Dos minuts no fan mal a ningú
Dos minuts no fan mal a ningú
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Déu amb nosaltres, E, Emmanuel, Febe Jordà, Jesús, salvació, vida | Leave a Comment »
Un cop més parlem de l’esport a l’educació dels nostes fills, amb Roger Múñoz
https://www.ivoox.com/player_ej_68749229_6_1.html?c1=5f410a
Arxivat a reflexiones | Leave a Comment »
Estimada Sara,
Com que no sé com arriben les notícies allà on ets tu, te’n faré cinc cèntims, per quan ho puguis llegir. Que sàpigues que estem bé, que el nostre Senyor a qui tu veus cada dia cara a cara no ens ha deixat en cap moment i ens ha sostingut, consolat i beneït.
El que aquí és el teu record omple la casa i els nostres cors com un perfum dolç i agradós: les fotos, el pensament, les flors que em vas regalar, els objectes compartits…
Hi ha dies que no em veig amb cor de parar-m´hi perquè les llàgrimes se m’escapen i el dolor m’aclapara. Però en altres ocasions constatar la teva petjada és justament el que em consola, perquè la sabem preciosa per les vides de moltes altres persones també.
Avui fa cinc anys que ens vas deixar, i també era dilluns, i estàvem tan lluny i tan sols… tots… La boira fosca que ja ens corprenia es va espessir… i només la traspassava la paraula fidel del qui en tot moment i des de l’eternitat és la llum, Jesús, el nostre Salvador.
I et diré que Ell ha abraçat ben fort el teu David, i no l’ha deixat de la ma, i li ha posat qui el cuida de prop. I per aquí s’han casat ja els teus germans petits, i se’ns han regalat un petit noiet i una preciosa nena que ens omplen d’alegries. I hi ha molts dies on llueix el sol als nostres cors, i trobem propòsit en el nostre caminar, i tenim forces per seguir endavant.
Cinc anys menys per retrobar-nos, Sara bonica. A la presència del Senyor que ens ha estimat tant! Quina meravella indescriptible! Desitjo que finalment la teva sigui una mansió amb piscina, com havies somniat. En tot cas, estic segura que serà infinitament millor i més espectacular i magnífica del que mai havies pogut imaginar!
Fins aviat, estimada filla.
La mama
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, esperança, familia, fe, Febe Jordà, fills, Jesús, pares, salvació, vida | 2 Comments »
Estimada petitona,
Tu no te n’adones, però estic aprofitant aquests dies que encara ets menudeta i no peses massa per agafar-te en braços i fer-te petons i abraçades. Potser ja veus que de seguida haig de deixar-te a terra o passar-te als braços d’algú altre. Però aprofitaré amb gratitud les setmanes que encara pugui alçar-te i potser, fins i tot, dormir-te en braços.
Sí, te n’has adonat, oi? Tots mengen amb forquilla i ganivet, menys tu i jo, que fem servir la cullera per gairebé tot, i tenim al plat les coses tallades amb tisores. Som del mateix equip, boniqueta!
M’encanta que em convidis a jugar amb tu… però això de seure a terra m’ho haig de rumiar una mica. Ja veus que tinc un tamboret on sec, i te n’he comprat un de més baixet a tu, així ens fem còmplices en aquesta nova manera de jugar. Què divertit, oi?
Que sàpigues que m’agrada l’aire lliure, i el sol, i el vent donant-me a la cara. Però em costa de seguir-te quan anem al parc, o a la muntanya. Sempre m’ha agradat també l’aigua, nedar a platges i piscines, i sé que aquest proper estiu tu descobriràs aquesta vida aquàtica. Jo t’acompanyaré… però si faig peu. Tinc por de que em manquin les forces i no poder cuidar-te bé.
Deus pensar que soc la persona que fa més migdiades del món. Un dia t’explicaré que no dormo, que només estiro l’esquena perquè em fa mal tota l’estona, i hi ha moments que el xarop per curar-me una mica és posar-me al llit. I si em vols acompanyar alguns minuts, sàpigues que t’explicaré contes, en sé molts, i estic segura de que t’agradaran.
Per cert, que també sé moltes cançons. Te n’ensenyaré i començarem a ballar-les plegades… i després seuré i veuré com danses i gires i voleies, i el cor se m’omplirà de la teva força i alegria. I sempre podrem cantar, m’agrada molt, a mi. I sé que a tu també.
