Posted in Evangeli, tagged amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, salvació on febrer 25, 2025| Leave a Comment »
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Déu amb nosaltres, E, Emmanuel, Febe Jordà, Jesús, salvació, vida on gener 8, 2025| Leave a Comment »
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, esperança, familia, fe, Febe Jordà, fills, Jesús, pares, salvació, vida on Mai 13, 2024| 2 Comments »
Estimada Sara,
Com que no sé com arriben les notícies allà on ets tu, te’n faré cinc cèntims, per quan ho puguis llegir. Que sàpigues que estem bé, que el nostre Senyor a qui tu veus cada dia cara a cara no ens ha deixat en cap moment i ens ha sostingut, consolat i beneït.
El que aquí és el teu record omple la casa i els nostres cors com un perfum dolç i agradós: les fotos, el pensament, les flors que em vas regalar, els objectes compartits…
Hi ha dies que no em veig amb cor de parar-m´hi perquè les llàgrimes se m’escapen i el dolor m’aclapara. Però en altres ocasions constatar la teva petjada és justament el que em consola, perquè la sabem preciosa per les vides de moltes altres persones també.
Avui fa cinc anys que ens vas deixar, i també era dilluns, i estàvem tan lluny i tan sols… tots… La boira fosca que ja ens corprenia es va espessir… i només la traspassava la paraula fidel del qui en tot moment i des de l’eternitat és la llum, Jesús, el nostre Salvador.
I et diré que Ell ha abraçat ben fort el teu David, i no l’ha deixat de la ma, i li ha posat qui el cuida de prop. I per aquí s’han casat ja els teus germans petits, i se’ns han regalat un petit noiet i una preciosa nena que ens omplen d’alegries. I hi ha molts dies on llueix el sol als nostres cors, i trobem propòsit en el nostre caminar, i tenim forces per seguir endavant.
Cinc anys menys per retrobar-nos, Sara bonica. A la presència del Senyor que ens ha estimat tant! Quina meravella indescriptible! Desitjo que finalment la teva sigui una mansió amb piscina, com havies somniat. En tot cas, estic segura que serà infinitament millor i més espectacular i magnífica del que mai havies pogut imaginar!
Fins aviat, estimada filla.
La mama
Posted in reflexiones, tagged amor, avies, estimada petitona, familia, netes, relacions, vida on febrer 29, 2024| 1 Comment »
Estimada petitona,
Tu no te n’adones, però estic aprofitant aquests dies que encara ets menudeta i no peses massa per agafar-te en braços i fer-te petons i abraçades. Potser ja veus que de seguida haig de deixar-te a terra o passar-te als braços d’algú altre. Però aprofitaré amb gratitud les setmanes que encara pugui alçar-te i potser, fins i tot, dormir-te en braços.
Sí, te n’has adonat, oi? Tots mengen amb forquilla i ganivet, menys tu i jo, que fem servir la cullera per gairebé tot, i tenim al plat les coses tallades amb tisores. Som del mateix equip, boniqueta!
M’encanta que em convidis a jugar amb tu… però això de seure a terra m’ho haig de rumiar una mica. Ja veus que tinc un tamboret on sec, i te n’he comprat un de més baixet a tu, així ens fem còmplices en aquesta nova manera de jugar. Què divertit, oi?
Que sàpigues que m’agrada l’aire lliure, i el sol, i el vent donant-me a la cara. Però em costa de seguir-te quan anem al parc, o a la muntanya. Sempre m’ha agradat també l’aigua, nedar a platges i piscines, i sé que aquest proper estiu tu descobriràs aquesta vida aquàtica. Jo t’acompanyaré… però si faig peu. Tinc por de que em manquin les forces i no poder cuidar-te bé.
Deus pensar que soc la persona que fa més migdiades del món. Un dia t’explicaré que no dormo, que només estiro l’esquena perquè em fa mal tota l’estona, i hi ha moments que el xarop per curar-me una mica és posar-me al llit. I si em vols acompanyar alguns minuts, sàpigues que t’explicaré contes, en sé molts, i estic segura de que t’agradaran.
