Avui plou des d’abans de primera hora, i fa fred! Jo no em queixaria… no em queixaria tant si no fos que som a l’agost, a l’hemisferi nord!
Dins l’oficina l’aire condicionat està posat com si la temperatura exterior fos la de la fusió de l’àtom, i aquí ens trobem les companyes i jo maldant per trobar alguna peça d’abric, com ara jaquetes, mocadors de coll, mitjons… o alguna cosa que en faci la funció.
Dels dies de pluja m’agrada que a la feina surten camps de bolets de colors formats pels paraigües oberts que s’eixuguen als replans de l’ascensor.
Uns companys aquí al costat, que han sortit a fumar, estan parlant de com està el país, i la corrupció, i a qui podrien votar amb confiança… I comprovo que el desànim avui és més aviat general.
No tinc ni ganes de sortir a fer el cafè. Sento que, per moments, m’envaeix la malenconia.
Però puc presentar un atenuant: dos dels meus fills marxen a viure lluny… un altre cop. A ells els veig il·lusionats i amb ganes de començar aquest nou projecte, i això em consola.
Però la distància… Quan tornarem a esmorzar plegats? O donarem un passeig sense anar enlloc? M’agrada observar-los mentre llegeixen, o riuen, o cuinen…
Jolín, jolín! Avui és un dia… estrany.
La web de Febe 