“Eren constants a assistir cada dia al temple tots junts, a partir el pa per les cases i a fer els àpats amb alegria i senzillesa de cor, lloant Déu, i eren ben vistos de tot el poble. I el Senyor cada dia afegia a l’església els qui s’anaven salvant.” (Fets 2:46-47)
Als qui de vosaltres us agrada la història, i teniu especial interès en la història de l’església de Jesucrist, haureu constatat que, en els dos mil anys de la seva trajectòria i arreu de tot món, s’han produït moments on la presència del Senyor s’ha fet manifesta de manera evident entre els creients, i ha impactat amb una força indiscutible dins l’església i en mig de la societat que l’envoltava.
Aquestes èpoques s’han conegut com avivaments, i han comportat un despertar espiritual, moltes conversions i un retornar a la Paraula del Senyor amb goig i voluntat de fidelitat. I han suposat canvis radicals en les vides de les filles i fills de Déu, reformes en l’església, i una bona i contundent influència en l’entorn social.
La Pentecosta, quan l’Esperit Sant de la promesa va davallar damunt l’església i en un sol dia es van convertir unes tres mil persones, va ser l’inici. Però després trobem l’anacoretisme a principis del segle IV al desert, i el monasticisme. O a principis del segle V, trobem a Patrici d’Irlanda, que va influir amb l’evangeli de manera decisiva en la història, més enllà de la seva zona geogràfica.
La Reforma protestant del segle XVI, el pietisme i el puritanisme al segle XVII, el metodisme al XVIII amb noms destacats com John Wesley. Altres moments d’avivament, als EUA des del segle XVIII i fins el XX, i més recentment a Corea del Sud, on va començar a principis del segle XX i va esclatar fa unes poques dècades.
¿Es donen algunes característiques comunes que afavoreixen aquesta renaixença espiritual? Doncs sí! Resumint-les, serien aquestes: un penediment sincer davant el Senyor per la vida ‘despistada’ que potser portem com a creients; una cerca intensa de la seva presència i la seva voluntat a través de l’oració; la predicació fidel de la Paraula; una entrega conscient i completa a la guia de l’Esperit Sant en les nostres vides, amb un ferm compromís de viure en santedat.
El Senyor actua com li sembla millor i en el moment oportú segons els seus temps, però sabem que la benedicció arriba quan el seu poble el busca, i ho fa de tot cor.
Us confesso que, de sempre, he volgut viure en primera persona un avivament. Ja sé que no és un anhel que determini com hem de comportar-nos en el dia a dia però, ¿oi que seria meravellós veure el Senyor actuant poderosament aquí, a casa nostra, i que la presència de l’Esperit fes tremolar el nostre local quan ens reunim i que els nostres veïns, tan desorientats i perduts, trobessin Jesús i la pau que Ell dona?
Si enfoquem i deixem fixada la nostra mirada en Jesús, si ens penedim de tot cor pel que no estem fent bé, si tenim passió per l’oració (quina cosa ineludible fem a l’hora de la reunió d’oració comunitària? On més se’ns requereix que no pugui esperar unes desenes de minuts?), si estem amb fam de la Paraula; si sentim aquella càrrega d’amor i misericòrdia per als perduts… aquest és l’escenari. Com és que no estem fent tot això? Què ens està passant?
Ara, avui, volia proposar-vos un pacte. Perquè l’avivament comença en tu, comença en mi: podem facilitar o entorpir l’obra del Senyor i l’establiment del seu Regne.
Què? Sí, oi?
Signem l’acord: preparem els nostres cors. Tornem allà a la creu i caiguem de genolls i, mirant Jesús, renovem el nostre compromís de seguiment fidel… i a treballar. I el Senyor farà la seva part.
Que Déu ens beneeixi!
Foto de Tania Mirón en Unsplash
La web de Febe 
Deixa un comentari