“Perquè no m’avergonyeixo de l’evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu…” (Romans 1:16)
D’un temps ençà i de manera recurrent, no paro de sentir com de malament està el món, què allunyada de la Paraula viu la societat que ens envolta, com les lleis dels països reflecteixen realitats que ens costen de digerir… i, en definitiva, que tot plegat va pel pedregar. Des dels púlpits, les germanes i germans també, fins i tot la gent ‘del carrer’ en ocasions subscriu aquesta idea.
Un dels avantatges d’aquest pensament és poder considerar ‘mira què bona gent que som nosaltres’. En fi, pot ser una ajuda pelegrina per l’autoestima…
Però on jo volia que m’acompanyéssiu és al verset on diu “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tota criatura. El qui cregui i sigui batejat, serà salvat…”. Fixeu-vos que no diu: “Quedeu-vos a casa i jutgeu el món pel seu mal comportament, i aboqueu-lo a la condemnació”. Quin disbarat, oi?
¿És l’evangeli poder de Déu per a salvar tothom qui creu? Sí o no? El jueu, i el no jueu; dones, homes, qui sigui; els rics i els desheretats de la terra; persones exemplars i les despulles més abjectes… Tothom pot ser salvat en l’evangeli de Jesucrist!
I el Nadal és pur evangeli: és la constatació més clara d’aquell Déu etern que s’acosta als éssers humans. Fixeu-vos-hi bé, perquè celebrem l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”,no el “Déu contra nosaltres”!
Aleshores, menys jutjar i condemnar, i més proclamar les notícies magnífiques del Senyor per a les persones. “Perquè, com creuran en Jesús si no n’han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si no se’l predica?”.
Això per una banda. I per l’altra, si hem arribat fins aquí, si la situació que ens circumda és tan desastrosa, no creieu que seria pertinent preguntar-nos quan vem deixar de ser la llum que brilla en mig de la foscor del món, i quan vem deixar de ser la sal que preserva?
No siguem com els fariseus, sinó com Jesús, el nostre Mestre, que acollia tothom, que anava a la casa dels proscrits, que tocava els malalts i els impurs, que obria els seus braços amics a cada persona. Com podrien haver-lo conegut si hagués aixecat un mur de separació i estigma? Com?
Us proposo, com a reflexió final, meditar no tant sobre en què s’allunyen els altres de la Paraula, sinó en què t’allunyes tu i m’allunyo jo, i redreçar el camí. Que el Senyor ens doni fe i saviesa, i la seva benedicció!
La web de Febe 