Vull dir-te que seré aquí, si tu vols, per acompanyar-te mentre creixes i arribes a ser una persona amb les ales preparades per volar. I estaré a prop, només a la distància d’un wasap, d’una trucada. I vine quan vulguis, que soparem, o berenarem… Jo procuraré tenir menges preparades, que les cuinaré els dies que em trobi millor, i les congelaré. I parlarem, del que tu vulguis. I jo sempre t’escoltaré.
T’estima,
La iaia
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, avies, estimada petitona, familia, netes, relacions, vida | 1 Comment »
– ‘Mama, mama!’
La mare s’esvera. El seu petit fill no hauria de ser a casa, sinó al
camp, amb el seu pare i els altres pastors. Ha d’aprendre l’ofici, i ja
passa les nits al ras, a les rodalies de Betlem, forjant també el seu
esperit.
– ‘Digue’m, vailet! Què fas aquí? Què passa?’
– ‘Mama…!’
El noiet s’asseu al tamboret, repenjant l’esquena a la paret, i sembla
que li costa de parlar. Encara és fosca nit, i la mare prova
d’encendre un llum per veure el rostre del seu fill. Mira d’endevinar
quina és la incidència que l’ha dut a casa, però l’expressió que hi
veu no és pas de por ni de dolor. ¿Potser és d’alegria,
d’embadaliment?
– ‘Digues, fill. Què ha passat, per què has vingut?’. La mare s’ha
acostat al nen i, ajupida, gairebé asseguda a terra, li acarona
lleugerament el cap, fent el gest de pentinar el seus cabells
castanys.
– ‘Mama… mama… Érem allà, amb les ovelles ja recollides, el foc
ben encès per passar la nit. Alguns ja feien per dormir, era el nostre
torn de guàrdia. El pare, l’oncle i l’Anan xerraven en veu baixa. Jo
seia al costat del pare. I, mama, de cop i volta…’
El noi s’atura, els ulls se li il·luminen i somriu amb el somriure més
ampli, més intens i feliç que la mare li ha vist mai. Mentre la dona
escolta, veu que ja comença a apuntar l’alba.
– ‘Fill meu, segueix! Què ha passat?’
– ‘Mama… De cop i volta una claror més gran que la del sol, una
resplendor aclaparadora, ha irromput allà on érem, i un àngel -sí,
mama, un àngel!- s’ha presentat davant nostre i ens ha parlat. La
seva veu, el seu rostre… En fi, que d’entrada ens hem espantat
molt, però molt, mama, hem quedat espaordits. I aleshores ens ha
dit que no tinguéssim por. Que venia a portar-nos una notícia de
gran goig, per nosaltres i per tot el poble. Mama! Que aquí a Betlem
-l’àngel ha dit ‘a la ciutat de David’- ens ha nascut avui un Salvador,
que és el Crist, el Senyor! Això ha dit! I ens ha indicat que el nadó
estava en bolquers, posat a una menjadora… I aleshores…’
El nen torna a emmudir, i parpelleja repetidament, i continua.
– ‘Mama, aleshores… aleshores més de cent àngels… no, més
d’un miler… potser més encara, n’eren moltíssims, mama! Vèiem tot
el firmament ple d’àngels! I cantaven tot dient: ‘Glòria a Déu a dalt
del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima’… Després
d’una estona se n’han anat cap al cel, i ha quedat tot fosc, tot
callat…’
El noi s’atura. I la mare fa per assimilar el que ha escoltat de la boca
del seu fill. I mentre dura el silenci, a ella se li fa present tot el que
coneix des de petita, l’esperança del seu poble, la promesa
mil·lenària, el Déu que no oblida i que escolta el clam dels qui el
veneren… Potser és això? Potser sí que ho és… I els ulls se li
humitegen.
– ‘Mama. Quan han marxat els àngels -allà ningú dormia ja, és
clar-, l’oncle ha dit: ‘Arribem-nos a Betlem a veure això que ha
passat i que el Senyor ens ha fet conèixer’. I hi hem anat de pressa,
i hem trobat a una dona jove, es diu Maria, i a Josep, el seu espòs, i
a l’infantó. Ajagut a la menjadora, tal com ens havia dit l’àngel… És
que s’estan a l’establia, es veu que no van trobar lloc a la sala
d’hostes.’
