Qui s’enrecorda d’aquells dies, de com va anar tot plegat? Com anàvem sentint d’unes morts estranyes a Itàlia, que després van connectar amb la Xina, que van arribar a casa nostra primer en compta gotes i desprès en un gran grup a Òdena… Com des de l’Estat finalment se’ns va confinar a tots a casa i vem començar a sentir diàriament la xifra de persones mortes…
Tot era inversemblant però real, i el món sencer, atemorit, feia més o menys bondat del que recomanaven les autoritats, i vem tenir imatges dels llocs més emblemàtics i turístics del planeta buits absolutament, i allò encara ens encongia més el cor.
I vem emmalaltir, i alguns de nosaltres no se’n van sortir, i els ploràvem i seguíem espantats, i no veiem el final del malson, ja que els números que ens donaven anaven dia a dia a l’alça…
I l’angoixa, la reclusió i la soledat anaven deixant petjada als nostres cors, i necessitàvem donar i rebre unes abraçades prohibides aleshores, i ens entreteníem, si ens veiem amb ànim, amb les activitats més diverses i que potser mai no haguéssim dut a terme, i patíem pels nostres avis i àvies, tan sols i espantats també.
Els infants van viure en aïllament, amb un empresonament i unes pors que els han deixat seqüeles, i encara se’n senten i han d’atendre el mal psicològic que van patir… Tot era tan complicat!
Recordeu? Al començament tot eren misteris, teories, instruccions (algunes ben sorprenents –recordeu que les perruqueries es van considerar com a servei essencial?). En fi, que vem viure unes situacions que només els més cinèfils, apocalíptics o creatius haurien imaginat com a possibles autènticament. Els programes de televisió i ràdio es gravaven des de casa, els músics del món s’aplegaven virtualment per regalar-nos interpretacions precioses…
El trasbals econòmic va ser majúscul, i va portar a la pèrdua de la feina de molts empleats, a la fallida de moltes empreses, i molts negocis encara a dia d’avui no s’han recuperat.
Cada dia, al vespre, aclamàvem des dels balcons al personal sanitari, i vem incorporar el Zoom a la nostra vida d’església i, si feu memòria, recordareu que, acabada la reunió d’oració, ens quedàvem molta i molta estona xerrant les germanes i els germans, de tan sols i enyorats que estàvem.
I la Paraula del Senyor ens confortava, en l’esperança certa que les seves filles i fills tenim en Jesús, encara que la malaltia ens atrapés, o en aquell abandó tan dramàtic en els hospitals, on no es podien rebre visites.
Recordo que en aquells primers dies de la tragèdia, se sentia dir: ‘Després d’això, en sortirem millors persones’. No sé què en penseu vosaltres.
Malgrat això, els creients vem haver de repassar el que ja sabíem: que el nostre temps està a les mans del Senyor (Salm 31:15), que Ell sempre és amb nosaltres i mai no ens deixa (Mateu 28:20); li demanàvem que ens ensenyés a comptar els nostres dies de tal manera que la saviesa ens penetrés al cor (Salm 90:12); recordàvem les paraules de l’apòstol Pau per no entristir-nos com els qui no tenen esperança (1ª Tessalonicencs 4:13-18); i miràvem l’incert futur sabent que, cas de que lliuréssim l’esperit perquè ja fos la nostra hora, en aquell mateix dia ens trobaríem amb Jesús al paradís, perquè vem ser perdonats, igual que aquell malfactor de la creu (Lluc 23:43).
Seria bo que, en recordar aquells dies, sí que féssim una reflexió de si, a més a més de la por i el trauma, va quedar-nos algun ensenyament personal de part del Senyor, que molt possiblement serà que sí. Que Ell ens guardi i ens beneeixi!
Foto de Jameson Wu en Unsplash
La web de Febe 