El passallibres (en anglès, bookcrossing) consisteix a deixar llibres en llocs públics per tal que altres els recullin, els llegeixin i els tornin a deixar. El funcionament és simple i la idea prou atractiva pels lectors empedreïts… especialment si els seus recursos econòmics i/o l’espai disponible per l’emmagatzemament són limitats.
Vaig sentir-ne a parlar fa uns cinc o sis anys i em va semblar una iniciativa estupenda. Es veu que el moviment el va començar un tal Ron Hornbaker el 17 d’abril de 2001, inspirat per un web de seguiment del recorregut de bitllets estatunidencs anomenat ‘Where’s George?’.
Pels més curiosos, copio de la Vikipèdia: “Quan una persona disposa d’un llibre que pretén alliberar a la jungla, el primer que ha de fer és entrar al web oficial del moviment (http://www.bookcrossing.com). Allí l’ha de registrar per tal d’obtenir un BCID (BookCrossing ID number), una identificació única per a cada llibre. Després l’hi ha de posar una etiqueta on consti el BCID i les instruccions a seguir per la persona que localitzi el llibre. I, finalment, deixar el llibre en un lloc públic com un banc o una cabina telefònica. Quan algú localitzi el llibre ha d’entrar a la pàgina web, notificar la troballa i, un cop llegit, tornar a alliberar-lo anotant al web la nova ubicació”.
La qüestió és que a prop de la meva feina hi ha un lloc on els passallibrers deixen llibres. Quan el vaig descobrir, els ulls em feien pampallugues perquè, en ser un lloc cèntric, no n’hi havia un ni dos d’exemplars: n’hi havia desenes!
Ja fa temps, doncs, que llegeixo llibres que agafo en aquest punt: els miro, els fullejo, observo la mida i el tipus de lletra, de vegades llegeixo la contraportada, els peso… i finalment trio.
La meva hora preferida per a la lectura és la nit, ja estirada al llit. Fa sis dies que, ja ajaçada, vaig començar a escanyar-me i a tossir, de tal manera que em vaig haver d’aixecar per no deixar aquesta vida sense oposar un mínim de resistència.
El dia següent, tres quarts del mateix: m’estiro, començo a llegir, i de poc que no m’ofego entre tos, esternuts i escanyament general.
I el tercer dia, més encara. Tant és així que alguns habitants de la casa es van acostar a la meva cambra per comprovar que no era la meva hora final i, en cas de que ho fos, potser escoltar les meves últimes paraules.
Jo soleta vaig arribar a la conclusió de que l’exemplar del passallibres que intentava llegir em feia al·lèrgia com a mínim, si no és que, directament, estava enverinat. Bookcrossing assassí!
Arribada a aquest punt vaig estar considerant els riscos que pot comportar per a la higiene i la salut agafar llibres de desconeguts deixats a qualsevol indret i dur-los a llocs més aviat íntims.
El meu primer pensament va ser tornar el llibre al punt de passallibres d’on el vaig agafar… però ja estava enganxada a la narració!
Així que ara, cada nit, agafo el llibre, m’estiro, amb el llençol em faig una mascareta nassobucal… obro la novel·la i llegeixo una estona.
Ara que m’hi fixo: el llibre en qüestió no porta cap etiqueta ni identificació… No es tracta, doncs, de bookcrossing assassí: és un infiltrat!
La web de Febe 
Deixa un comentari