La mare, després d’uns moments més de silenci, demana: – ‘I com
es diu el nen? Quin nom li han posat?’
I el fill respon: – ‘Jesús. Es diu Jesús’.
I a la dona comencen a caure-li les llàgrimes, i ja asseguda del tot a
terra es tapa la cara amb les mans, i plora, plora a sanglotades.
Perquè està commoguda, perquè la seva fe i la dels seus no és
vana i el seu Déu està a prop del seu poble… Perquè la promesa
s’ha complert…
– ‘Mama, mama! Què passa? Per què plores?’ I el fill s’hi aboca i
l’abraça ben fort, perquè no sap què dir. I encara prem més els seus
petits braços al voltant de la mare…
Imagen creada por IA
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, Nadal, pastors, salvació, vida | Leave a Comment »
No fa pas tants anys, en arribar aquestes dates, es rebien postals de felicitació a les cases que desitjaven unes bones festes de Nadal i un pròsper Any Nou. Era una tradició bonica que, en algunes famílies, era tot un esdeveniment, ja que hi havia uns dies on tothom col·laborava en la tasca: uns escrivien el text, d’altres posaven les adreces dels destinataris, algú altre copiava a tooots els sobres el remitent (és possible que si això ho està llegint algú jovenet li sembli que ens estem referint a misteris de l’edat mitjana!), s’havien de posar els segells i, el més important, cadascú signava de pròpia ma totes les missives. Des de l’adquisició de les postals fins que, ja tancades dins el sobre, es dipositaven a les bústies de correus, tot responia a un pla coordinat per tal de portar un somriure a una altra casa, on el missatge principal era ‘ens enrecordem de tu i et desitgem el millor’.
Aquesta tradició ens servirà per recordar per un moment el seu origen: un pla elaborat en l’eternitat passada, tots i cadascun dels passos per dur-lo a terme, i el missatge transcendent que ens arriba net i clar si és que el volem escoltar: ‘Déu ha estimat tant el mon que ha donat el seu Fill únic per què tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna’.
No hi ha una postal de Nadal més bonica que saber que el nen de Betlem va concloure el pla de la nostra salvació arribant fins a la creu. Perquè, la història no va acabar allà, sinó que Jesús va ressuscitar vencedor: sobre la mort, sobre el pecat i sobre tota la dissort humana.
Ah, mira! Aquí a la bústia he trobat la postal d’enguany. Obro el sobre i llegeixo. Diu: ‘Jo soc amb tu cada dia, fins el final. Que ja saps que t’estimo!’.
Benvolguda lectora, benvolgut lector, que has ‘caigut’ en aquest blog potser per casualitat, aquesta petita reflexió és la meva felicitació de Nadal per a tu. Que Déu et beneeixi!
La postal de Navidad
No hace tanto tiempo, cuando llegaban estas fechas, se recibían en las casas postales de felicitación que deseaban unas Felices Navidades y un Próspero Año Nuevo. Era una hermosa tradición que, en algunas familias, se convertía en todo un acontecimiento ya que, durante unos días, todos colaboraban en la tarea: unos escribían el texto, otros ponían las direcciones de los destinatarios, alguien más copiaba el remitente en todos los sobres (¡es posible que, si esto lo está leyendo algún jovencito, le parezca que nos estamos refiriendo a misterios de la edad media!), también había que poner los sellos y, lo más importante, todos y cada uno firmaban de puño y letra cada misiva. Desde la adquisición de las postales hasta que, ya cerrado el sobre, se depositaban en los buzones de correos, todo respondía a un plan coordinado con la finalidad de llevar una sonrisa a otra casa, donde en mensaje principal era: ‘Nos acordamos de ti y te deseamos lo mejor’.
Esta tradición nos servirá para recordar su origen: un plan elaborado en la eternidad pasada, luego todos y cada uno de los pasos para llevarlo a cabo, y finalmente el mensaje trascendente que nos llega alto y claro si es que lo queremos escuchar: ‘Dios ha amado tanto al mundo que ha dado a su único Hijo para que todo aquel que cree en él no se pierda, sino que tenga vida eterna’.
