La web de Febe

Tinc la sospita que quan nosaltres marxem a treballar, el barri es transforma.

Ho dic perquè, quan algun cop hi he estat fora d’hores, no trobo la mateixa gent al carrer, ni és la mateixa llum la que reflecteixen els arbres, les voreres, els edificis, ni s’escolta la mateixa remor.

Crec que el senyal és quan els últims avis deixen els néts a l’escola…

Les cafeteries s’omplen dels habituals, a qui les cambreres atenen per nom i pregunten, per la coneixença, coses quotidianes de salut, de compres, de família, de gestions petites i grans.

La gent que treu el gos ho fa d’una altra manera, amb vocació de passeig llarg, d’estona per jugar, de prendre el sol mentrestant.

Veig senyores grans amb aquells carros de compra que els fan de caminadors anant a les botigues de barri, les poques que encara no han tancat per sempre: la merceria, el rápido pel calçat, la ferreteria, el forn de tota la vida. Són aquestes botigues on hi ha cadires per seure mentre esperes el torn i pots parar-te a parlar amb la veïna, i molt probablement sabràs què pensa fer de dinar.

Tornen amb els carros sense omplir gaire, perquè són pocs… o ningú més a la casa, i perquè volen sortir cada dia al carrer. La perruqueria, potser setmanal, és un altre dels rituals que endevino.

Pels matins, als bancs de la rambla, més aviat seuen els homes. N’hi ha dels que arreglen el país i el futbol, i d’altres que callen, que només hi són, sense poder escollir la companyia, sense triar el lloc, amb tots els anys al damunt sense esperar ja gaire res, només no haver d’anar a l’hospital i que no els portin a una residència.

Sempre em sorprèn veure com carreguen el cotxe per anar d’excursió les persones amb places d’aparcament reservades per a minusvàlids: bosses amb entrepans, canyes de pescar, neveres, calçots, escopetes, bicicletes… Podria dir que segurament sento enveja parcial, no per la discapacitat, és clar…

Trobo també, en poques ocasions, mares afortunades i pares amb els seus nadons, i algun personatge disfressat d’esportista que sembla que en breu començarà l’entrenament.

A qui no he trobat mai, però mai, és als podadors de l’ajuntament que s’anuncia que han d’arreglar l’arbrat perquè no ens trenqui els vidres de les finestres. Alguns dies veiem màquines que suposem que són d’ells, però si cada any les branques són més i més llargues, potser no han tallat prou. No tenen compassió de que escombren i ens arrabassen les nostres flors i cultius que prou que ens costa de fer-los prosperar aquí a la ciutat!

Read Full Post »