemplo el Senyor Jesús allà penjat… em quedo sense arguments. No vull ser dels qui s’estaven allà indiferents, mentre el ‘Déu amb nosaltres’ ocupava el meu lloc. No vull ser tampoc dels qui esclafien en riallades en veure la seva aparent derrota. No vull ser dels qui, mirant-lo als ulls, li escopien a la cara.

Jo vull seguir-lo de prop. Per gratitud i per amor.

I que Ell m’ajudi, que ho ha promès.

Li pregunta Jesús per tercera vegada:
—Simó, fill de Joan, m’estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles.

(Joan:21:17)

Read Full Post »

La Pasqua jueva o festa dels pans àzims commemorava que el Senyor havia lliurat de la mort als primogènits hebreus allà a l’Egipte i també l’inici de l’èxode, i durava una setmana. Recordeu com va anar tot plegat?

Es feia de nit, però allà a la terra de Goixen hi havia activitat: quatre dies abans cada família havia escollit un xai, segons les instruccions del Senyor, sense cap tara, mascle, d’un any. I a cada casa el van sacrificar i se’n va recollir part de la sang. Les dones el preparaven per menjar-lo, juntament amb uns pans sense llevat i una salsa d’herbes amargues.

Amb la sang recollida van pintar els dos muntants i la llinda de la casa on anaven a sopar. Havien d’estar-s’hi drets, amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà, amb tot empaquetat per sortir de viatge. I havien de menjar de pressa. Perquè era la Pasqua del Senyor.

Mentre la mort s’escampava per la terra d’Egipte, la sang vessada d’un petit anyell va fer que passés de llarg per Goixen. ¿Eren millors els israelites? No. Però quedaven coberts per la sang d’un sacrifici.

Molts segles després, a la ciutat de Jerusalem, un home era sacrificat en una creu. Joan el baptista, tres anys abans, en veure’l allà a la vora del Jordà, havia dit d’ell: “Mireu l’anyell de Déu, que treu el pecat del món”. Es referia a Jesús, i eren les paraules profètiques del qui tenia com a tasca proclamar que es preparés el camí del Senyor.

La setmana santa que nosaltres celebrem es fa coincidir amb la pasqua jueva. Ells segueixen esperant el Salvador, el Messies, i continuen amb tots els ritus prescrits. Però nosaltres sabem que el Senyor es va fer home, que el Fill de Déu ja va venir i va fer allò que ningú altre podia: que la mort ‘passés de llarg’ per a nosaltres. ‘Pasqua’ vol dir això: pas, salt.

Jesús va carregar-se la mort al damunt quan va callar mentre el jutjaven, i camí a la creu, i seguia callant quan li clavaven els claus o aixecaven la fusta. Jesús va amuntegar damunt seu les nostres rebel·lions i infidelitats, els nostres pecats i la nostra culpa, el nostre dolor i el nostre càstig.

¿Som millors nosaltres que la resta dels humans? No. Però quedem coberts per la sang d’un sacrifici. Si volem, si ens hi acollim: alliberats de l’esclavitud del pecat, amb una vida nova aquí i, després, la vida eterna.

La setmana santa comença amb el diumenge de rams amb tot el poble aclamant Jesús com el fill de David, el Messies esperat, i cantant “Hosanna, beneït qui ve en el nom del Senyor”. I segueix amb tota la foscor d’aquest mateix poble cridant “Crucifica’l, crucifica’l!”. En mig, l’angoixa infinita del Getsemaní, l’hora de la veritat, de seguir o no amb el pla etern. I la traïció de l’amic, la detenció i la tortura, l’abandonament de tots, l’execució.

Però… arriba el següent diumenge, el de la resurrecció, la llum de la qual il·lumina la història amb la resplendor de una esperança viva i una fe certa. L’amor etern del Senyor brilla a la creu consentint que el Fill pagui, però l’aixeca de la mort i deixa la tomba buida com a garantia per a nosaltres.

Imagen de PublicDomainPictures en Pixabay

Read Full Post »

Mateu 12:21

Dos minuts no fan mal a ningú

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú

YouTube

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú

YouTube

Read Full Post »

Dos minuts no fan mal a ningú.

YouTube

Read Full Post »

Older Posts »