Per cert, que també sé moltes cançons. Te n’ensenyaré i començarem a ballar-les plegades… i després seuré i veuré com danses i gires i voleies, i el cor se m’omplirà de la teva força i alegria. I sempre podrem cantar, m’agrada molt, a mi. I sé que a tu també.
Vull dir-te que seré aquí, si tu vols, per acompanyar-te mentre creixes i arribes a ser una persona amb les ales preparades per volar. I estaré a prop, només a la distància d’un wasap, d’una trucada. I vine quan vulguis, que soparem, o berenarem… Jo procuraré tenir menges preparades, que les cuinaré els dies que em trobi millor, i les congelaré. I parlarem, del que tu vulguis. I jo sempre t’escoltaré.
T’estima,
La iaia
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, Nadal, pastors, salvació, vida on Desembre 25, 2023| Leave a Comment »
– ‘Mama, mama!’
La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al
camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja
passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu
esperit.
– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’
– ‘Mama…!’
El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla
que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova
d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar
quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi
veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,
d’embadaliment?
– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha
acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona
lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells
castanys.
– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc
ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre
torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo
seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’
El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més
ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona
escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.
– ‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’
– ‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una
resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,
mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La
seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat
molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha
dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de
gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem
-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,
que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó
estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’
El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.
– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més
d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot
el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt
del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després
d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot
callat…’
El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca
del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que
coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa
mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el
veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li
humitegen.
– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és
clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha
passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,
i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i
a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És
que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala
d’hostes.’
La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com
es diu el nen? Quin nom li han posat?’
I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.
I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a
terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.
Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és
vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa
s’ha complert…
– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i
l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus
petits braços al voltant de la mare…
Imagen creada por IA
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Dios, família, familia, feñlicitació, felicitación, Nadal, navidad on Desembre 18, 2023| 1 Comment »
No fa pas tants anys, en arribar aquestes dates, es rebien postals de felicitació a les cases que desitjaven unes bones festes de Nadal i un pròsper Any Nou. Era una tradició bonica que, en algunes famílies, era tot un esdeveniment, ja que hi havia uns dies on tothom col·laborava en la tasca: uns escrivien el text, d’altres posaven les adreces dels destinataris, algú altre copiava a tooots els sobres el remitent (és possible que si això ho està llegint algú jovenet li sembli que ens estem referint a misteris de l’edat mitjana!), s’havien de posar els segells i, el més important, cadascú signava de pròpia ma totes les missives. Des de l’adquisició de les postals fins que, ja tancades dins el sobre, es dipositaven a les bústies de correus, tot responia a un pla coordinat per tal de portar un somriure a una altra casa, on el missatge principal era ‘ens enrecordem de tu i et desitgem el millor’.
Aquesta tradició ens servirà per recordar per un moment el seu origen: un pla elaborat en l’eternitat passada, tots i cadascun dels passos per dur-lo a terme, i el missatge transcendent que ens arriba net i clar si és que el volem escoltar: ‘Déu ha estimat tant el mon que ha donat el seu Fill únic per què tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna’.
No hi ha una postal de Nadal més bonica que saber que el nen de Betlem va concloure el pla de la nostra salvació arribant fins a la creu. Perquè, la història no va acabar allà, sinó que Jesús va ressuscitar vencedor: sobre la mort, sobre el pecat i sobre tota la dissort humana.
Ah, mira! Aquí a la bústia he trobat la postal d’enguany. Obro el sobre i llegeixo. Diu: ‘Jo soc amb tu cada dia, fins el final. Que ja saps que t’estimo!’.
Benvolguda lectora, benvolgut lector, que has ‘caigut’ en aquest blog potser per casualitat, aquesta petita reflexió és la meva felicitació de Nadal per a tu. Que Déu et beneeixi!
La postal de Navidad
No hace tanto tiempo, cuando llegaban estas fechas, se recibían en las casas postales de felicitación que deseaban unas Felices Navidades y un Próspero Año Nuevo. Era una hermosa tradición que, en algunas familias, se convertía en todo un acontecimiento ya que, durante unos días, todos colaboraban en la tarea: unos escribían el texto, otros ponían las direcciones de los destinatarios, alguien más copiaba el remitente en todos los sobres (¡es posible que, si esto lo está leyendo algún jovencito, le parezca que nos estamos refiriendo a misterios de la edad media!), también había que poner los sellos y, lo más importante, todos y cada uno firmaban de puño y letra cada misiva. Desde la adquisición de las postales hasta que, ya cerrado el sobre, se depositaban en los buzones de correos, todo respondía a un plan coordinado con la finalidad de llevar una sonrisa a otra casa, donde en mensaje principal era: ‘Nos acordamos de ti y te deseamos lo mejor’.
