Sé que m’ho podreu discutir, però França són camps de gira-sols al costat de la carretera, i el Garona, ample i mandrós, i esglésies esveltes de punxes, i castells, i esglesiotes pesades de maons, i música al cotxe, des d’Under the Sea, dels A Teens, passant per Sloop John B, dels The Beach Boys, fins a I’m sexy and I know it…
França torna a ser el Garona, més ample encara però marró, vorejant una ciutat majestuosa, i vinyes i altres conreus que una dona de ciutat no pot identificar, però que es veuen endreçats i curosos, escampats sobre una terra ondulada i suau.
França és el que avui tenim al davant, aquesta mar brava, amb les marees tan sorprenents cada cop pels qui venim de la mediterrània; i el sentit de l’humor del Creador en posar una duna immensa aquí, enmig d’un bosc del nord i a tocar de la costa.
França és la família, els que hi són, amb els qui fem excursions aquests dies, ens repartim els llits dels apartaments, juguem a cartes, llegim Isaïes, i els qui trobem a faltar, però són al nostre cor.
França és la resta del camí. Els llocs que encara volem trepitjar, i fer-los nostres amb els ulls, amb el nas, amb la pell. És la vida nova, especialment per als fills que en breu comencen definitivament la seva pròpia, plens d’amor i d’alegria, amb aquesta il·lusió que els desborda.
França és la música d’una llengua, misteriosa per a nosaltres, que ens recorda el vell poema rebut dels pares: “Se admiraba un portuguès / que todos los niños de Francia / desde su más tierna infancia / supieran hablar en francès. / ‘Cosa diabólica es…”. El que és la ignorància! Ens costa fer-nos entendre, però aquest cop podem constatar dues persones que s’han passat a l’espanyol, i dues a l’anglès! Encara ho estem paint, de goig…
Aquests dies França també és record. Hem deixat a casa molts que estimem, que compleixen anys aquests dies. Potser si aquesta nit aixequen els ulls i miren la lluna plena, veuran que somriu en gabatxo-català: serà la nostra felicitació per a tots. I serà també una salutació pels amics que volem retrobar a la tornada.
Però, sobretot, i des d’allà dalt, la lluna, tan bonica, li podrà dir al Joan que, com no pot ser d’una altra manera, és al nostre cor, i el portem a tot arreu, perquè l’estimem.
La web de Febe 