La web de Febe

Ja sé que no es pot ocupar un espai públic sense autorització. Però tampoc es poden retallar les pensions de jubilació dels qui han treballat tota la seva vida. Ni les despeses per a la salut pública, que posen en perill, literalment, les vides de les persones. Ni es pot rebaixar el pressupost per a l’educació, més o menys encobertament, perquè en depèn directament el futur de tots plegats.

No es pot acampar indefinidament i sense permís a una plaça emblemàtica d’una ciutat, ni a cap altra. Però tampoc es pot anar de govern per a la pau, la llibertat i la democràcia i ser tots còmplices en la fabricació i venda d’armament com a grans productors, o mentir sobre els vols de la CIA i totes aquelles històries fosques respecte a assassinats per ordre de no se sap qui, o sí, de persones sense dret a judici. I és vergonyós fins a l’oprobi presentar-se com a candidat per a ser elegit per altres estant imputat en diverses causes penals. És infame, no es pot fer, i es fa. I ningú en demana comptes.

Quan les paraules no serveixen, ni les queixes escrites, ni les urnes, a fi de que canviïn les formes i el contingut del que és social i polític i, per tant, ens afecta a tots, ¿no es pot pensar en una altra manera de fer arribar la protesta?

Sabem del cert que la majoria dels que ens governen no tenen cap preocupació quotidiana i essencial que s’assembli a les nostres: On em tocarà que neixi el meu nadó? El torn mèdic que m’atendrà, serà prou bo? A la casa on tinc la fortuna de viure a cobert, ja hi cabrà tot el que és necessari? Si puc comprar-me un cotxe, on l’aparcaré? Com atendré la meva mare si viu a un barri amb zona verda que no puc pagar i el transport públic per arribar-hi em triga una hora i mitja, mentre que en cotxe són vint minuts, i a més a la nit ni t’ho explico? Trobaré plaça a l’escola que triï pels meus fills? Si algú dels meus es troba malament, podrà ser diagnosticat a temps i per minimitzar el sofriment? Podria seguir…

Ells tenen xofers, garatges, hospitals privats i, si no, es fan tancar els públics per a ells solets i ens diuen que mira què bo que és el servei de tots; paguen escoles diferents; treballen una part insultantment curta de temps i ja tenen dret a la pensió de jubilació completa…

Que perquè n’hi ha uns d’indignats, es preguntaran. No és per enveja: és per la injustícia, pel greuge, per l’insult. De cada dia, des de fa tants anys.

I què ha molestat de les concentracions? El civisme, l’educació, l’autogestió, l’intercanvi pacífic d’idees, l’organització a tots els nivells, els valors que es transmetien… i que s’encomanava perquè il·lusionava. I la gent que sortia de casa seva, de davant la tele… Perquè tenien raons i creien, potser ingènuament, que les podien defensar sense violència. Com allò que ens han ensenyat a admirar de Martin Luther King o de Gandhi.

Hipòcrites. Han trobat l’excusa. El maleït futbol. Que és prioritari. Que fins avui és l’única raó per la que la gent surt de casa, i es discuteix acarnissadament, i pot morir del disgust o l’alegria.

Si demà s’ha de celebrar la Champions, jo hagués posat als mossos a protegir de totes totes als indignats, per si algú, massa content per la beguda o d’aquells violents que de vegades s’infiltren, pretenia espatllar la pau. O hagués convidat als campions a anar a una altra banda: serà que no és gran la ciutat… i és de tots!

El món ens estava mirant i s’il·lusionava també, sobretot alguns joves. Doncs veieu: la policia de la democràcia colpejant persones assegudes i pacífiques. S’havia de netejar… No cola.

És un escàndol. És vergonyós. Però potser, en algun despatx, es va considerar que, per damunt de tot, els indignats el que són és perillosos per aquest sistema podrit…