Esta tradición nos servirá para recordar su origen: un plan elaborado en la eternidad pasada, luego todos y cada uno de los pasos para llevarlo a cabo, y finalmente el mensaje trascendente que nos llega alto y claro si es que lo queremos escuchar: ‘Dios ha amado tanto al mundo que ha dado a su único Hijo para que todo aquel que cree en él no se pierda, sino que tenga vida eterna’.
No hay una postal más hermosa que saber que el niño de Belén llevó hasta el final el plan de nuestra salvación, llegando a la cruz. Porque la historia no concluyó allí, sino que Jesús resucitó vencedor: sobre la muerte, sobre el pecado y sobre toda la desdicha y tragedia humanas.
¡Ah, mira! Aquí en el buzón he encontrado la postal de este año. Abro el sobre y leo. Dice: ‘Yo estoy contigo todos los días, hasta el final. ¡Que ya sabes que te amo!’.
Apreciada lectora, apreciado lector, que quizá has ‘caído’ en este blog por casualidad, sepas que esta pequeña reflexión es mi felicitación de Navidad para ti. ¡Que Dios te bendiga!
Fotos de Héctor J. Rivas
Posted in reflexiones, tagged amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, La Creu, salvació, vida on Juny 27, 2023| Leave a Comment »
No sé com eren les coses a l’eternitat passada, ni com són ara en el cel on viu el Senyor, ni com es mesura el temps on no n’hi ha.
Tampoc sé quants universos diferents pot haver creat el Totpoderós, ni quins éssers hi deuen viure ni quina és la relació que poden tenir amb el Creador.
El cert és que hi ha moltes qüestions referides a Déu, moltíssimes, que desconec: no pot ser d’una altra manera! Com abastar l’Etern? Com comprendre l’Infinit?
Però malgrat aquesta dificultat innegable i insalvable pels meus propis mitjans, hi ha unes poques coses que sé, perquè Ell ha volgut fer-me-les arribar a través del que ha revelat a la seva Paraula, la Bíblia.
Déu va crear aquest món meravellós, i el va omplir de vida, i aquí va posar l’ésser humà. I en un primer moment tot era bellesa i plenitud i alegria.
I sé que aquest ésser humà va ser creat persona i lliure, igual que altres criatures que habiten el cel. Però va esgarrar la seva història.
Estava dissenyat per viure a prop del seu Creador, que era Sant, i Sant, i Sant, i va escollir el coneixement del mal, la qual cosa el va separar del Senyor automàticament, i instal·lava la mort a dins seu i a tota la creació al voltant.
Sé que el problema va ser el pecat. Potser no puc fer una definició teològica del que significa, però sí conec alguns trets del que implica, com l’hostilitat cap al Senyor, la corrupció del cor, la culpa. I el trencament de la comunió amb Déu, qui és la font de la vida, i el trencament de la relació amb l’altra, i el trencament del propi cor. Quina tragèdia immensa!
Se’ns ha explicat moltes vegades que el pecat és no encertar en el blanc, com si fóssim una fletxa llençada cap a una diana. Això ho entenc. Perquè ho visc.
I a la Bíblia entreveig quin era el pla original. I totes les desviacions, i pedaços, i advertiments i correccions per veure de tornar al rumb.
Com devia ser el problema del pecat davant Déu -que ens volia a prop seu des del principi-, i com devia ser el seu amor cap a nosaltres, que l’única solució trobada implicava la mort del seu Fill… i la va dur a terme!!!
De vegades estic confosa. Veig persones que pateixen. Volen seguir el Senyor… i tenen dificultats. La tasca sembla sobrehumana, els supera. Alguns em semblen fins i tot fàcils d’assenyalar. Aleshores em miro a mi mateixa. Jo conec les meves lluites, les meves febleses, les meves caigudes, la meva hipocresia. I recordo, perquè ho sé, que jo hauré de donar comptes de mi, de ningú més, respecte de la meva fidelitat i santedat.
