La Pasqua jueva o festa dels pans àzims commemorava que el Senyor havia lliurat de la mort als primogènits hebreus allà a l’Egipte i també l’inici de l’èxode, i durava una setmana. Recordeu com va anar tot plegat?
Es feia de nit, però allà a la terra de Goixen hi havia activitat: quatre dies abans cada família havia escollit un xai, segons les instruccions del Senyor, sense cap tara, mascle, d’un any. I a cada casa el van sacrificar i se’n va recollir part de la sang. Les dones el preparaven per menjar-lo, juntament amb uns pans sense llevat i una salsa d’herbes amargues.
Amb la sang recollida van pintar els dos muntants i la llinda de la casa on anaven a sopar. Havien d’estar-s’hi drets, amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà, amb tot empaquetat per sortir de viatge. I havien de menjar de pressa. Perquè era la Pasqua del Senyor.
Mentre la mort s’escampava per la terra d’Egipte, la sang vessada d’un petit anyell va fer que passés de llarg per Goixen. ¿Eren millors els israelites? No. Però quedaven coberts per la sang d’un sacrifici.
Molts segles després, a la ciutat de Jerusalem, un home era sacrificat en una creu. Joan el baptista, tres anys abans, en veure’l allà a la vora del Jordà, havia dit d’ell: “Mireu l’anyell de Déu, que treu el pecat del món”. Es referia a Jesús, i eren les paraules profètiques del qui tenia com a tasca proclamar que es preparés el camí del Senyor.
La setmana santa que nosaltres celebrem es fa coincidir amb la pasqua jueva. Ells segueixen esperant el Salvador, el Messies, i continuen amb tots els ritus prescrits. Però nosaltres sabem que el Senyor es va fer home, que el Fill de Déu ja va venir i va fer allò que ningú altre podia: que la mort ‘passés de llarg’ per a nosaltres. ‘Pasqua’ vol dir això: pas, salt.
Jesús va carregar-se la mort al damunt quan va callar mentre el jutjaven, i camí a la creu, i seguia callant quan li clavaven els claus o aixecaven la fusta. Jesús va amuntegar damunt seu les nostres rebel·lions i infidelitats, els nostres pecats i la nostra culpa, el nostre dolor i el nostre càstig.
¿Som millors nosaltres que la resta dels humans? No. Però quedem coberts per la sang d’un sacrifici. Si volem, si ens hi acollim: alliberats de l’esclavitud del pecat, amb una vida nova aquí i, després, la vida eterna.
La setmana santa comença amb el diumenge de rams amb tot el poble aclamant Jesús com el fill de David, el Messies esperat, i cantant “Hosanna, beneït qui ve en el nom del Senyor”. I segueix amb tota la foscor d’aquest mateix poble cridant “Crucifica’l, crucifica’l!”. En mig, l’angoixa infinita del Getsemaní, l’hora de la veritat, de seguir o no amb el pla etern. I la traïció de l’amic, la detenció i la tortura, l’abandonament de tots, l’execució.
Però… arriba el següent diumenge, el de la resurrecció, la llum de la qual il·lumina la història amb la resplendor de una esperança viva i una fe certa. L’amor etern del Senyor brilla a la creu consentint que el Fill pagui, però l’aixeca de la mort i deixa la tomba buida com a garantia per a nosaltres.
Imagen de PublicDomainPictures en Pixabay
solitud, fins i tot de malenconia i depressió. I per molts el Nadal no és res, només unes vacances de propina, amb uns compromisos socials més o menys imposats.
història, de la gran humiliació que voluntàriament i per amor a nosaltres va patir el Fill de Déu.
La web de Febe 