No hay una postal más hermosa que saber que el niño de Belén llevó hasta el final el plan de nuestra salvación, llegando a la cruz. Porque la historia no concluyó allí, sino que Jesús resucitó vencedor: sobre la muerte, sobre el pecado y sobre toda la desdicha y tragedia humanas.
¡Ah, mira! Aquí en el buzón he encontrado la postal de este año. Abro el sobre y leo. Dice: ‘Yo estoy contigo todos los días, hasta el final. ¡Que ya sabes que te amo!’.
Apreciada lectora, apreciado lector, que quizá has ‘caído’ en este blog por casualidad, sepas que esta pequeña reflexión es mi felicitación de Navidad para ti. ¡Que Dios te bendiga!
Fotos de Héctor J. Rivas
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Dios, família, familia, feñlicitació, felicitación, Nadal, navidad | 1 Comment »
¡Cuántos estudios sobre el patriarca Job y su sufrimiento! ¡Cuánta hermenéutica aplicada para descifrar y comprender el sentido del libro bíblico que lleva su nombre! El problema del dolor humano. La teología del sufrimiento.
La esfera espiritual, donde se producen acontecimientos que no vemos, pero que afectan a nuestras vidas terrenas. Los amigos de Job, tan sabios y tan poco lúcidos sobre cuál era posiblemente la necesidad real en ese momento. Y la mujer de Job.
La mujer de Job. Ese personaje necio de la historia, como remate final a todas las desdichas que padecía el pobre hombre.
Hasta donde a mí me alcanza, la señora de Job había perdido también toda su hacienda, su marido había enfermado de una dolencia incurable y había perdido a sus hijos.
Y el punto, para mí, muy probablemente es éste: todas sus hijas e hijos habían muerto de una manera trágica, y ella tenía el corazón sangrando. Porque que los hijos mueran antes que su madre es, de todas todas, antinatural.
Es posible que no todos los hijos de Job los hubiera dado a luz ella
-si consideramos las costumbres de la época- pero, sea como sea, a ella se le habían muerto todos. Los había llevado en su vientre y habían sido su alegría, su preocupación, su vida. Y ahora ya no los podía besar ni abrazar, no podía conversar con ellos, ni sonreírles, ni aconsejarles. Nada. ¡¡Nada!! Nada… El vacío en su corazón era tan inmenso que el dolor tenía un espacio casi infinito para ocupar.
¿No se aprecia, en las palabras de la mujer, su propio sufrimiento? (Selah) ¿No es de recibo, acaso, que ella se exprese? Job, sí puede. El salmista, sí. Elías, sí, también. Jonás, también.
¿Nadie se da cuenta de que ella necesita un sparring? ¿Nadie? (Selah) Y acude a su marido.
“¿Aún permaneces en tu integridad? Maldice a Dios, y muérete.”
Y lo que yo veo son dos maneras distintas de afrontar la pérdida. “¡¡¿Sigues ahí, tan calmado, tan sereno?!! ¡¿Qué te pasa, esposo mío, que no reaccionas?! ¿Eso es lo que nos hace Dios? Maldícelo, y muere, muere ya…”.
La mujer de Job no maldice a Dios: se encara con su marido, quiere que le hable, que le dé alguna explicación coherente a toda la desgracia que les ha sobrevenido. Necesita el consuelo de los momentos en que las palabras son inútiles. Y el oído amante que sabe escuchar cuando los pensamientos son enemigos entre sí, y descarnados y violentos. (Selah)
Y la respuesta de Job es enfocando la cuestión: “Hablas sin sentido, como si no conocieras. De Dios recibimos las bendiciones, pero también las pruebas”. Y gracias a Dios porque Job pudo responder bien a su mujer, y quizá apuntalarla en ese momento de caída libre por la aflicción extrema.
Yo soy la mujer de Job, cansada de esa mirada heteropatriarcal soberbia e indiferente. ¡Tanto que leen entre líneas los estudiosos de la Palabra, y aún no he oído en mis círculos esta mirada de empatía con la mujer de Job! Que habrá quien la ha compartido, pero no me ha llegado. Y el colmo fue oír este mismo comentario expeditivo y displicente de parte de una maestra bíblica, muy erudita ella: la mujer de Job, una necia. (Selah)
Museo Reina Sofía
La mujer de Job, una madre rota. La mujer de Job, una esposa sufriente por la terrible enfermedad de su marido. La mujer de Job… una mujer, un ser humano.