Sé que si sóc del Senyor -perquè m’he penedit dels meus pecats i li he entregat la meva vida-, no perdré la salvació que em regala, però que és al preu de la sang del seu Fill! Perquè la paga del pecat és la mort. Ho sé.
I alguns cops tinc la temptació de voler minimitzar els meus pecats, encongint les espatlles i pensant: ‘Tampoc no és tan greu’, o ‘no afecta a ningú altre més que a mi’, o ‘què vols, sóc així’…
Però quan m’acosto a la creu i contemplo el Senyor Jesús allà penjat… em quedo sense arguments. No vull ser dels qui s’estaven allà indiferents, mentre el ‘Déu amb nosaltres’ ocupava el meu lloc. No vull ser tampoc dels qui esclafien en riallades en veure la seva aparent derrota. No vull ser dels qui, mirant-lo als ulls, li escopien a la cara.
Jo vull seguir-lo de prop. Per gratitud i per amor.
I que Ell m’ajudi, que ho ha promès.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
—Simó, fill de Joan, m’estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles.
(Joan:21:17)
Posted in reflexiones, tagged amor, Anyell, Biblia, creu, Déu, Febe Jordà, Jesús, Messies, Pasqua, sacrifici, salvació, Setmana Santa on Abril 11, 2023| Leave a Comment »
La Pasqua jueva o festa dels pans àzims commemorava que el Senyor havia lliurat de la mort als primogènits hebreus allà a l’Egipte i també l’inici de l’èxode, i durava una setmana. Recordeu com va anar tot plegat?
Es feia de nit, però allà a la terra de Goixen hi havia activitat: quatre dies abans cada família havia escollit un xai, segons les instruccions del Senyor, sense cap tara, mascle, d’un any. I a cada casa el van sacrificar i se’n va recollir part de la sang. Les dones el preparaven per menjar-lo, juntament amb uns pans sense llevat i una salsa d’herbes amargues.
Amb la sang recollida van pintar els dos muntants i la llinda de la casa on anaven a sopar. Havien d’estar-s’hi drets, amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà, amb tot empaquetat per sortir de viatge. I havien de menjar de pressa. Perquè era la Pasqua del Senyor.
Mentre la mort s’escampava per la terra d’Egipte, la sang vessada d’un petit anyell va fer que passés de llarg per Goixen. ¿Eren millors els israelites? No. Però quedaven coberts per la sang d’un sacrifici.
Molts segles després, a la ciutat de Jerusalem, un home era sacrificat en una creu. Joan el baptista, tres anys abans, en veure’l allà a la vora del Jordà, havia dit d’ell: “Mireu l’anyell de Déu, que treu el pecat del món”. Es referia a Jesús, i eren les paraules profètiques del qui tenia com a tasca proclamar que es preparés el camí del Senyor.
La setmana santa que nosaltres celebrem es fa coincidir amb la pasqua jueva. Ells segueixen esperant el Salvador, el Messies, i continuen amb tots els ritus prescrits. Però nosaltres sabem que el Senyor es va fer home, que el Fill de Déu ja va venir i va fer allò que ningú altre podia: que la mort ‘passés de llarg’ per a nosaltres. ‘Pasqua’ vol dir això: pas, salt.
Jesús va carregar-se la mort al damunt quan va callar mentre el jutjaven, i camí a la creu, i seguia callant quan li clavaven els claus o aixecaven la fusta. Jesús va amuntegar damunt seu les nostres rebel·lions i infidelitats, els nostres pecats i la nostra culpa, el nostre dolor i el nostre càstig.
¿Som millors nosaltres que la resta dels humans? No. Però quedem coberts per la sang d’un sacrifici. Si volem, si ens hi acollim: alliberats de l’esclavitud del pecat, amb una vida nova aquí i, després, la vida eterna.
