La web de Febe

Recordo que aquell dia, en tornar a casa, vaig deixar les dues roses vermelles al costat del teclat de l’ordinador, mentre l’encenia. Però precisament no esperava cap correu nou: cercava correus del Joan. Cada pocs dies ell enviava algun power graciós, o amb alguna curiositat, o per fer reflexionar… Em neguitejava haver esborrat els missatges, perquè ja no me n’enviaria més.

Jo el recordo de petit, quan formàvem la quadrilla de cinc cosins que varem compartir els nostres primers jocs i riures i preguntes i la fascinació per la primera tele i la resta de germans més petits que es van anar afegint al grup i l’escola dominical i l’adolescència plena d’excursions i bromes amb la colla i els nostres casaments i les filles i els fills i aquests últims anys…

Així de ràpid ho recordo tot: des de les fotos en blanc i negre i aquelles primeres de colors que s’esvaeixen en el carabassa fins a la supertecnologia d’avui.

I penso amb dolor que tant de progrés en aquest segle XXI no ha estat capaç de vèncer l’enemic que s’havia instal·lat en el seu cos i que se’l va emportar. Quan varem saber de la seva malaltia, els qui l’estimàvem varem quedar paralitzats d’horror. Però el Joan, malgrat la por, el patiment, la preocupació per la seva família, va lluitar. No tenia por de morir, però estimava la vida, perquè és bonica i està plena de coses bones, i volia estar amb la seva dona i les seves filles tot el temps que fos possible. Preguntava i discutia els tractaments amb els metges, investigava pel seu compte, i s’interessava per les coses grans i les petites que l’envoltaven (quins anys tan bons pels blaugrana i els amants del futbol en general!).

El Joan va ser rebel i honest, i no va transigir amb tonteries. I quan he dit que no tenia por de morir, he dit la veritat. Alguns pensaran que és perquè tenia fe, una gran fe. Però ell ho va explicar en més d’una ocasió, i molts van poder escoltar-ho en el programa de ràdio en el que participava: la qüestió no radicava en la seva fe, sinó en qui la dipositava.

El seu estimat Senyor Jesús, a qui havia entregat la seva vida als dotze o tretze anys, després d’haver-li demanat perdó pels seus pecats, va ser el seu company fidel. Com un valent, el Joan es va batejar als disset anys, donant així testimoni públic de la voluntat de seguir el seu Salvador en un moment en que, precisament, les qüestions religioses més aviat no s’estilaven.

Però el Joan ens va donar una lliçó de vida precisament en els moments més difícils. La seva enteresa, la seva discreció, el seu somriure, la seva ironia proverbial, gairebé ens van enganyar per fer-nos creure que tot anava bé. I ell ja ho tenia tot pensat: havia anat i vingut cent vegades quan algú de nosaltres intuïa alguna cosa o es feia alguna pregunta.

És per això que sé que, quan va estar trist per la possibilitat d’haver de deixar per un temps la seva família, fins a la retrobada a l’eternitat, el Joan sabia qui era el seu Déu i de què era capaç. Com els amics de Daniel, allà davant Nabucodonosor, que van respondre a qui els anava a llançar al forn de foc: “No és necessari que et responguem sobre aquest assumpte. El nostre Déu, a qui servim, pot lliurar-nos… Però si no…”. Però si no, igualment confiaven el Ell, perquè el coneixien. I el Joan també i, a més a més, ja coneixia la història d’amor completa: la mort del Fill de Déu a la creu, i la seva resurrecció, vencent la mort. Sí, vencent la mort. I això ho tenia tant clar el meu cosí Joan que no hi va haver lloc per a la desesperança ni per a la desesperació. ¡Si aquella panda de deixebles covards que seguien el Mestre es va atrevir després a anar per tot el món anunciant aquest missatge amb risc seriós per a la seva seguretat en moltes ocasions és perquè, sense cap mena de dubte, sabien que Ell era viu! I aleshores… Aleshores tot el que Jesús havia dit era veritat. Tot. I el Joan va confiar plenament en la seva Paraula.

El cor em fa mal. És un dolor nou, profund. Penso en la dona, en les filles del Joan. En el seu pare, en els seus germans. En els amics. Els he vist plorar a tots. ¡El trobem tant a faltar! Però també estem agraïts al Senyor: per haver-nos permès conèixer el Joan, per la seva misericòrdia al donar-li un final dolç, i perquè sabem que el tornarem a veure en el lloc on ja no hi ha dolor ni llàgrimes, a la mateixa presència del Déu d’amor.

Seguia cercant a la meva bústia de correu, saltant a les pàgines anteriors… ¡I és clar que n’hi havia: dos missatges! ¡i un altre! I a l’altre compte també…

Per cert, us adjunto aquí un dels arxius que em va enviar el Joan que més em va impressionar…

Per veure l’arxiu Ataque_de_perros