Voy a seguir con mis selahs… que son para mí, sí, para pararme y respirar hondo contando hasta diez…
Arxivat a reflexiones | 1 Comment »
No sé com eren les coses a l’eternitat passada, ni com són ara en el cel on viu el Senyor, ni com es mesura el temps on no n’hi ha.
Tampoc sé quants universos diferents pot haver creat el Totpoderós, ni quins éssers hi deuen viure ni quina és la relació que poden tenir amb el Creador.
El cert és que hi ha moltes qüestions referides a Déu, moltíssimes, que desconec: no pot ser d’una altra manera! Com abastar l’Etern? Com comprendre l’Infinit?
Però malgrat aquesta dificultat innegable i insalvable pels meus propis mitjans, hi ha unes poques coses que sé, perquè Ell ha volgut fer-me-les arribar a través del que ha revelat a la seva Paraula, la Bíblia.
Déu va crear aquest món meravellós, i el va omplir de vida, i aquí va posar l’ésser humà. I en un primer moment tot era bellesa i plenitud i alegria.
I sé que aquest ésser humà va ser creat persona i lliure, igual que altres criatures que habiten el cel. Però va esgarrar la seva història.
Estava dissenyat per viure a prop del seu Creador, que era Sant, i Sant, i Sant, i va escollir el coneixement del mal, la qual cosa el va separar del Senyor automàticament, i instal·lava la mort a dins seu i a tota la creació al voltant.
Sé que el problema va ser el pecat. Potser no puc fer una definició teològica del que significa, però sí conec alguns trets del que implica, com l’hostilitat cap al Senyor, la corrupció del cor, la culpa. I el trencament de la comunió amb Déu, qui és la font de la vida, i el trencament de la relació amb l’altra, i el trencament del propi cor. Quina tragèdia immensa!
Se’ns ha explicat moltes vegades que el pecat és no encertar en el blanc, com si fóssim una fletxa llençada cap a una diana. Això ho entenc. Perquè ho visc.
I a la Bíblia entreveig quin era el pla original. I totes les desviacions, i pedaços, i advertiments i correccions per veure de tornar al rumb.
Com devia ser el problema del pecat davant Déu -que ens volia a prop seu des del principi-, i com devia ser el seu amor cap a nosaltres, que l’única solució trobada implicava la mort del seu Fill… i la va dur a terme!!!
De vegades estic confosa. Veig persones que pateixen. Volen seguir el Senyor… i tenen dificultats. La tasca sembla sobrehumana, els supera. Alguns em semblen fins i tot fàcils d’assenyalar. Aleshores em miro a mi mateixa. Jo conec les meves lluites, les meves febleses, les meves caigudes, la meva hipocresia. I recordo, perquè ho sé, que jo hauré de donar comptes de mi, de ningú més, respecte de la meva fidelitat i santedat.
Sé que si sóc del Senyor -perquè m’he penedit dels meus pecats i li he entregat la meva vida-, no perdré la salvació que em regala, però que és al preu de la sang del seu Fill! Perquè la paga del pecat és la mort. Ho sé.
I alguns cops tinc la temptació de voler minimitzar els meus pecats, encongint les espatlles i pensant: ‘Tampoc no és tan greu’, o ‘no afecta a ningú altre més que a mi’, o ‘què vols, sóc així’…
Però quan m’acosto a la creu i contemplo el Senyor Jesús allà penjat… em quedo sense arguments. No vull ser dels qui s’estaven allà indiferents, mentre el ‘Déu amb nosaltres’ ocupava el meu lloc. No vull ser tampoc dels qui esclafien en riallades en veure la seva aparent derrota. No vull ser dels qui, mirant-lo als ulls, li escopien a la cara.
Jo vull seguir-lo de prop. Per gratitud i per amor.
I que Ell m’ajudi, que ho ha promès.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
—Simó, fill de Joan, m’estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:
—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.
Li diu Jesús:
—Pastura les meves ovelles.
(Joan:21:17)
Arxivat a reflexiones | Etiquetat amor, Déu, Febe Jordà, Jesús, La Creu, salvació, vida | Leave a Comment »
La web de Febe 