La setmana santa comença amb el diumenge de rams amb tot el poble aclamant Jesús com el fill de David, el Messies esperat, i cantant “Hosanna, beneït qui ve en el nom del Senyor”. I segueix amb tota la foscor d’aquest mateix poble cridant “Crucifica’l, crucifica’l!”. En mig, l’angoixa infinita del Getsemaní, l’hora de la veritat, de seguir o no amb el pla etern. I la traïció de l’amic, la detenció i la tortura, l’abandonament de tots, l’execució.
Però… arriba el següent diumenge, el de la resurrecció, la llum de la qual il·lumina la història amb la resplendor de una esperança viva i una fe certa. L’amor etern del Senyor brilla a la creu consentint que el Fill pagui, però l’aixeca de la mort i deixa la tomba buida com a garantia per a nosaltres.
Imagen de PublicDomainPictures en Pixabay
Posted in Evangeli, fe, reflexiones, tagged aceptació, amor, Evangeli, exclusió, igualtat, Jesús, supèrbia on Juliol 2, 2021| Leave a Comment »
Any 29 d.C.
Recordeu aquell escàndol al sopar a casa de Simó el fariseu? Jo no me’l puc treure del cap. Encara no me’n sé avenir, quina vergonya vam passar tots plegats!
Clar que, també, no sé en què pensava l’amfitrió… Sembla que aquest Jesús és una persona conflictiva des que se’l coneix.
Aquell vespre va ser ben sonat! Va entrar una dona a l’estança! I amb aquella reputació! I aquest, que es vol fer passar per profeta, va deixar que la dona li toqués els peus! Un disbarat!
Nosaltres no sabíem on mirar ni què fer. El silenci que es va produir es palpava. Intuíem que la dona plorava, al començament sentíem uns sanglots esmorteïts. Però al cap d’una estona era un plor tranquil, seré, i veiem que, amb els cabells, eixugava les llàgrimes que li deixava caure al damunt…
Ah! I va malbaratar un perfum caríssim que duia en una ampolleta d’alabastre! Es podia haver venut i donat els guanys als pobres. Se n’hagués tret millor profit que ungint els peus de Jesús!
I sabeu qui va ser el primer en dir alguna cosa? Ell mateix, dirigint-se a Simó. “Un prestador tenia dos deutors – li va dir –. L’un li devia cinc-cents denaris, i l’altre cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?”.
I mentre Simó encara li contestava, Jesús es va girar cap a la dona… i li va parlar!
Any 2021 d.C.
Sí, ja et dic. Ara que està permès més aforament, ells han tornat a obrir l’església. I vam voler anar per veure què hi ha del cert de tot el que ens arriba. I què vols que et digui.
Primer de tot, allò no sembla ben bé una església… Més aviat és un lloc… És igual, no és el que més destaca, de totes maneres.
Hi havia una gent amb unes pintes… De cabells amb rastes, una bona colla. I de tatuatges d’aquells que no es poden amagar ni amb roba d’hivern, un munt també. I persones que no podies dir si eren dones o homes… O d’altres que veies el que eren, però tan afectats… I molt jovent que no voldries pas que s’ajuntés amb el teu. I gent de la que viu al carrer i fa una pudor… A veure, que de gent normal com nosaltres n’hi havia ben poca.
Ah! I durant la reunió se’ls van colar un parell de carteristes! I en lloc de fer-los fora ens van avisar a nosaltres de que anéssim amb compte amb les nostres pertinences! La persona que teníem a la filera del davant es va tombar i ens va dir que era per si mentre intentaven robar escoltaven l’evangeli…
Què vols que et digui. Tot molt pintoresc… i inquietant.
Aquí sí que podem estar tranquil·les. Tot de gent com cal, sense que ningú pertorbi la calma, persones conegudes de sempre. Ui! Que sembla que ja comença. Després t’explico més…
“Bon dia, benvingudes totes i tots a la casa del Senyor! Anem a tenir una lectura de l’evangeli de Mateu. Diu així: ‘En aquell temps Jesús va dir: – T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho… Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc humil de cor, i la vostra ànima trobarà el repòs…”
Imatge d’Annie Spratt a Pixabay
Posted in audios, Evangeli, fe, Ivoox, reflexiones, YouTube, tagged amor, creu, Evangeli, misericordia, sacrifici, salvació on Març 9, 2021| Leave a Comment »
La web de Febe 