La web de Febe

Aquest passat dilluns 20 de juliol es va produir majoritàriament el relleu dels equips dels programes que ens acompanyen tot el curs pels que venen a cobrir aquestes setmanes d’estiu.

Les propostes substitutòries són prou atractives, algunes d’elles més festives i lleugeres, que també s’agraeix. Però a mi sempre em queda una difusa sensació d’orfandat.

Si jo desconnectés de la meva vida quotidiana tot el temps que els sons que ens resulten familiars ens deixen, potser no estaria parlant ara, però mai no és així: ens abandonen molt més temps del que jo em puc permetre!

Les veus, l’entonació característica de cadascuna, la manera de fer i de relacionar-se, la personalitat que intuïm al darrere, l’estat d’ànim que alguns cops es deixa entreveure… Les reaccions davant els temes o les notícies, la línia editorial, les seccions, la traça i professionalitat en conduir el programa, les bromes i els riures còmplices a la taula… La impertorbabilitat amb la que em deixen intervenir de viva veu, anticipant-me alguns cops, o contradient algunes de les afirmacions, escridassant fins i tot el que s’està plantejant en un moment determinat…

No sóc molt d’emissores de música sinó més aviat d’equips de persones que entre totes presenten amb cordialitat el que es proposen. I si ho fan prou bé i amablement, em poden tenir fins i tot els programes d’esports, encara que confesso que no m’interessen gens ni mica.

Quan arriba l’estiu i em deixen, i no tinc la seva companyia a les hores i els llocs habituals, em sento una mica desubicada, els trobo a faltar i desitjo que no triguin a tornar.

Perquè tots aquests dies que no hi són, ja ho he dit abans, jo em sento una mica òrfena de ràdio.

Read Full Post »