La web de Febe

9 de desembre de 2011

Aquest matí, una de les activitats proposades dins el Congrés ha estat una mesa de polítics per enraonar sobre els protestants a Catalunya.

En Guillem Correa, que moderava, ha iniciat el parlament afirmant que, en moltes ocasions, els evangèlics ens sentim com a ciutadans de segona, pels drets que se’ns escatimen. Hauríeu d’haver sentit les respostes! Què senzill semblava tot! Les velles aspiracions, les peticions reiterades durant tants anys de democràcia, els greuges, les pressions sofertes… Si el sentit comú i de justícia diuen que no es demana res forassenyat, i que ja és l’hora de la igualtat!

Ho han afirmat tots els polítics presents. Suposo que per diverses raons. Primera, perquè eren a casa nostra, al nostre Congrés, i hagués estat una descortesia dir segons què. Segona, perquè les persones que cada partit designa per ocupar-se dels afers religiosos segurament ja tenen una sensibilitat especial pel tema, com així ha quedat demostrat. Tercera, per guanyar vots, que mai se sap.

Però ara us diré què m’ha semblat a mi, de manera absolutament personal i subjectiva. Qui ha estat millor, per la solidesa del discurs i per com l’ha expressat, ha estat l’Oriol Amorós, d’ERC. Perquè la seva argumentació ha estat des de la democràcia i el respecte, perquè hi ha drets fonamentals inalienables encara que se sigui minoria. I ens ha encoratjat: “No us amagueu; mantingueu el lideratge social; seguiu aprofundint en aquesta capacitat de diàleg religiós”. No sé quines són les creences particulars del sr. Amorós, però ha quedat palès que per a ell la religió és útil, a més a més, a l’hora d’abordar el major problema que enfronta l’ésser humà en l’actualitat: la solitud.

Jordi López Camps, del PSC, ha parlat des del cor i el convenciment personal de la justícia de les reivindicacions històriques dels protestants, més allunyades en les últimes setmanes per la nova proposta de la Llei de Centres de Culte que limita les llibertats. Les seves paraules, defensades en altres fòrums també, li han valgut severes crítiques i durs desacords amb propis d’una banda i de l’altra. Ha estat valent, i hem agraït la seva sinceritat.

Considero que hi ha hagut una espècie d’empat tècnic entre la sra. Glòria Renom, de CiU, i el sr. Pedro Chumillas, del PP. L’una, des de la seva fe personal, faria, gestionaria i legislaria… potser. Però ha vingut a no dir més que paraules boniques, sense cap compromís. L’altre ha citat punt per punt gaire bé totes les qüestions que els protestants tenim damunt la taula del govern (jo me l’escotava pensant: aquest ha fet bé els deures), per acabar dient que eren de justícia i que ja era hora.

Aleshores… aleshores, tan fàcil com semblava, tan just i tant oportú el moment, es veu que els partits que estan governant aquí i a l’Estat potser no faran res… per ara… és complicat… no depèn d’ells… com no ho han fet tampoc els sortints…

I torno a la meva valoració inicial: el sr. Oriol Amorós ha defensat la seva Llei de Cultes, del temps del tripartit, i ha argumentat què tenia de positiva. En tot cas, l’actitud i el plantejament han sonat molt més resolutius.

En fi, ja sé que ningú em demana opinió, que parlo des de la desinformació, que així no faig amics, que és una bona manera de ficar-me en embolics…